lunes, 30 de julio de 2007

NO SOMOS LO QUE SOMOS

Crec que aquest és l'aforisme que intentaves recordar ahir al cotxe de tornada. L'he buscat aquest matí i m'ha semblat molt adient. L'anoto aquí, doncs:

"Borrón y cuenta nueva, tábula rasa, partir de cero. El consuelo verbal pretende ocultarnos que no somos lo que somos, sino las sucesivas encarnaciones de lo que queda de aquel que fuimos."

De totes maneres em sembla una sentència massa escèptica doncs planteja, si no l'entenc malament, una identitat que es reconstrueix sempre a partir d'una resta. Rellegint tot l'apartat de "Arquitecturas del aire", n'he trobat un altre que cito tot seguit perquè m'agradaria que hi donesis una ullada. A veure què et sembla:

"En casi todos los asuntos de la existencia -y en el arte esto se hace dolorosament diàfano-, la obtención de nuestros objetivos está en relación directa con los sacrificios que queramos hacer para lograrlos. Las preguntas son: ¿Qué estás dispuesto a hacer? ¿Qué vas a dejar en el camino? ¿Hasta dónde estás dispuesto a llegar?"

Em semblen tres preguntes molt encertades, i penso que ens les hauríem de fer més sovint. Si malgrat tot, però, acaben convergint en aquesta altra: ¿què puc fer?. Llavors, sincerament, el millor és aferrar-se a les coses viables i mirar endavant. Només mirant endavant ens és donat d'avançar. Darrerament hi he estat donant voltes i crec que les persones intel.ligents són aquelles que no deixen que els seus sentiments vagin més enllà que la pròpia situació. La periodista nord-americana Djuna Barnes va escriure: "ella volia ser el motiu de tot i per això no va ser la causa de res", no voldria caure en un error tan estúpid. No hi caiguis tu tampoc.

DESPUÉS DE TI, LA PARED



El transcòrrer de les hores sempre ens porta fins la nit. I avui, la nit, ens porta fins aquí: Avinguda Rovira Roure a frec de matinada. La pressa ens acomiada a les portes del teu cotxe i al buit nocturn del carrer només resta la remor de l'accelerada i aquesta veu esgarrapada que s'escapa des de les finestrelles repetint: "y el deseo gira en espiral porque..."

Res estava previst malgrat que tot era possible. Fa dotze hores la tarda era promesa de viatge i, potser sense saber-ho, mentre travessaven quilòmetres destexiem dies. Mira; veus el quadrant exacte de les dates? Veus com recul.len els fulls del calendari i es deturen en un punt: primera setmana d'agost, estiu de 2005? És estrany el joc del temps. Avui no és la línia projectada endavant fins l'infinit d'un punt que nosaltres no haurem de conèixer, sinó la juganera perpendicular que l'atzar disposa fins que convergeixen els dies sobre el parèntesi de dos anys. Tu i jo sabem que aquest no és l'estiu de la mar calenta ni de la platja estreta tocant unes vies de tren. No és l'aventura de la medusa la que convoca el batec del cor en la tornada. Però l'obertura d'un estiu menys propici al somni ens retorna al poble on vaig nèixer. I malgrat la desavinença de les causes tot és resol en la complicitat dels efectes.
No sé que dir-te, altra vegada nouvinguda a la casa de la nostra infancia. Només que entenc la nostalgia que destila aquest present viscut en clau de passat i que la tarda se'n vagi en la impresissa anotació de temps inconscientment viscut. Però has estat aquí, un cop més, entre nosaltres. Asseguda a la taula de familia; partícep de les nostres bromes. I sé que si estàs lluny, massa callada, un pel distant, no és per què t'aclapari la complicitat fàcil d'una conversa entre cosins. És més aviat que, de vegades, les coses que haurien de ser simples són també les més difícils. Com el teu neguit davant d'uns ulls que t'interroguen convidant-te a parlar; com el desig que insisteix per tal de que sigui tacte la mirada, abisme la cordialitat, temps rendit l'insignificant temps possible. Quan tornem reconforta el fet d'haver-nos endut la lluna per negar l'evidència de dos cents quilòmetres a l'oest.

I al final nomès una veu de dona, esgarrapada, un tant aguda. Els darrers trams de carretera que has de fer sola fins a casa. I aquesta cançó que només parla d'un no rotund quan el cor arrisca, altra vegada, la jugada d'un potser. La deserta amplada de l'avinguda que retorna, desde els fars del teu cotxe en la distància, fragments d'una cançó tot repetint: "después de ti la pared, no me faltes nunca, no me faltes nunca, no me faltes nunca..."

viernes, 27 de julio de 2007

I L'ESTIU A L'ENDEMIG DE TOT

"Con fecha de hoy retiro de tu vida mis tropas de ocupación"

A vegades la millor manera de posar fi a una història és arribar a un lloc on algú s'ha cansat d'esperar-nos.

SI NO TE CONOZCO, NO HE VIVIDO

Si el hombre pudiera decir lo que ama,
Si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo
Como una nube de luz;
Si como muros que se derrumban,
Para saludar la verdad erguida en medio,
Pudiera derrumbar su cuerpo,dejando sólo la verdad de su amor.
La verdad de sí mismo,
Que no se llama gloria, fortuna ni ambición,
Sino amor o deseo,
Yo sería aquel que imaginaba;
Aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos
Proclama ante los hombres la verdad ignorada,
La verdad de su amor verdadero.

Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien
Cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío;
Alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina,
Por quien el día y la noche son para mí lo que quiera,
Y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu
Como leños perdidos que el mar anega o levanta
Libremente, con la libertad del amor,
La única libertad que me exalta,
La única libertad por que muero.

Tú justificas mi existencia:
Si no te conozco, no he vivido;
Si muero sin conocerte, no muero, porque no he vivido.

Si el hombre pudiera decir [Los placeres prohibidos]
Luis Cernuda

jueves, 26 de julio de 2007

ELS QUE PARLEN AMB ELS ÀNGELS


Ja estem acostumas a que els programes del cor ens regalin a diari amb les excentricitats, les perversions i els embolics sentimentals dels notables representants de les monarquies europees. Avui, però, la notícia em deixa perplexa, catatònica. I és que ara diuen que, segurament tocada per algún do misteriós i magnífic i obviament producte d'el privilegi inherent al llinatge, la princesa de Noruega té entre mans el projecte d'obertura d'una peculiarísima escola on s'impartiran classes de diàleg amb els àngels. No sé quin tipus de reconeixement institucional obtindran les persones engrescades en tan angèlica tasca, ni quina diplomatura, llicenciatura o grau s'assolirà al final dels tres cursos acadèmics de... posem per cas, "conversologia"???? Evidentment, i em disculpo si cal, tanta sutilesa em resulta incomprensible des de la meva humanísima i humil condició de mortal a l'altre extrem de les excel.lències i les dignitats reials. Així que [noblesa obliga] amb astorada modèstia em reservo els judicis enfront una iniciativa que, en altres circumstàncies no avalades pel rang, hagués pogut qualificar-se de paranòica, anormal o esquizofrènica com a mínim.
I posats a trobar-hi la part positiva que diuen que totes les coses tenen, doncs que per parlar que no quedi!!! Les paraules s'ho valen. I des d'aquí jo els animo a encetar converses amb arbres, pedres, taules, edificis, plats, bancs... és més, els animo a inventar respostes, que és una forma d'advertir-los de la necessitat de tocar de peus a terra. Per la meva part, si m'ho permeten, prefereixo seguir parlant amb la gent de sempre, els que treballen, pateixen, tenen fills que mantindre, els que no saben res de galons ni de reverències però surten cada dia a encarar la vida amb la valentia dels que saben que la vida no regala res. Jo, si m'ho permeten, m'estimo més deixar-me de tanta estupidesa i pressa de pèl. Com si no fos prou difícil, de vegades, establir un diàleg entre iguals. I posats a obrir escola, això és el que haurien d'ensenyar-nos; a apendre a parlar amb els altres.

martes, 24 de julio de 2007

PERO CON HISTORIA


"Hay ciertos dolores físicos que sólo pueden calificarse de interiores. Imagino que si el corazón fuera capaz de sentir dolor, sería como esos, pero con historia, capaz de sufrir por lo pasado, lo presente y lo por venir."

CARLOS MARZAL
[Diario. 1981-1995]

domingo, 22 de julio de 2007

IT'S THE END OF A PERFECT DAY


Hem arribat tard, ja cap al vespre. La serp grisa de la carretera, a dos hores de viatge, desemboca en cinc quilòmetres de túnel. Al travessar-lo miro les parets cobertes amb plaques gruixudes de metall per retenir els desprendimens, i el degotar d'aigua que llisca pel parabrisa desde la corba del sostre, massa baixa i mal il.luminada. A vegades, els caps de setmana d'hivern, ens hi hem hagut d'estar parats llargues estones per deixar que el travessin els camions. I nosaltres, dins del cotxe, neguitosos i en silenci, sentim com xiula el vent apoderant-se del buit del formigó, tallant la pàtina fosca de l'aire, mentres espeteguen els caramells de gel del sostre embestits per l'alçada dels remolcs. Els darrers metres els fem preguntant-nos qui temps hi trobarem a l'altra banda. La llum bruta de l'obertura prediu que més aviat fred. I de nou ens sedueix el caprici climàtic d'aquesta regió de muntanya que obre les portes al final d'un túnel que curiosament separa, a un extrem, el sol feixuc de darrera hora (la calor d'un juliol que desperta tard a les exigències dels termòmetres d'estiu), i a l'altre extrem, la precoç tardor que ens saluda des de les boires baixes i el descens vertiginós de les temperatures. I tot fa pensar que és possible saltar de tres en tres els mesos del calendari.

Et truco per dir-te que ja he arribat, que encara he de desfer les bosses, que hauria de dutxar-me i canviar-me. I tu dius que t'en fas càrrec però que passaràs a buscar-me i que no tinc excusa per no coincidir. Reconec l'alegria amb la que parles i aquesta forma tan teva d'encadenar un plan darrera un altre, com si el que ens sobrès fos precisament el temps. I no sé negar-m'hi. Al peu del Montarto, el restaurant del Parador és elegant i sobri, i ens conforta la tranquilitat de taules buides que ho fa tot més íntim. Els teus amics són gent amable, parladors, d'una simpatia neta i evident i de seguida m'hi trobo còmoda. Tres hores més tard, tinc la certesa de què ja he xerrat massa però em deixo endur per la complicitat que es deriva d'aquests moments en bona companyia. Em deixo seduïr pel desordre en què ara plats i copes s'amunteguen, despreocupadament, al marge de la taula, i els cendrers, massa plens, es desborden sobre les estoballes. I res resulta incòmode. No hi ha trasbals ni emocions fortes en aquests sopars que de tant en tant ens obliguem a compartir. De vegades, però, la nit ens surt tan rodada que el cafè vol que encara hi hagi històries sobre la taula i el perfil de les coses se'ns torna dòcil. Llavors ve quan les dues ens esforcem en recordar en veu alta els anys a la primera residència d'estudiants, les repetides fugides i l'expulsió. L'habitació del segon lloc on vam viure plegades; parets folrades de postals i sobres de sucre amb marques de cafè; l'escriptori amb dues taules que es miraven i una pissarra de suro on hi teníem, ampliada, una fotografia de les dues en un dels racons dels Quatre Gats. Quan ens decidim a marxar, una bafarada d'aire fred ens fa còrrer fins al cotxe. El Montarto al vértex de la Vall és una taca fosca contra el cel d'estiu mentre deixem errere les hores per tornar fins a casa. A la ràdio la veu trencada i greu de Van Morrison cantant en anglès acompanya els quilòmetres. I penso que sí, que per què no, que aquest podria ser el final d'un dia perfecte.

viernes, 20 de julio de 2007

LO IMPORTANTE ES VER, ESO ES LO IMPORTANTE


"[...] porque al fin y al cabo el pintor le daba conversación en las horas de vigilia, en las noches de imaginaria. Y le enseñaba cosas. Por ejemplo, que lo más difícil de pintar era la nieve. Y el mar, y los campos. Las amplias superfícies de apariencia monocolor.
-¿Usted ha pintado la nieve alguna vez?
-Sí, pero fue para el teatro. Una escenografía de hombres lobo. Si pones a un lobo en el medio todo es mucho más fácil. Un lobo negro, como un tizón vivo a lo lejos, y como mucho un haya desnuda pintados sobre una sábana. Alguien que diga, nieve, y ya está. Qué maravilla el teatro.
-Me resulta raro eso que dice, dijo el guardia rascándose la barba rala con el punto de mira del fusil.
-¿Por qué?
-Pensé que para usted, como pintor, eran más importantes la imágenes que las palabras.
-Lo importante es ver, eso es lo importante. De hecho, añadió el pintor, se dice que Homero, el primer escritor, era ciego.
-Eso querrá decir, comentó el guardia con algo de sorna, que tenía muy buena vista.
-Sí, exacto. Eso quiere decir."

El lápiz del carpintero,
M. RIVAS

"SINTIÓ QUE TAMBIÉ ESTABA SOPLANDO EN LA OTRA MITAD DE SU VIDA"


"Sin embargo, cuando se quedó sola, abrió todas las ventanas del salón, y salió al jardín. El levante entró en su casa con el ímpetu de un enamorado impaciente. Agitó las cortinas, acarició las hojas de las plantas, levantó las esquinas del periódico de aquella mañana, se coló por todas las rendijas y entre las aspas del ventilador, pero no trajo consigo recelo, ni inquietud, ni la desconcertante amenaza del desorden. Nada se rompió, nada se perdió, ningún papel se estrelló contra la pared del fondo con la docilidad sumisa y desarticulada de las víctimas. Aquel levante era sólo alegría. Todo se mantuvo en su sitio porque aquélla era también su casa, porque su dueña ya había aprendido que no podía vivir sin él. [...]
No estuvo fuera mucho tiempo, quizá cinco minutos, tal vez menos, pero cuando volvió a entrar, entró en una casa diferente, nueva, limpia, que retenía el espíritu del viento. Entonces recordó lo que decían todos en el pueblo, y sonrió. Porque el levante se lo lleva todo."

Los aire difíciles
A. GRANDES

jueves, 19 de julio de 2007

ME QUEDO CON LO POCO QUE QUEDA ENTERO EN EL CORAZÓN


"No importa el problema, no importa la solución,
me quedo con lo poco que queda entero en el corazón"
A. CALAMARO


Hi ha dies en els que un s'aixeca amb la imperiosa necessitat de posar ordre. Potser, per què a la taula s'amunteguen torres de llibres, i a les estanteries els CDs semblen conjurar-se i hi ha massa papers als calaixos. De sobte, un mira al seu voltant i és conscient que l'aparent rebel.lió en què es barregen les coses és simptomàtica del caos profund que arrossega a nivell personal. És per això, que també un sap, que el més convenient és operar amb prudència. Contraactacar primer redreçant lloms de llibre, embestint piles de caràtules buides, arrassar tots els papers del món i, desprès, convenir amb l'enrevessat desastre dels embolics íntims un lloc acceptable per cada emoció o una reacció justa per cada malentès. Un dels racons on jo més detecto les revolucions és, sense cap mena de dubte, el meu correu. A l'obrir-lo em surten a l'encontre infinitats de missatges on es barregen les dates. Vistos en conjunt, s'assemblen a els grups de gent corrent que un acostuma a trobar-se a determinats llocs; rostres amb fisonomies diferents que acaben resultant-nos familiars tot i que encara no podem precisar-ne els trets, i ens els mirem encuriosits perquè sabem que cadascún té una història que explicar-nos, sempre una diferent. Així que, inevitablement, no me'n puc desfer sense tornar a llegir-los, individualitzar-los. I em sento com si tot de cop, una col.lecció de vells coneguts hagués tornat, inesperadament, a la meva vida i ara el difícil fos decidir si cedir a la cordial indiferència de la trobada per oblidar; si una renovada simpatia propiciarà un nou encontre o si la incomoditat de saber que ja no tenim res a dir-nos m'obligarà a prèmer, sense pensar-m'ho dos vegades, la tecla de l'oblit definitiu. La veritat, és que aquest matí, he passat una bona estona revissant el meu correu. Sistemàticament he eliminat els que s'envien de forma encadenada tot pensant, però, què està molt bé que algú en rebre'ls ens trii com a destinataris i que també nosaltres sabrem triar altres receptors dins l'agenda de les nostres preferències. Amb la resta ha estat més difícil; una felicitació d'any nou desde l'altre costat de l'Atlàntic, una estrella regalada al firmament nadalenc de Barcelona, ofertoris de consells o demandes de suport, poemes evocadors amb subratllats i comentaris, la curiositat d'algú pels meus dies o la meva curiositat pels dies d'algú. Però els que més se'm ressisteixen són els que van prometre un encontre perquè llavors el text va ser només pretext volent pressència. En rellegir-los, encara que estic molt lluny del temps en què van ser possibles, es renova la impaciència que em va saber portar fins a un lloc, el neguit de les trobades, el precipici dels plans. Segurament també la inevitable nostàlgia pel que ja és passat; cafès favorables, la teva forma precipitada d'abandonar la taula o la punxada de les espectatives insatisfetes. I això em porta a pensar en que hi ha gent que mesura els esdeveniments en funció de com acaben les històries que enceten. Un bon final les revesteix de cert estatut noble al que definitivament mai podràn optar els finals desafortunats. Si he de ser franca, al final d'un parell d'hores davant la pantalla, el nou ordre és més relatiu que real. Però n'estic ben contenta, per què, de fet, més enllà del record amable o trist que em retornen tots aquests correus, dels problemes amb sortida o dels maldecaps que s'espeteguen contra l'inevitable mal final de les causes perdudes, la única cosa que importa de veritat és els correus què he volgut conservar. De la mateixa manera que procuro celebrar les històries en les que m'embolico, d'acord amb la possibilitat d'haver-les pogut viure, que penso, que és la forma més gratificant de fer balanç. Per què? Serà que són restes d'algunes de les poques coses senceres que he tingut al cor.

[Per la Maria, que sé que em llegirà. No els borris eh?]

miércoles, 18 de julio de 2007

ENCARA NO HE ARRIBAT A ENTENDRE UNA SOLA PÀGINA


Surto de la biblioteca una estona, a fumar, i el veig, vora la porta, fumant també, nerviosament, com si tingués pressa per acabar-se el cigarret. [...] "Sigui el llibre que sigui, ells sempre l'estan rellegint. I ara jo li pregunto: vosté creu que un gran llibre s'acaba de llegir mai?" Quan diu llibre, tanca els ulls violentament, com si tingués un tic nerviós, i estira la boca fent una ganya de granota. Deu ser una paraula, penso, entendrit, que el fa crèixer dos pams per dins. Com si em veiés els pensaments, continua: "Jo he hagut de desixar-ho tot pels llibres. No he tingut dones ni diners. No he viatjat, fa molts anys que no em miro un quadre, que no escolto música, que no tinc cap amic. Llegeixo dia i nit, i li ho juro: encara no he arribat a entendre una sola pàgina". I amb una de les expressions més tristes que he vist mai, conclou: "Potser per això, perquè no he parat de llegir, o potser perquè sóc un imbècil." El pobre home se'n va sense dir res més, i jo em quedo com si m'hagués topat amb una d'aquelles aparicions que només trobem en els llibre inoblidables.

Lectors, Diari sense dies [1998-2003]
Pere Rovira

POUS DE MENYSPREU

El voler i l'atzar que ens han dut fins aquí
F. PARCERISAS

Ho donem tot, o donem tot el que podem donar. Ens conformem amb el que ens donen o demanem més del que podem demanar. Estem més o menys contents, som més o menys feliços però al cap i a la fi, encara que a vegades ens dolgui, acceptem de les persones que estimem el temps i l'afecte que ens regalen en la mesura que volen o poden oferir-lo. Per això, el que més mal pot fer-nos és el rebuig, la indiferència i l'anar sentint com s'afiança el rencor al bell mig del que havia estat alegria, goig, temps possible. Llavors els llocs es resolen en la incomoditat de trobar-se, de passar de llars sense mirar-se, de saber que tot canvia sense entendre quina és la causa, on està el detonant per tanta diferència. Desde la més perplexa desorientació ens anem convertit, potser sense voler-ho, en pous de menyspreu. I costa encaixar el cop, costa posar en marxa els arguments que convecin de què millor així, de què ja n´hi ha prou, costa omplir-se la boca de nos quan la memòria de les mans travessa una esquena i vol encara un centímetre més, un milimetre més.
I dóna igual que aixequem ben alt el braç, que en la tensió dels muscles calculem la força i l'impacte que puguin ofegar tanta memòria en el més profund i fosc del mar; que volguem vestir-nos l'impermeable de la suficiència. A la superfície plana de l'aigua, rebota el record; plou ben endins. Ens sentim tant bruts que volem estar lluny però ens hi quedem del tot, enfangats fins al fàstig. Preguntant-nos com hem arribat fins aquí. Per què res justifica el menyspreu, tret la covardia d'aquells que mai han sabut posar-se al lloc dels altres.

martes, 17 de julio de 2007

PERÒ ELS TINC TOTS REPETITS.

El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Si, també faig col.lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

La vida perdurable
Gabriel Ferrater

lunes, 16 de julio de 2007

PÍDEME, SI TE PLACE, LAS MÁS INDIGNAS PRUEBAS

Aquí estás otra vez, Amor,
visita siempre inesperada,
endemoniado ángel de mis días;
aquí llegas de nuevo con tus alas traidoras
por cuyo torvo filo abandonan los hombres
su fe y sus pertenencias.

Funda tu extraño infierno irresistibles
en el centro arrasado de mi casa,
y rompe el corazón de los que amo
mientras yo quemo incienso ante tu imagen.

Una vez más quisiera convertirme
en tu obediente siervo, y por lograrlo
me someto a tu imperio en cuerpo y alma.
Pídeme, si te place,
las más indignas pruebas, y contempla
cómo entierro con cal mi libertad,
como doy a los perros mis deberes.

Aquí tienes el mundo
que a mi medida alcé para pedirle amparo,
arráncame de él
y clávame en la cruz de tu capricho,
porque alcanzo a saber que no habré de gozarte
si no logro entregar, postrado, mi gobierno.

Caer quiero en tu tierra por merecer el yugo
de quien me hace sentir, mi voluntad quebrando,
el aliento más hondo del dolor,
que es el más hondo aliento de la vida.

Porque sé que no eres generoso,
ni constante, ni noble,
porque conozco bien, Amor,
tus bárbaras costumbres,
la ordalía insensata a que me emplazas,
te maldigo y te ofrezco, una vez más,
mi entusiasmo salvaje, mi voluntad rendida.

Ofrecimiento, [Santa deriva]
Vicente Gallego

viernes, 13 de julio de 2007

LUEGO, LOS TRENES SIGUEN SU CAMINO...


"Algunos trenes circulan muy despacio, abandonan con pereza los confortables andenes de las estaciones, juegan a sembrar fantasías en los ojos crédulos de sus pasajeros, parecen quietos, inofensivos, pacíficos, pero se mueven, y antes o después alcanzan a esa ingenua liebre que creía correr más aprisa que ellos y le pasan por encima para destrozarla en silencio, con la eficacia de un golpe que rompe sólo por dentro. Un trabajo limpio, rápido, económico, sin huesos triturados, sin gritos de dolor ni el sucio inconveniente de las manchas de sangre. Luego, los trenes siguen su camino, pitando alegremente para llamar la atención de los transeúntes [...] y olvidan pronto a la liebre que se yergue sobre sus patas quebradas para avanzar despacio, el cuerpo torcido, la nuca humillada, la cabeza vuelta en un grotesco garabato que pretende elevar lo que ya está hundido en un desesperado y vano intento de proclamar que no ha sufrido daño alguno. Ése es su carácter, su naturaleza. La condición de los trenes. La condición de la liebre."

Los aires difíciles
Almudena Grandes

jueves, 12 de julio de 2007

JUST FORGET THE WORLD

Diuen que els principis fan por, que els finals acostumen a ser tristos i, així doncs, que el què de veritat importa és tot allò que hi ha entremig. I deuen tenir molta raó els que ho diuen, perquè si ens ho parem a mirar, un tant per cent bastant considerable del que és la nostra vida, transcorre en aquest espai intermig de l'anar fent diari. Plantem fonaments el més profunds possible, cimentem parets, aixequem teulades on resguardar-nos dels canvis climàtics, fins que un dia, ens despertem sabent que el preu de la nostra seguretat és la intensitat rebaixada amb la que hem aprés a viure. Llavors tot es complica. Volem tornar a sentir l'impuls del cos en aixecar-nos, volem plantar cara al temps mentre ens sedueixen uns ulls i de tant temeraris ens tornem un pel ridículs. Ridiculs per què la por del primer principi ens sembla ben ridícula i, esquifida, enfront la que ara ens paralitza. Ara és la mateixa por la que ens aterra: tenim por de la por. I en el fons, estem cansats per què ja hem caminat tant que pesa massa cada fragment de recorregut, cada parada, cada nova acceleració, i recordem allò que hem sentit tantes vegades; els finals sempre són tristos i tornar a començar fa molta mandra i... Així que si malgrat tot decidim jugar, ho fem tal i com vivim, a mig rendiment, sense arriscar. I de sobte em pregunto: més enllà de les sentències del món, com és que no recordem, que no hi ha res pitjor que desaprofitar la oportunitat que ens pot canviar la vida?

NÁUFRAGOS METÓDICOS


Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería.

Autobiografía
Luis Rosales

lunes, 9 de julio de 2007

SEDUCCIONS D'ESTIU

Els vespres d'estiu busquem sempre aquest jardí de torreta convertit en bar de copes. Ens acull, provocant-nos, l'ofertori de taules que l'atzar disposa sota el brancatge dels arbres. I les olors de les heures que enfilen les parets fins al mural on s'insinua l'anatomia verda d'un camp de golf. L'encant d'aquest lloc, segurament remunta el temps, i ve d' allò que va ser un dia i ja no és; un jardinet discret de torreta a un barri de ciutat. Potser llavors, amb crits de canalla, acomiadava els vespres dels estius, mirant un carrer sense asfaltar i la nit s'insinuava des del silenci que avui destorba el trànsit i l'entrada i sortida de la gent que ocupa les taules. Però manté encara el perfil discret del que és autèntic a força de ressistir l'embat dels canvis i, mentre es transforma, conserva l'amabilitat dels llocs petits; el misteri d' allò que de tant normal ha esdevingut curiosament estrany. Potser, és també per això, que els vespres d'estiu busquem sempre aquest racó on explicar-nos, aquest refugi on compartir el gust de tornar als temes del dia i remenar les històries que ens inquieten, sense alçar la veu, perquè la música acompanya i mai destorba. I tant se val, que s'adigui més o menys, als cànons dels que ara en diuen locals de moda. Ens és ben igual, que enlloc d'una sala gran i decoracions exhuberants, ens acullin quatre murs amb reixes i parets blanques. Perquè aquest lloc ens pertany en la mesura que l'hem volgut fer nostre. Tan nostre com el temps que regalen les nits d'aquest estiu, seductor des dels ocres de la pell i les samarretes de tirants estampades amb tots els colors del món.

[Per la Maria i per totes les estones al Garden]

lunes, 2 de julio de 2007

...AUNQUE SEA INVISIBLE

"¿No sabes escuchar bajo la voz
los coros primordiales de las voces?"
[CARLOS MARZAL]

Ens hem fet a les veus. A tots ens agrada reconèixer el to indiscutiblement personal que anticipa un rostre, que suggerix un gest. Sabem interpretar els matissos que el nostre nom va adquirint d'acord amb el so de la veu de qui l'enuncia. I ens son especialment amables uns timbres. Recordem les veus i, per això ,quan deixem de sentir-les o se'ns obliden, ens neguiteja un record mut; imatges que s'allunyen o s'atansen sempre en silenci, fotografies amb ulls que miren sense saber ben bé que dir-nos.

Però, entre tantes veus, tots creiem que per sobre de les altres, ressona propera, una veu única; la nostra. Ha estat amb nosaltres des del principi, i potser només és per això, que creiem saber com s'articul.la, el color que la defineix, l'accent que la vernissa. El més curiós és que si ho pensem bé, la nostra veu és també una presència extranya que des de la multiplicitat del cor profund de veus que ens interpel.len, aprén a modul.lar-se fins que s'enuncia. La veu que ens anticipa, la que un dia algú lamentarà no recordar, no diu en realitat gran cosa de nosaltres. Ve d'un pols llarg i duríssim amb totes les altres veus que en silenci parlen. I a vegades, tot i que siguin invisibles en la seva no expressió, es deixen sentir quan xiuxiuegen.

GIRLD... YOU'LL BE A WOMAN SOON

Estem sotmesos a les insobornables lleis del canvi. I ara no parlo pas de grans transformacións. Em refereixo més aviat a les variacions diàries; modificacions d'un entorn tan nostre que amb prou feines són sentides i que només la perspectiva prudent del temps anota i evidencia, i fa que ens preguntem encuriosits, com és possible no haver-les registrat. Llavors mirem enrrere amb la incertesa del qui busca, entre una instantània antiga i aquesta imatge inèdita de l'ara, un espai de temps viscut on poder assenyalar els revolts que s'enfilen fins al lloc des d'on es mira. El més sorprenent de tot, però, és que molt sovint els canvis de dins ens passen qüasi més desapercebuts que els canvis de fora. I amb prou feines advertim que ens transformem a un ritme esfereïdor que ens fa avaçar en l'escala dels tallatges cada cop que s'atança l'hivern, cada vegada que un nou estiu despunta. Ens han parlat del canvi i l'hem fet nostre sense aprendre a interpretar-lo i anem creixent a la deriva d'una llei incontestable que ens transforma perquè els anys sumen o, de sobte, ja resten. Podríem dir que creixem sense consciència d'estar creixent.

Malgrat tot, i molt de tant en tant, advertim ben al fons d'allò que som un esclat íntim que ens trenca o ens afiança. Un breu instant de lúcida consciència que ens fa saber que quelcom dins de nosaltres s'ha modificat. I despertem a aquest nou estadi del nosaltres com qui ha mudat una pell bruta, i de sobte és més portable el cansament, i de sobte som molt més forts. Per exemple València amb nit de juny i sense lluna. L'estrenada complicitat amb dos grandíssims poetes com són Carlos Marzal i Vicente Gallego. Em demanen un poema, i a mesura que m'esforço en relligar versos de memòria, sé que alguna cosa ha canviat. No sabria dir que és exactament però intueixo una seguretat creixent que m'afiança sobre el terra i no vol el trontoll de l'admiració. És ben cert que no sabria dir perquè, però, a vegades, creixem de sobte i tot està ja massa lluny.

[Pel Vicente, el Carlos i per suposat per l'Esther, en record de la nit del 26 de juny del 2007. Celebro haver-hi estat!]