El NACIONAL DE POESIA!!!!!

Sense paraules, Joan, sense paraules. Un premi a la qualitat, a la coherència, a la dedicació, a la fidelitat poètica i a la lucidesa. Així que si et sembla, deixem arraconat a l'atzar. Dir el major nombre de coses amb el mínim de paraules possibles i buscar el poema necessari: sense que sobri ni falti res. "El teu Joan" com dius tu. "El meu poeta de capçalera" com acostumo a dir jo. Impecable Margarit. Ara, esperant l'arribada del pròxim, impacientment. El misteri de la felicitat?? "Misteriosament feliç" al llegir-te. FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!! FELICITATS JOAN.

LLAVORS SENTIM NOSTÀLGIA

Ara fa uns dies deixava constància en aquestes pàgines del darrer film de Woody Allen. De de fet, d'entrada només vaig voler penjar el trailer de la pel.lícula amb la intenció de dedicar-li unes paraules una mica més endavant. Prudència obliga i com assenyalen els entesos és millor esperar a fer una bona digestió dels plats que més ens agraden no fos cas que la boracitat i la gula acabin empatxant-nos el criteri. En tot cas, aquestes paraules no volen atemptar contra la primera impressió que va causar-me "Vicky i Cristina Barcelona". ¿No diuen que precisament aquestes primeres impressions son les que compten?. El film d'un dels grans del cinema no pretén ser res més que un simple i pur divertimento, una comèdia lleugera que enllaça directament amb altres etapes de la vastíssima producció d'Allen i que reprén el tema de les sempre complexes relacions sentimentals com a motor argumental amb teló de fons de postal barcelonina. I, és que ben mirat, la varietat de l'escenari, ja sigui la lluna a Manhattan o el barri del Rabal, no canvia la forma en que les persones acostumem a interrelacionar-nos, en tot cas, potser les bernissa de matissos diferents. La crítica més destructiva segurament s'avindrà a dir que després de pel.lícules de la catadura de "Delictes i faltes", "Match point" o "Kasandra's dream", "Vicky i Cristina ..." esdevé una recaiguda en la frivolitat d'un Allen al què, en aquest cas específic, li trontolla el diàleg. No puc estar-hi d'acord.

Retrobar el tema de les relacions sentimentals és obrir altra vegada la porta a la quotidianitat més inmediata on a diari una infinitat d'èssers interactuen, es busquen i es refusen, s'estimen per acabar odiant-se o s'odien per acabar adorant-se com deia el poeta al principi dels segles. Perquè si cada persona és un món, cada relació és un univers fet de petites coses que es conjuguen o s'exclouen. Cada relació té uns codis propis, un accés restringit, uns territoris privats. I tornar a la sentimentalitat no vol dir caure en el sentimentalisme. Tots hem habitat l'instant irrepetible en que retopen dos mirades i s'encaixen. Està a les nostres mans la responsabilitat d'apropiar-nos d'aquest moment o deixar que se'ns escapi. Si decidim empendre viatge només podem esperar que el temps ratifiqui o desmenteixi l'alegria amb la que vam atansar-nos a l'andana. Però, fins i tot quan l'amor s'acaba o quan l'amor no arriba, tenim la necessitat de tornar a aquest algú especial, de mantenir-lo a prop nostre. Serà que la solitud arrela als cors i ens fa més vulnerables, o, ben mirat, deu ser que en retrobar-lo sentim altra vegada, aquell moment irrepetible en que l'impossible es movia en el terreny de la possibilitat. Llavors sentim nostalgia.

ENTRE EL PESEBRE I EL COM (o sobre la natura dels ases)

" Al asno de Buridán, que en determinado momento sentía exactamente la misma necesidad de comer y de beber, se le colocó hierba y agua a una distancia medida. En su cerebro las pulsiones de hambre y de sed se neutralizaron de tal forma que el asno quedó paralizado a mitad de camino entre el pesebre y el abrevadero. Si ambas tentaciones no hubieran roto el equilibrio, el animal habría quedado inmóvil hasta la muerte. Esta parálisis del asno de Buridán, la he visto reproducida a menudo en muchos ejemplares humanos. Cuando los pasajeros desembarcan de un avión, se puede observar que muchos ejecutivos, al llegar a la sala del aeropuerto, de pronto quedan rígidos y estáticos sin poder caminar. Las ansias de fumar y de hablar por teléfono con el móvil efectúan a la vez una descarga similar en su cerebro y ellos no pueden elegir entre el aparato y el paquete de tabaco. Esta indecisión del asno de Buridán no sólo se aplica a las reacciones mecánicas de los cuerpos humanos. También
atañe a las potencias del alma, hasta el punto de que los siete pecados capitales, perfectamente combinados, no sólo se anulan, sino que a veces generan una virtud. Muchos rufianes no saben escoger entre la ira y la pereza: tienen que acuchillar a alguien, pero de repente son atacados por la desgana y deciden pasar la tarde echando migas a las palomas en el parque. Innumerables parejas experimentan al mismo tiempo la necesidad de estrangularse y la de degustar juntos un buen cocido. En este caso, el odio y la gula llegan a una síntesis y todo queda reducido a devorar ese plato con el tedio consabido, cuya manifestación es ese silencio de familia que puede durar toda la vida hasta transformarse en una buena amistad. Si el asno
de Buridán fuera llevado del ronzal al Parlamento, muchas veces quedaría paralizado y estupefacto sobre una alfombra de la Real Fábrica entre dos estupideces exactas pronunciadas por diputados de distintos bandos. Por lo que a mí respecta, ahora mismo no sé si suicidarme o tomarme un helado. "

Manuel VICENT, El País, 21-12-1997, p. 60

QUÈ GRAN ALLEN

"MY WAY"

To think I did all that;
And may say -not in a shy way,
"Oh no, oh no not me,
I did it my way"

For what is man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things he truly feels;
And not the words of one who kneels.
The record shows I took the blows-
And did it may way!

DINS EL PERÍMETRE D'UNS BRAÇOS

“Si mueres, pero no pereces, permaneces.”
(A la memòria de M.M.V)

Res menys estable que el record i pot semblar contradictori. Sovint hem pensat que el record és la plaça oberta a la permanència, el lloc on sobreviuen les ombres del passat. Ben mirat, però, el record sempre ens rebrega al seu caprici; ens bressola o afussella; ens consola o ens corpren. Els records són ocells que ens sobrevolen i només de tant en tant s’acosten a cantar-nos. Vénen i marxen, s’allunyen per tornar, ens miren fit o se’ns regiren. I ens travessen. ¿Què ens els porta o se’ls emporta? Potser només el temps. Saber que tard o d’hora, com un fill pròdig, deixarà la casa de la desmemòria per ser, altra vegada, l’amic que s’acompassa.

Diuen que cada infancia requereix d’un espai mític; agost en el record i al límit sud d’un poble que moria a aquell carrer, tot travessant els camps com una falca, la casa gran dels avis. Potser no era tan gran. Avui la recordo des d’una tarda de ciutat que es reconforta amb la treva dels termómetres i el pas lent de la gent pels carrers de les vacances. Però, ¿qué en sap de mides el record? ¿qué sap del temps i dels espais? Quan es torna imprecís és més exacte. És per això que ens concedeix el tracte; perquè el record s’esforça en recordar i no vol límits: mentides o veritats.
Jo recordo aquella casa tal com ella ha volgut que la recordi: gran, imponentment alta. I recordo espais que no responen a cap sentit de proporció; els camps vastíssim, l’alçada de l’alfals, parcel.les d’avellaners que recollien furtives ombres al migdia i els vells camins que ens portaven al bosquet de les cavanes. Diuen que cada temps té moments irrepetibles: les tardes dels blaus en retirada, el pas lentíssim dels tractors estirant el llençol del vespre i, des de la distància, la veu ronca de l’avi anunciant-nos el sopar. Corríem. Corríem, sobre el blat retut, entre girasols que es rebregaven en mimvar la llum i buscavem aquells braços. Quatre cossos infantils a l’abric d’una abraçada que ens portava dels horts fins a la casa arran dels canyisars on s’enfilaven les roges tomaqueres. En arribar a la planta baixa demanàvem d’acostar-nos als bidons de serradures on les gates alletaven. Mai ens va dir que no. Va viure feliç de veure’ns infantilment feliços.

Quan jo era petita el meu avi acostumava a dir que tombant el quinze d’agost el món es replega. Volia dir que l’oasi de l’estiu comença a semblar més aviat un miratge i que les tardes es retallen anunciant la tornada a la quotidianitat dels horaris i les obligacions. Ben mirat, el que realment volia dir, era que li sabia greu de perdre aquell temps que havia estat només d’ell i nostre: presentia l'arribada d'uns anys en què ja no hi hauria més temps per compartir.

Però si mors i, no te’n vas del tot, romans. Ell es amb mi aquesta tarda mentre deixo que em travessin els darrers dies d'agost. Hi ha gent al carrer i el paisatge d’aquells estius es natura morta als forats negres de la memòria; imatges que es superposen mentre m’esforço en imaginar-ne el moviment, en omplir-les de paraules. Ja no puc recordar la seva veu però, mentre avanço, sento com empeny el gronxador del temps el pes d’un palmell a les espatlles i quatre cossos infantils es remouen i s'apreten al toll d'una abraçada perquè sé que, de vegades, el món sencer batega dins el perímetre d’uns braços.

DE L'ART I DELS ARTISTES

(D'acord, ja tocava. D'acord no valen excuses ni tirar de tòpics estiuencs per justificar la deixadesa. D'acord, actualitzo per tots aquells que m'ho heu demanat.)

De vegades, se'ns passa per alt la forma en que els noms s'adeqüen a les coses, suposo que serà perquè ens hem avingut massa a creure en la natura arbitraria del llenguatge. La denominació "Costa Brava" em pot servir d'exemple doncs s'adapta perfectament al referent al qual remet; un paisatge marítim sorprés pels roquedars, platges que s'enfonsen a pocs metres de la riba com si tot de sobte una glopada de mar volgués engolir-nos, onades que es creixen i gemeguen abans de fregar l'arena. Hi ha dies, però, en que la Costa brava es lleva més brava que mai. Dies en que la tramuntana arrossega eixams de núvols arran d'aigua i un ja pot oblidar-se de tumbona i parasol. Nosaltres vam aprofitar el parèntisi d'un d'aquest dies per fer una petita escapadeta a Cadaqués. Des de la esplanada davant l'esglèsia gótica amb retaule barroc policromat i, del més excessiu, s'ofereix a la vista un poble de pesacadors en la seva esplèndida autenticitat. Cases enblanquinades i carrers d'empedrat hostil. Arraconat a un extrem de la façana algú hi havia abandonat un sofà de pell negra, estrips i budells de molles. La procaç imaginació d'un turista aventurava alguna relació amb Salvador Dalí... De fet, Dalí, forma part del paisatge ja convertit en santuari pels mitòmans o els que saben fer negoci. És curiòs, l'artista que a mi em va arribar més, però, no estava entre les parets del museu a Figueres, ni a la casa de Port Lligat. Va atreure'm especialment la imatge decadent d'un retall de diari engroguit i doblegat per les filtracions d'huminat en un lloc igual de decadent.

"L'hostal dels intel.lectuals" és ara un casalot que saluda al turista desde les arrugues del temps. D'amunt l'enrajolat del pati on abans devien reunir-se personatges de renom del panorama cultural en nits d'estiu igual que aquestes, ara només s'hi amunteguen cadires d'espart esfilargasades i brutes. A la frontissa de l'entrada dues lloses firmades per l'artista on s'hi pot llegir; SURREALISME. Tot plegat tant surrealista i patèticament trist com les vitrines amb fotografies on ell, l'artista, passeja la seva darrera estampa més enllà de la mort.

El personatge i el creador. La fractura i la disort. Des d'aquest retall Dalí esdevé paradigma de l'home devorat pel seu propi geni. L'home rebregat pel caprici del talent, no el talent al servei de l'home. L'obra és tota una altra cosa. I ara que hi penso tot això m'ha recordat un article d'Enric Sòria que llegia l'altre dia intitulat "Teatre en vers". Amb la lucidesa que acostuma el crític valencià reflexionava sobre la setmana de la poesia de Barcelona en la que s'inclou l'entrega de premis dels Jocs Florals, deia; "Jo volia parlar-vos de poesia, perquè el dels jocs florals no ha sigut més que un entre una pila d'actes, recitals col.lectius, presentacions, perfomances i concerts que tenien a la ciutat literalment envaïda pel vers" [...] I més endavant: "L'assistència a actes com els d'aquesta setmana pot ser molt instructiva. Com és lògic, els poetes amb més èxit no són els millors, sinó els més teatrals. La poesia al carrer, inevitablement, desemboca en la poesia escènica. Triomfen els que criden i gesticulen, els qui acompanyen la paraula amb músiques o accions espatarrants..., en definitiva, els que monten el número.[...] Algún dia, qualsevol poeta amb poca veu o massa vergonya descobrirà que pot contractar un actor, cantant o malabarista amb ganxo perquè diga els seus versos davant un rogle de badocs, i així haurem tornat als orígens, quan els joglars cantaven de plaça en plaça els redolins dels trobadors. Un altre dia, algú, més llest o més recargolat, llogarà una troupe perquè canten i ballen al so del pandero una faula satírica composta per al cas. Així, amb les cendres de la poesia, haurem reinventat el teatre. I si la funció s'ho val, l'aplaudirem."

Lamentablement, n'hi tants d'aquests! Gent que pensa que per ser poeta cal anar pel món amb la disfressa penjada al coll o, en el pitjor del casos, gent que com li passava a l'Emperador de la rondalla, han perdut tant el sentit de la realitat que ja no saben ben bé qui son o en quin punt estan. Sort que també n'hi ha dels altres. Els discrets i seriosos que es dediquen al que s'han de dedicar: a escriure. Ara mateix tinc entre les mans un bon poemari. He sentit dir al seu autor en alguna ocassió amb la modèstia que acostuma, que ell és un poeta que parla amb veu baixeta. Però jo crec que és més aviat un poeta que no s'atreveix a cridar. I quan dic cridar no em refereixo literalment a alçar la veu fins a l'afonia, ja va advertir Auden que no calia deixar-se les cordes vocals per sonar autèntic. En tot cas només volia dir que ell té un valor que no deixa de ser digne d'admiració: no té la necessitat d'anar pel món de figurant.

Ahhhhhhhhhhhhhh, i pel que fa als altres, evidentment, si l'obra s'ho val l'aplaudirem!