DE L'ART I DELS ARTISTES

(D'acord, ja tocava. D'acord no valen excuses ni tirar de tòpics estiuencs per justificar la deixadesa. D'acord, actualitzo per tots aquells que m'ho heu demanat.)

De vegades, se'ns passa per alt la forma en que els noms s'adeqüen a les coses, suposo que serà perquè ens hem avingut massa a creure en la natura arbitraria del llenguatge. La denominació "Costa Brava" em pot servir d'exemple doncs s'adapta perfectament al referent al qual remet; un paisatge marítim sorprés pels roquedars, platges que s'enfonsen a pocs metres de la riba com si tot de sobte una glopada de mar volgués engolir-nos, onades que es creixen i gemeguen abans de fregar l'arena. Hi ha dies, però, en que la Costa brava es lleva més brava que mai. Dies en que la tramuntana arrossega eixams de núvols arran d'aigua i un ja pot oblidar-se de tumbona i parasol. Nosaltres vam aprofitar el parèntisi d'un d'aquest dies per fer una petita escapadeta a Cadaqués. Des de la esplanada davant l'esglèsia gótica amb retaule barroc policromat i, del més excessiu, s'ofereix a la vista un poble de pesacadors en la seva esplèndida autenticitat. Cases enblanquinades i carrers d'empedrat hostil. Arraconat a un extrem de la façana algú hi havia abandonat un sofà de pell negra, estrips i budells de molles. La procaç imaginació d'un turista aventurava alguna relació amb Salvador Dalí... De fet, Dalí, forma part del paisatge ja convertit en santuari pels mitòmans o els que saben fer negoci. És curiòs, l'artista que a mi em va arribar més, però, no estava entre les parets del museu a Figueres, ni a la casa de Port Lligat. Va atreure'm especialment la imatge decadent d'un retall de diari engroguit i doblegat per les filtracions d'huminat en un lloc igual de decadent.

"L'hostal dels intel.lectuals" és ara un casalot que saluda al turista desde les arrugues del temps. D'amunt l'enrajolat del pati on abans devien reunir-se personatges de renom del panorama cultural en nits d'estiu igual que aquestes, ara només s'hi amunteguen cadires d'espart esfilargasades i brutes. A la frontissa de l'entrada dues lloses firmades per l'artista on s'hi pot llegir; SURREALISME. Tot plegat tant surrealista i patèticament trist com les vitrines amb fotografies on ell, l'artista, passeja la seva darrera estampa més enllà de la mort.

El personatge i el creador. La fractura i la disort. Des d'aquest retall Dalí esdevé paradigma de l'home devorat pel seu propi geni. L'home rebregat pel caprici del talent, no el talent al servei de l'home. L'obra és tota una altra cosa. I ara que hi penso tot això m'ha recordat un article d'Enric Sòria que llegia l'altre dia intitulat "Teatre en vers". Amb la lucidesa que acostuma el crític valencià reflexionava sobre la setmana de la poesia de Barcelona en la que s'inclou l'entrega de premis dels Jocs Florals, deia; "Jo volia parlar-vos de poesia, perquè el dels jocs florals no ha sigut més que un entre una pila d'actes, recitals col.lectius, presentacions, perfomances i concerts que tenien a la ciutat literalment envaïda pel vers" [...] I més endavant: "L'assistència a actes com els d'aquesta setmana pot ser molt instructiva. Com és lògic, els poetes amb més èxit no són els millors, sinó els més teatrals. La poesia al carrer, inevitablement, desemboca en la poesia escènica. Triomfen els que criden i gesticulen, els qui acompanyen la paraula amb músiques o accions espatarrants..., en definitiva, els que monten el número.[...] Algún dia, qualsevol poeta amb poca veu o massa vergonya descobrirà que pot contractar un actor, cantant o malabarista amb ganxo perquè diga els seus versos davant un rogle de badocs, i així haurem tornat als orígens, quan els joglars cantaven de plaça en plaça els redolins dels trobadors. Un altre dia, algú, més llest o més recargolat, llogarà una troupe perquè canten i ballen al so del pandero una faula satírica composta per al cas. Així, amb les cendres de la poesia, haurem reinventat el teatre. I si la funció s'ho val, l'aplaudirem."

Lamentablement, n'hi tants d'aquests! Gent que pensa que per ser poeta cal anar pel món amb la disfressa penjada al coll o, en el pitjor del casos, gent que com li passava a l'Emperador de la rondalla, han perdut tant el sentit de la realitat que ja no saben ben bé qui son o en quin punt estan. Sort que també n'hi ha dels altres. Els discrets i seriosos que es dediquen al que s'han de dedicar: a escriure. Ara mateix tinc entre les mans un bon poemari. He sentit dir al seu autor en alguna ocassió amb la modèstia que acostuma, que ell és un poeta que parla amb veu baixeta. Però jo crec que és més aviat un poeta que no s'atreveix a cridar. I quan dic cridar no em refereixo literalment a alçar la veu fins a l'afonia, ja va advertir Auden que no calia deixar-se les cordes vocals per sonar autèntic. En tot cas només volia dir que ell té un valor que no deixa de ser digne d'admiració: no té la necessitat d'anar pel món de figurant.

Ahhhhhhhhhhhhhh, i pel que fa als altres, evidentment, si l'obra s'ho val l'aplaudirem!

VACANCES

Si veiessiu l'enrenou: pilers de roba sobre els llits, el ventre obert de les maletes, el desordre de les bosses de platja. Demà marxem. Per uns dies oblidarem la ciutat i buscarem la conca de costa que traça el Golf de Roses, la geografia escarpada del Cap de Creus. Demà el dia dirà que és més estiu que mai; que no ens cal el rellotge, ni l'entrar i sortir d'aquesta casa sempre amb la pressa de les coses pendents. Demà serà estiu amb ulls de mar, capvespre amb fons de mar, nit de lluna fregant la mar. Si veissiu l'enrrenou; banyadors sobre la taula, tovalloles estampades i xancletes de colors. Avui és tot el que s'anticipa; la càmara digital que ha de retindre el temps d'aquest juliol. Imatges que diran aquesta felicitat de fer i desfer, d'anar per acabar tornant. Fotografies de familia al contrallum del blau. Res més.

Fotografies de família i... algun que altre record.

DECIDE LA INFANCIA

"Todo hombre tiene su lugar natural; no fijan su actitud ni el orgullo ni el valor: decide la infancia. El mío es un sexto piso parisino con su vista sobre los tejados. Durante mucho tiempo me ahogaba en los valles, me agobiaban los llanos; era como si me arrastrase por el planeta Marte, me aplastaba la gravedad; me bastaba con subir a una topera para estar contento otra vez: volvía a estar en un sexto piso simbólico, respiraba otra vez el aire enrrarecido de las Letras, el Universo se escalonaba a mis pies y todo, humildemente, solicitaba un nombre; dárselo era a la vez crearlo y tomarlo. Sin esta ilusión capital, no habría escrito nunca.

Hoy, 22 de abril de 1963, corrijo este manuscrito en el décimo piso de una casa nueva. Por la ventana abierta veo un cementerio, París, las colinas de Saint-Cloud, azules. Cuál no sería mi obstinación. Sin embargo, todo ha cambiado. Aunque de niño haya querido merecer esta posición elevada, habría que ver en mi gusto por los palomares un efecto de la ambición, de la vanidad, una compensación por mi pequeña estatura. Pero no; no se trataba de trepar a mi árbol sagrado: yo estaba allí y me negaba a bajar; no se trataba de situarme por encima de los hombres; quería vivir en pleno éter entre los aéreos simulacros de las Cosas. Más adelante, en lugar de quedar enganchado a los globos, hice lo imposible por hundirme muy abajo: tuve que calzarme con suelas de plomo. Con un poco de suerte, llegué a veces a rozar, en las arenas desnudas, algunas especies submarinas cuyos nombres tuve que inventar. Otras veces no podía hacer nada; había una ligereza irresistible que me retenía en la superficie. Para terminar, se me ha roto el altímetro; unas veces soy ludión y otras buzo, y con frecuencia las dos cosas a la vez, como corresponde a nuestra condición: vivo en el aire por costumbre y husmeo abajo sin demasiadas esperanzas."

Las palabras
Jean-Paul SARTRE

...ANTE ESE GRITO DEL CORAZÓN

"Quiero que me sea explicado todo o nada. Y la razón es impotente ante este grito del corazón. El espíritu despertado por esta exigencia busca y no encuentra sino contradicciones y desatinos. Lo que yo no comprendo carece de razón. El mundo está lleno de estas irracionalidades. El mundo mismo cuya significación única no comprendo, no es más que un inmensa irracionalidad. De poder decir una sola vez; "esto está claro", todo se salvaría. Pero estos hombres proclaman a porfía que nada está claro, que todo es caos, que el hombre conserva solamente su clarividencia y el conocimiento preciso de los muros que lo rodean. [...]En ese punto de su esfuerzo el hombre se encuentra ante lo irracional. Siente en sí mismo su deseo de dicha y de razón. Lo absurdo nace de esta confrontación entre el llamamiento humano y el silencio irrazonable del mundo. Esto es lo que hay que olvidar. A esto es a lo que hay que aferrarse, puesto que toda la consecuencia de una vida puede nader de ello. Lo irracional, la nostalgia humana y lo absurdo que surge de su enfrentamiento son los tres personajes del drama que debe terminar necesariamente con toda la lógica de que es capaz la existencia."

ALBERT CAMUS, El mito de Sísifo

I TU TAMBÉ HAURÀS CAURE

Arrives amb l'alegria desbordant d'un nen que jo vull feliç per dir-me que marxes de colònies. I m'expliques, tot atabalat, que has de passar un parell de nits fora de casa mentre em mostres una llista on hi ha apuntades les coses que et fan falta pel viatge. I jo no puc deixar de pensar que des de que vas nèixer no has deixat de cridar-nos ni una sola nit amb el neguit dels nens que tenen el son fràgil i inquiet. Ara dius te'n vas i, el teu goig consola les meves pors, mentre parles de sortides fins al mar, jocs de nit i una habitació comunitària amb lliteres. I vaig pensant en totes les coses que hauria de dir-te; en primer lloc que t'estimo més que a qualsevol altra cosa d'aquest món, després que vigilis moltíssim, que no et separis mai del grup, que facis bondat, que no t'oblidis d'abrigar-te... Però tu preguntes mentre corres de banda a banda del menjador de casa, si podem comprar una llaterna ben gran i una bossa amb llaminadures per repartir a l'autocar, si pots dormir al llit més alt de la llitera. I et dic que si a tot. Que res condicioni els teus dos dies d'ingenua independència infantil. Que sigui risc el risc, i joc el joc, i alegria neta l'alegria del viatge. De vegades, el nostre afany de cuidar dels nostres ens porta a limitar el seu recorregut. Així que no vull fer teves les meves pors. Em trobaràs aquí a la tornada, feliç de retrobar-te, impacient perquè m'expliquis totes les coses que has viscut. I després, si tot va bé, seguiré al teu costat sempre que em necessitis, fins i tot quan creguis, i ho creuràs, que et sóc prescindible.

Escolta a aquest algú que ha entés per fi el que és de veritat la por; saber que pots perdre fins i tot allò que no has tingut mai; una absurda seguretat. Per tant, procura disfrutar de tots el moments que el teu temps disposi i viu-los sense demanar més del que poden oferir-te però sense reticències ni falsos pretextos. Recorda; no deixis que t'entabanin mai els que van vestits de moralistes i desconfia de tots aquells que et voldran tallar les ales. Tria, tria tu, el que està bé i el que no ho està . Però sobretot, gaudeix tant com puguis perquè, al cap i al fi, quan caiguis, i tu també hauràs de caure de ben alt, ningú podrà amortir-te el cop.

NO RENUCIÏS

Hospital de dia Miquel Martí i Pol. Avui hi he vingut sola. Ha estat la primera vegada. Ho he vist tot diferent tot i que només fa una setmana que vaig ser-hi per darrer cop. Ha estat diferent, vull dir avui. A una de les parets, enfront de les consultes de neurologia, hi ha un mural amb una fotografia del poeta; un primer pla, només la cara, un esbós de somriure. Ja l'havia vist abans, la fotografia, és clar, però... avui ha estat tota una altra cosa. Avui he llegit els versos que l'acompanyen, un petit fragment de poema;

"Tu que em llegeixes,
si ets gran com jo, recorda-ho:
no renunciïs;
mentre el somni et desvetlli
la vida continua."

Desde la cadira a la petita sala d'espera, els he llegit i rellegit fins a memoritzar-los. No m'ha costat gaire, però mentre ho feia he pensat que tenia la seva gràcia que m'haguessin passat tan desapercebuts. Llavors he mirat al meu voltant i he descobert (pot semblar una completa tonteria) que les sales d'espera estan precisament per això; per esperar. I malgrat el neguit i la impaciència de veure com el temps s'alenteix mentre esperem que ens cridin pels altaveus, he vist que mai esperem sols. Hi son els altres. Gent sense nom, inquiets i preocupats, que també esperen i esperen. I de tant en tant busquen la complicitat d'un comentari, de vegades, que suscrivim una queixa, sovint, una banal referència climatològica per esbarriar el pes del silenci. Avui me n'he adonat que fa molts dies que em limito a mirar cap endins sobretot quan vinc a aquest lloc. No sé que hi havia al fons de la meva no mirada, potser el rebuig al que de vegades ens condemana el nostre estúpid amor propi, potser només la por de mirar i sentir compassió o llàstima i descobrir que en realitat és per nosaltre que tenim aquests sentiments. Avui he obert els ulls i me'ls he mirat i no hi hagut rebuig ni llàstima ni por. Perquè avui he pensat, que ells eren jo i jo podia ser ells. Que ells i jo èrem tots nosaltres.

Està assegut en una cadira de rodes i amb prou feines articula els mots quan intenta expressar-se. Està enfadat, ja fa massa estona que espera. Apreta els punys i acompanya cada eixam de mots indesxifrables amb un gest brusc d'indignació. Alguns se'l miren de reüll i tot seguit giren la cara, i fan veure que no hi son. I jo que no sóc en res millor que ells, li miro els ulls i li somric i ell ja no crida; es deixa riure. Avui tot és una altra cosa. Queden somnis. La vida continua.

EL MEU AFECTE CREIX DIA A DIA

Aquest matí, gairebé de forma casual, me n'he adonat de que ja fa un any que escric aquestes pàgines. De vegades amb més o menys fortuna, de vegades amb més o menys fidelitat, però malgrat tot, sempre retrobo aquest espai. Avui, però, mentre hi escribia, m'ha assaltat de nou una idea que fa dies que em volta pel cap: suprimir-lo. N'estava ben decidida, però... després m'he dit: "ja ho faré des de casa" i ara que estic a casa... suposo que simplement em demano què és el que em reté aquí. Així que m'he dedicat una estoneta a viatjar a través del temps a partir de les meves pròpies paraules; he buscat l'origen d'allò que feia que l'existència d'aquest espai tingués un sentit i m'he qüestionat si valia la pena seguir-hi apostant, si encara queda alguna cosa dins meu que s'identifiqui sincerament amb la veu que es deixava sentir ara fa un any. I he llegit, i he escoltat algú que parlava de fugides impossibles i retorns inevitables. I una veu que fa molt temps que no escoltava però que no sé per quina extranya raó s'ha ressistit a abandonar-me m'ha preguntat ben baixet; ¿quan temps fa que corres? ¿saps cap a on vas?. I li he sentit repetir; "fugis del que fugis bé sigui d'un lloc, de les circunstàncies, del destí o d'una altra persona, sempre, sempre, et caldrà tornar". És una veu espavilada, sap que una fugida mai pot ser un final, només una porta mig tancada, de la mateixa manera que sap que el mur està dins nostre però també hi és la capacitat de saltar-lo.

Sovint només veiem el mur i sentim fustració i ens espantem molt. En aquest sentit els murs s'assemblen a les persones; ESPANTEN!!! De tant en tant resulten fustrants i no les volem a prop nostre. Després, però, reunim el valor per agafar embranzida i saltar l'obstacle. Després, però, deixem d'estar enfadats i ens diem que el fet que algunes persones no puguin estar en la nostra vida de la manera en què nosaltres voldríem que hi fossin no vol pas dir que no hi tinguin cap lloc. De vegades és obvi que ni tan sols sabem que volem de nosaltres mateixos i és molt difícil saber amb precisió que esperem dels altres. Jo ara penso en algú concret. Penso que ens hem fet costat en un moment de la vida en que sense saber-ho ens hem necessitat i penso que aquest moment ha de marcar-nos. Sabeu què? no puc assegurar que hagi estat exactament així, tot i això, sempre està d'una manera o una altra al meu costat, m'acompanya, i el meu afecte creix a diari.