No sé perquè deixem que ens enganyin les paraules; si fossim més prudents, no diríem mai "d'aquesta aigua no en beuré" o "no ensopegaré dos cops amb la mateixa pedra". Mesuraríem bé els mots abans d'afirmar "he passat pàgina", potser fins i tot tindríem clar que no es tan fàcil "posar terra de pel mig" perquè el dolor no pertany a cap de lloc malgrat que hem de trobar-lo allà on anem. Esdevenen paradigmes d'absurda inexperiència les paraules amb les que volem justificar-nos, perquè obviem, que tan sols ens ofereixen projectes mesurats per l'existència. Així que juguem a negar aquells o allò que ens fa mal, i acabem per no saber, si neguem o ens negaven, si era lluny que volíem estar o celebrant la tornada. Com si el no portés implícit un mecanisme de secreta catarsi ens omplim la boca de tòpics.
Jo, també, d'acord amb el que dic endreço el que penso, teoritzo i, em procuro, pautes fàcils de futur i m' entesto en recordar, que entre els dos bàndols possibles, jo trio el de la moral. Però sóc una altra quan visc. Deu ser veritat que hi ha gent que sempre sap què ha de fer, i que en temes de moral es creuen aptes d'ensenyar-la. Ho deia bé la cançó; "siempre encuentras a algún listo que sabe lo que hay que hacer, que aprendió todo en los libros, que nunca saltó sin red.". Gent que delimita i marca, els límits del bé i el mal i, sempre, acaben jutjant. Doncs perquè no escandalitzin, no em costa gens afirmar, que sempre que penso en tu, jo vull sentir-me culpable, però de sobte només sento una curiós estranyament; "no me pesa lo vivido, me mata la estupidez, me mata la estupidez, me mata la estupidez..."
No hay comentarios:
Publicar un comentario