a Joan Margarit
Ja sé que he arribat tard però et dic, sincerament, que no sé si m'enduc cap lliçó fonamental d'aquesta xerrada sobre Frankfurt i la presència de la cultura catalana en la darrera edició de la fira. Suposo, i insisteixo, que hagués preferit ser-hi i tenir-ne una opinió pròpia, una que no es derivi de cap comentari filtrat per la experiència aliena. De fet, poc m'importen totes aquestes conferències en les que un arriba a escoltar, una vegada rere una altra, les mateixes històries de sempre; una literatura no normalitzada i poc valorada en el seu context cultural, el menyspreu vers l'escriptura i els seus representants, els tripijocs del mercat editorial... L'afany amb el que s'esforcen en fer-nos creure que els reconeixements més significatius s'arrelen en el fet problemàtic de ser normalment aotorgats desde fora de les fronteres del pais. Més ben igual. Més ben igual si els escriptors catalans són millor o pitjor vistos per la resta d'escriptors de l'estat o, si a la inversa, els escriptors españols están ben o mal vistos pels escriptors catalans, perquè, de fet, han d'estar obligatoriament ben vistos els escriptors catalans per la resta dels escriptors catalans???? Sé que la realitat és complexa, que són moltíssims els matissos que perfilen el tema de les identitats culturals i de les autonomies, però no acabo de veure clar perquè ens entestem en girar sempre una mica més la rosca, en anar sempre una mica més enllà de la complexitat. En canvi, agraeixo aquesta estona, ja fora de la sala, lluny del cava i de la gent, en la que tu i jo, ens allunyem pels carrers pintats altra vegada de Nadal. Un al costat de l'altre, parlant de complexes d'inferioritat, de la necessessitat de mirar la part positiva de les coses, del fet d'acostar-se al panorama literari desde el franc agraiment a totes aquelles persones que omplen les sales per sentir-te dir el teus poemes o, perquè no?, fer també literatura d'aques moment en el que tu, que escrius poemes, i jo, que sempre vinc a llegir-te, travessem aquesta avinguda lleidatana davant l'edifici del Rectorat bucant el teu cotxe, mentres deixem que sigui només afecte el que sempre ha estat admiració rendida. No sé acomiadar-me de tu. Desfaig metres, Nadal és al carrer.
Avui m'has alegrat el dia. Gràcies per no oblidar-te mai de preguntar si estic bé, si estic contenta, si le coses em van com voldria. Gràcies per l'afecte i pel temps que em dediques.
