jueves, 29 de mayo de 2008

...ANTE ESE GRITO DEL CORAZÓN


"Quiero que me sea explicado todo o nada. Y la razón es impotente ante este grito del corazón. El espíritu despertado por esta exigencia busca y no encuentra sino contradicciones y desatinos. Lo que yo no comprendo carece de razón. El mundo está lleno de estas irracionalidades. El mundo mismo cuya significación única no comprendo, no es más que un inmensa irracionalidad. De poder decir una sola vez; "esto está claro", todo se salvaría. Pero estos hombres proclaman a porfía que nada está claro, que todo es caos, que el hombre conserva solamente su clarividencia y el conocimiento preciso de los muros que lo rodean. [...]En ese punto de su esfuerzo el hombre se encuentra ante lo irracional. Siente en sí mismo su deseo de dicha y de razón. Lo absurdo nace de esta confrontación entre el llamamiento humano y el silencio irrazonable del mundo. Esto es lo que hay que olvidar. A esto es a lo que hay que aferrarse, puesto que toda la consecuencia de una vida puede nader de ello. Lo irracional, la nostalgia humana y lo absurdo que surge de su enfrentamiento son los tres personajes del drama que debe terminar necesariamente con toda la lógica de que es capaz la existencia."

ALBERT CAMUS, El mito de Sísifo

viernes, 16 de mayo de 2008

I TU TAMBÉ HAURÀS CAURE


Arrives amb l'alegria desbordant d'un nen que jo vull feliç per dir-me que marxes de colònies. I m'expliques, tot atabalat, que has de passar un parell de nits fora de casa mentre em mostres una llista on hi ha apuntades les coses que et fan falta pel viatge. I jo no puc deixar de pensar que des de que vas nèixer no has deixat de cridar-nos ni una sola nit amb el neguit dels nens que tenen el son fràgil i inquiet. Ara dius te'n vas i, el teu goig consola les meves pors, mentre parles de sortides fins al mar, jocs de nit i una habitació comunitària amb lliteres. I vaig pensant en totes les coses que hauria de dir-te; en primer lloc que t'estimo més que a qualsevol altra cosa d'aquest món, després que vigilis moltíssim, que no et separis mai del grup, que facis bondat, que no t'oblidis d'abrigar-te... Però tu preguntes mentre corres de banda a banda del menjador de casa, si podem comprar una llaterna ben gran i una bossa amb llaminadures per repartir a l'autocar, si pots dormir al llit més alt de la llitera. I et dic que si a tot. Que res condicioni els teus dos dies d'ingenua independència infantil. Que sigui risc el risc, i joc el joc, i alegria neta l'alegria del viatge. De vegades, el nostre afany de cuidar dels nostres ens porta a limitar el seu recorregut. Així que no vull fer teves les meves pors. Em trobaràs aquí a la tornada, feliç de retrobar-te, impacient perquè m'expliquis totes les coses que has viscut. I després, si tot va bé, seguiré al teu costat sempre que em necessitis, fins i tot quan creguis, i ho creuràs, que et sóc prescindible.

Escolta a aquest algú que ha entés per fi el que és de veritat la por; saber que pots perdre fins i tot allò que no has tingut mai; una absurda seguretat. Per tant, procura disfrutar de tots el moments que el teu temps disposi i viu-los sense demanar més del que poden oferir-te però sense reticències ni falsos pretextos. Recorda; no deixis que t'entabanin mai els que van vestits de moralistes i desconfia de tots aquells que et voldran tallar les ales. Tria, tria tu, el que està bé i el que no ho està . Però sobretot, gaudeix tant com puguis perquè, al cap i al fi, quan caiguis, i tu també hauràs de caure de ben alt, ningú podrà amortir-te el cop.

jueves, 15 de mayo de 2008

NO RENUCIÏS


Hospital de dia Miquel Martí i Pol. Avui hi he vingut sola. Ha estat la primera vegada. Ho he vist tot diferent tot i que només fa una setmana que vaig ser-hi per darrer cop. Ha estat diferent, vull dir avui. A una de les parets, enfront de les consultes de neurologia, hi ha un mural amb una fotografia del poeta; un primer pla, només la cara, un esbós de somriure. Ja l'havia vist abans, la fotografia, és clar, però... avui ha estat tota una altra cosa. Avui he llegit els versos que l'acompanyen, un petit fragment de poema;

"Tu que em llegeixes,
si ets gran com jo, recorda-ho:
no renunciïs;
mentre el somni et desvetlli
la vida continua."

Desde la cadira a la petita sala d'espera, els he llegit i rellegit fins a memoritzar-los. No m'ha costat gaire, però mentre ho feia he pensat que tenia la seva gràcia que m'haguessin passat tan desapercebuts. Llavors he mirat al meu voltant i he descobert (pot semblar una completa tonteria) que les sales d'espera estan precisament per això; per esperar. I malgrat el neguit i la impaciència de veure com el temps s'alenteix mentre esperem que ens cridin pels altaveus, he vist que mai esperem sols. Hi son els altres. Gent sense nom, inquiets i preocupats, que també esperen i esperen. I de tant en tant busquen la complicitat d'un comentari, de vegades, que suscrivim una queixa, sovint, una banal referència climatològica per esbarriar el pes del silenci. Avui me n'he adonat que fa molts dies que em limito a mirar cap endins sobretot quan vinc a aquest lloc. No sé que hi havia al fons de la meva no mirada, potser el rebuig al que de vegades ens condemana el nostre estúpid amor propi, potser només la por de mirar i sentir compassió o llàstima i descobrir que en realitat és per nosaltre que tenim aquests sentiments. Avui he obert els ulls i me'ls he mirat i no hi hagut rebuig ni llàstima ni por. Perquè avui he pensat, que ells eren jo i jo podia ser ells. Que ells i jo èrem tots nosaltres.

Està assegut en una cadira de rodes i amb prou feines articula els mots quan intenta expressar-se. Està enfadat, ja fa massa estona que espera. Apreta els punys i acompanya cada eixam de mots indesxifrables amb un gest brusc d'indignació. Alguns se'l miren de reüll i tot seguit giren la cara, i fan veure que no hi son. I jo que no sóc en res millor que ells, li miro els ulls i li somric i ell ja no crida; es deixa riure. Avui tot és una altra cosa. Queden somnis. La vida continua.

martes, 6 de mayo de 2008

EL MEU AFECTE CREIX DIA A DIA


Aquest matí, gairebé de forma casual, me n'he adonat de que ja fa un any que escric aquestes pàgines. De vegades amb més o menys fortuna, de vegades amb més o menys fidelitat, però malgrat tot, sempre retrobo aquest espai. Avui, però, mentre hi escribia, m'ha assaltat de nou una idea que fa dies que em volta pel cap: suprimir-lo. N'estava ben decidida, però... després m'he dit: "ja ho faré des de casa" i ara que estic a casa... suposo que simplement em demano què és el que em reté aquí. Així que m'he dedicat una estoneta a viatjar a través del temps a partir de les meves pròpies paraules; he buscat l'origen d'allò que feia que l'existència d'aquest espai tingués un sentit i m'he qüestionat si valia la pena seguir-hi apostant, si encara queda alguna cosa dins meu que s'identifiqui sincerament amb la veu que es deixava sentir ara fa un any. I he llegit, i he escoltat algú que parlava de fugides impossibles i retorns inevitables. I una veu que fa molt temps que no escoltava però que no sé per quina extranya raó s'ha ressistit a abandonar-me m'ha preguntat ben baixet; ¿quan temps fa que corres? ¿saps cap a on vas?. I li he sentit repetir; "fugis del que fugis bé sigui d'un lloc, de les circunstàncies, del destí o d'una altra persona, sempre, sempre, et caldrà tornar". És una veu espavilada, sap que una fugida mai pot ser un final, només una porta mig tancada, de la mateixa manera que sap que el mur està dins nostre però també hi és la capacitat de saltar-lo.

Sovint només veiem el mur i sentim fustració i ens espantem molt. En aquest sentit els murs s'assemblen a les persones; ESPANTEN!!! De tant en tant resulten fustrants i no les volem a prop nostre. Després, però, reunim el valor per agafar embranzida i saltar l'obstacle. Després, però, deixem d'estar enfadats i ens diem que el fet que algunes persones no puguin estar en la nostra vida de la manera en què nosaltres voldríem que hi fossin no vol pas dir que no hi tinguin cap lloc. De vegades és obvi que ni tan sols sabem que volem de nosaltres mateixos i és molt difícil saber amb precisió que esperem dels altres. Jo ara penso en algú concret. Penso que ens hem fet costat en un moment de la vida en que sense saber-ho ens hem necessitat i penso que aquest moment ha de marcar-nos. Sabeu què? no puc assegurar que hagi estat exactament així, tot i això, sempre està d'una manera o una altra al meu costat, m'acompanya, i el meu afecte creix a diari.

ÉS LA TEVA LA QUE DEFENSO


Tan lluny i tan aprop les meves dues cares no simpatitzen. S'inclouen doncs dins un mateixa realitat? O també s'ha anat formant una fractura dins l'espai indefinible d'allò que en diem "el real"?
Quan dic "nosaltres" el món és un mar de calma que retorna les olors de casa nostra i ens aferra a un lloc concret. Quan dic "jo" uns núvols de tempesta aixequen les ires de l'onada i tot es tambaleja. Seré capaç d'harmonitzar tot aquest batibull de contradiccions o hauré de cedir altra vegada a l'imperatiu de la renúncia? Qué he de sacrificar i on em portarà aquest sacrifici no ho puc saber. Però allò que decideixi ara, no serà pas una decisició més, sinó que haurà de condicionar tot allò que encara puc arribar a ser o determinarà tot allò que ja no seré mai. Si bé és cert que l'experìència ens dóna més perspectives per encarar les coses que ens increpen, no és menys cert que cada nova situació està condicionada per un munt de factors que ens sorprenen per la seva novetat i ens converteixen en atrafegats inexperts. Així que no ho tinc clar; si dic "jo vull", fujo de les meves responsabilitats o més aviat fujo cap a elles?
Diuen que el temps i les distàncies actuen com a catalitzadors que neutralitzen el catastrofisme de l'inmediatesa. Així, d'aquí uns anys, si és possible fer un balanç objectiu de la pròpia subjectivitat, m'agradaria poder dir que he estat una persona que ha tingut tot el que volia, no algú que volia més del que tenia al seu abast. Això segur haurà de consolar-me. Però ara, només vull el coratge necessari per tal de creure que la vida pot ser tan fantàstica com em pensava que seria quan èrem nens i corríem pels camps de blat al capvespre buscant la casa dels avis.

És el dubte el que ens mata i segurament tot seria més fàcil si tinguessim algú que decidís per nosaltres minimitzant els riscos. Arriscar-se a rendir afectes se'm fa una muntanya. M'espanta massa la meva vida per enfrontar-me a res, així doncs quan et nego, és la teva la que defenso.