jueves, 13 de diciembre de 2007

FER TAMBÉ LITERATURA...


a Joan Margarit

Ja sé que he arribat tard però et dic, sincerament, que no sé si m'enduc cap lliçó fonamental d'aquesta xerrada sobre Frankfurt i la presència de la cultura catalana en la darrera edició de la fira. Suposo, i insisteixo, que hagués preferit ser-hi i tenir-ne una opinió pròpia, una que no es derivi de cap comentari filtrat per la experiència aliena. De fet, poc m'importen totes aquestes conferències en les que un arriba a escoltar, una vegada rere una altra, les mateixes històries de sempre; una literatura no normalitzada i poc valorada en el seu context cultural, el menyspreu vers l'escriptura i els seus representants, els tripijocs del mercat editorial... L'afany amb el que s'esforcen en fer-nos creure que els reconeixements més significatius s'arrelen en el fet problemàtic de ser normalment aotorgats desde fora de les fronteres del pais. Més ben igual. Més ben igual si els escriptors catalans són millor o pitjor vistos per la resta d'escriptors de l'estat o, si a la inversa, els escriptors españols están ben o mal vistos pels escriptors catalans, perquè, de fet, han d'estar obligatoriament ben vistos els escriptors catalans per la resta dels escriptors catalans???? Sé que la realitat és complexa, que són moltíssims els matissos que perfilen el tema de les identitats culturals i de les autonomies, però no acabo de veure clar perquè ens entestem en girar sempre una mica més la rosca, en anar sempre una mica més enllà de la complexitat. En canvi, agraeixo aquesta estona, ja fora de la sala, lluny del cava i de la gent, en la que tu i jo, ens allunyem pels carrers pintats altra vegada de Nadal. Un al costat de l'altre, parlant de complexes d'inferioritat, de la necessessitat de mirar la part positiva de les coses, del fet d'acostar-se al panorama literari desde el franc agraiment a totes aquelles persones que omplen les sales per sentir-te dir el teus poemes o, perquè no?, fer també literatura d'aques moment en el que tu, que escrius poemes, i jo, que sempre vinc a llegir-te, travessem aquesta avinguda lleidatana davant l'edifici del Rectorat bucant el teu cotxe, mentres deixem que sigui només afecte el que sempre ha estat admiració rendida. No sé acomiadar-me de tu. Desfaig metres, Nadal és al carrer.

Avui m'has alegrat el dia. Gràcies per no oblidar-te mai de preguntar si estic bé, si estic contenta, si le coses em van com voldria. Gràcies per l'afecte i pel temps que em dediques.

miércoles, 5 de diciembre de 2007

JA N'HA TRET UN ALTRE!!!!!!


BARCELONA AMOR FINAL


L’absència és una casa
amb radiadors gelats.
D’allà vinc. Un llarg camí
fins a aquest amor final.
Com el violent estiu
quan al setembre descansa.


En el crepuscle del port
una altra ciutat s’enfonsa
en un mar cansat de llum.
Queda la ciutat final,
on no trobaré ningú
a qui pugui preguntar.
Vaig caminant cap endins
amb coloms bruts de tristesa
desapareixent al vespre
pels arbres o pels terrats.
Són com nosaltres: tampoc
tenen veus melodioses
per escapar de la mort,
aquesta petita plaça
on ens anem acostant
pels carrers habituals.

martes, 20 de noviembre de 2007

ELS DIES BLAUS I EL SOL...

Aquell estiu vam abandonar definitivament els Beatles. No va ser pas cap gran pèrdua, només ens feiem grans. Creixiem segons els manaments d'un món que, als disset anys, encara s'ofereix com un torrent de vida desbordada que ofega els límits. Creixíem ben al marge de certeses absolutes i veritats inapel.lables, sabent, però, que alguna cosa se'ns perdia ben endins d'un fons d'estius creuats pels dies blaus i el sol de la infantesa i ens miravem el temps amb l'alegria del qui no sap, o no vol saber res, d'un futur amarrat a les lleis de la maduresa i la resposabilitat. Jugàvem a rendir les hores en aquella casa de les tardes, la darrera casa del poble enfilada al turonet. Pujant el camí des de la reixa a la part baixa, arribavem a la terrassa emporxada de l'entrada principal. Allà vam gaudir del goig d'un temps que ens oferia dins l'alçada el quadre d'un Vallès creuat pels horts i els corriols d'aigua de la riera que s'allunyava apamant els metres .

Havíem deixat els Beatles com qui deixa al fons de l'armari una peça de roba que s'ha quedat massa petita o que ja no està prou de moda. Sonàven altres veus aquell agost. Jo, tenia la sensació, que els ritmes fàcils i els acords que tant m'havia costat d'apendre s'anaven endintsant dins del temps de l'alegria neta i desbordada dels jardins amb les piscines i les escapades de cap de setmana a Calafell o Llançà però em perdíen les lletres en anglès i la innocent rebel.lió de deixar escapar els dies bebent coca-cola i fumant d'amagat. Ens enganxaven Bob Dylan, Van Morrison, Tom Petty i, sobretot, l'Sprin
gsteen i no recordo si vaig arribar a dir mai que, per sobre dels altres, preferia la veu aspra i la fosca melangia urbana de Lou Reed. El capvespre portava l'aroma net de les plantes i una extranya barreja d'olors que venia de les cuines i es barrejava amb el lleu brogit dels espersors banyant la gespa. Quan ens acomiadàvem a prop de les escales, el Vallès era una estora lilosa amb petits cercles de llum i, al lluny, Barcelona i la línia fosca del mar. Aquell setembre va oferir-me la possibilitat d' una vida nova a una altra ciutat. Mai més vaig desitjar tornar. Però, de vegades, m'interpel.la el record d'aquelles tardes i retorna el paisatge d'un Vallès rendit als peus de la terrassa de l'adolescència.

No he tornat a escoltar els Beatles, però he aprés que hi ha cançons que ens acompanyen sempre, no només perquè permeten viatjar en el temps fins espais de la memòria que creiem haver oblidat, sinó també perquè ens ensenyen a enmirallar-nos en un ara que les resignifica. Aquestes no les perdrem mai. A la minicadena Lou Reed canta lent, "It's such a perfect day I'm gonna...", No crec que sigui ben bé pel que ens diuen, perquè cap dia serà ja tan perfecte com els que romanen dins el temps intocable del que ja no pot tornar.


martes, 13 de noviembre de 2007

LA PLENITUD GUARDA DOS FILOS

CANCIÓN IMPOSIBLE

Y como los recuerdos tienen sombra,
me avisaron las sombras de los míos
cuando intenté salir del arrecife.
Caminaba descalzo sobre el fuego
de una historia imposible.

Lo comentó el amigo
con su prudencia de verdades muertas,
desconfiado y triste
por la lluvia que empaña los cristales
de una historia imposible.

El enemigo dijo
a todo el que escuchaba sus sermones
certezas como puños.
Dejó correr los lobos por el campo
del amor sin futuro.

Y nuestras dos ciudades
lo afirmaron también, desorientadas
por el pasado absurdo
de burdeles y noches clandestinas.
Un amor sin futuro.

Ahora sé responderles:
la plenitud guarda dos filos,
para matar o para suicidarse.
Desgraciado este mundo
sin el riesgo de ser eternamente
esa historia imposible de un amor sin futuro.

L.G. MONTERO, Completamente viernes

jueves, 8 de noviembre de 2007

CUANDO HAGAS RECUENTO DE TUS VOTOS, TE DESEO QUE HAYAS ARRASADO

"Hoy, otros ojos se cruzan con los tuyos. Y tú elegirás responderles con simpatía, con desinterés, amistad, pasión, compasión... incluso si miras en blanco o simplemente te abstienes. Cada mirada va a ser el voto de tus ojos.
Hoy, tu voz penetrará en otros oídos. Entre tus tonalidades, elegirás la de concretar, acariciar, divertir, dudar... tal vez la de despertar sueños y anudar pálpitos. Cada expresión será el voto de tu actitud.
Hoy, decidirás emocionarte, indiganarte, conformarte, negar, asentir. Hoy y cada día tienes muchas elecciones.
No permitas que nadie te aturda, que ningún interés ajeno te desvíe de tu quizás compleja senda para llevarte a su dorado pedregal. Porque jamás olvides que sólo tú tienes tu fuerza, tu voto y tu veto.
Tú eres tu propio parlamento, allí donde cada día debes defender tu programa personal. Tendrás que escuchar otras voces, sólo las que creas que desde la honestidad te pueden aportar y servir, porque cada vez hay más afónico de baratijas sin garantía. Pero te recuerdo que sólo eres realmente libre cuando no tienes más militancia ni debes más obediencia que a un partido que existe desde mucho antes de nacer la democracia: uno llamado "la propia conciencia", el único que te da tu propia mayoría y tu propia oposición.
Cada noche, caundo hagas recuento de tus votos, te deseo que hayas arrasado."

A. Becerra, ADN, Miércoles 7 de noviembre de 2007.

martes, 6 de noviembre de 2007

ESPACIOS DE VIDAS IMPROBABLES


Felipe es como el sur. Aunque hoy llegue tarde después de haber perdido un vuelo, tras no encontrar un tren con destino directo, después de cruzar quilómetros que lo alejan del mar. Felipe es como el sur.
Se acerca a nuestra mesa de local nocturno pasada media noche y con gesto retraído se aviene a la rutina de las presentaciones. Al sentarse, parece más cansado, pero se deja llevar por el vaivén de la conversación mientras se aferra a la primera copa. Al pasar de los minutos ya es uno de los nuestros, como si en un momento se hubiese despojado del incómodo ropaje de recién llegado. Tampoco es que hable mucho y, sin embargo, tiene su pose distraída un toque desenfadado de cordial proximidad. A veces, da la sensación de que viene y se va, de que llega para marcharse pronto; segundos en que se le nubla la mirada y uno se aventura a imaginarlo en otros mundos, espacios de vidas improbables, con maletas a las puertas de habitaciones lejanas en quien sabe que ciudades de mapas figurados. Pero siguen las copas, el local enciende luces y nos obliga la noche a ir de retirada. Entonces en la estrechura del asiento del coche, buscando por las calles algún bar con promesa de eterna madrugada, Felipe se arranca con un chiste, y la noche y él parecen conjugarse al compás de nuestras risas. Ahora luce galas de anfitrión consentido, se aventura con preguntas y nos habla de algún libro mientras deja que las palabras nos lleven hasta escenas de alegre desenfreno siempre en la compañía de nombres muy sonantes.
Y ya no es Felipe el nombre de portada de algún poemario leído y releído, el joven ensimismado que mira el mar en Rota en la fotografía del monográfico de la revista Litoral, es ya Felipe uno de los nuestros. Porque debe ser verdad que la noche une mucho, pero unen más, quizá, estos espacios intermedios de encuentros provocados por la casualidad, los puntos específicos de una geografía de espacio compartido con horas que se restan. Y el saber como el me dice, bajito, al despedirnos: "nos ha fallado el tiempo".

Felipe es como el sur. Envidiablemente inolvidable después de haber estado. Con promesa de reencuentro si al tiempo le conviene y el azar no distrae. Hasta siempre.

jueves, 1 de noviembre de 2007

DA GRACIAS POR LA ESENCIA DE ESE CAOS


UN GESTO DE GRATITUD

El azar es la norma imprevisible.
Acata, pues, la norma.
Y cuida siempre
que juegue a tu favor la incertidumbre
que esa norma dispone, porque el rumbo
de una vida depende
de una conjugación leve y muy rápida
de rutina y misterio, de angustia y plenitud,
de esencias muy dispares que se mezclan
en el laboratorio mágico del tiempo.

Y si el tiempo es la suma
de una nube vacía y de un relámpago,
interpreta esa suma
desde la gratitud, porque has sido esa suma,
y algo eterno hay en ti y es sólo tuyo:
lo que has pensado,
aquello que tocaste con ansia o con terror,
la fórmula secreta de tu anhelo,
la memoria narcótica que sustenta y confirma
tu paso por un mundo fugitivo.

Nunca sabrás quién es quien se refleja
en tu espejo confuso.
Nunca verás su rostro verdadero,
porque todo consiste en un fluir,
y todo cuanto fluye es un enigma.

De cualquier forma,
da gracias por la esencia de ese caos.

Agradece lo extraño que es ya todo.

El tiempo es invencible,
pero no es más que tiempo:
un cambiante espejismo que sugiere
movimientos perpetuos de conciencia,
aunque todo es cambiante salvo tú:

el tiempo es sólo el nombre de un espectro.

El tiempo es lo que el tiempo nos destruye.

Felipe Benítez Reyes

lunes, 29 de octubre de 2007

LO PEOR ES QUE UN SUEÑO SE CUMPLA

FÁBULA DEL INSOMNIO

Les dijo que aquel hombre
habitaba en sus sueños.
Un roce, una mirada,
tal vez una expresión
de asombro o de descuido
ya eran signos de un mundo inccesible.

Después,
ella no pudo conciliar el sueño.
El tiempo se volvió color de arena,
las horas sin sentido le entregaban
sólo un juego de azar, una luz falsa.

Una vez se encontraron
-lo peor, ya se sabe,
es que un sueño se cumpla-
pero él no comprendió, le pudo el miedo.

Y entonces era él quien no dormía,
quien buscaba la imagen inasible
de un reino hundido y una noche antigua,
un gesto, unas palabras, aquel tiempo
en que creyó ser otro: no esta sombra,
alguien que siempre va de retirada,
un muerto en vida.

"Inventario del desorden", A. Jiménez Millán

POETAS AMIGOS


Durante el pasado fin de semana, los asiduos a la poesía hemos podido disfrutar de la presencia en Lérida de algunas de las voces más representativas de las letras internacionales. "Mahalta" - III Festival Internacional de Poesía, cierra su edición de este año sin contradecir el objetivo que insinuaba el título de esta tercera edición: "Far en la boira". Yo no sé hasta que punto se cumplieron las espectativas que todo acontecimiento de tal envergadura acostumbra a generar, pero lo que si puedo afirmar es que, para alguno de nosotros, las noches del 25 y 26 de octubre del 2007 dejaran una de esas huellas hondas y a la vez entrañables que nacen del tiempo compartido. Antonio Jiménez Millán aparte de ser, desde luego, un excelente poeta, un impecable creador de versos, es también una de esas personas que se acercan a tú mesa como una bocanada de aire fresco y sencillo. Un excelente conversador; de esos hombres que tienen el don de la palabra y que siempre invitan al diálogo al tiempo que rehusan el debate. Un erudito de los que saben escuchar mientras que, desde la humildad, hace alarde de sabiduría y buen estar. Un poeta, en definitiva, cuya cordialidad desborda los límites de nuestra timidez para hacernos partícipes en la sobremesa. Antonio no es uno de esos profesores afianzados en su púlpito, no es de los que imponen su conocimento apuntalando opiniones con palmadas sobre la mesa. Nada tiene que ver Antonio con esos vanidosos instalados en los altares de las verdades absulutas e irrefutables. Es un hombre sencillo, con don de pluma y de gente, generoso y siempre atento, cálido como sólo pueden serlo las personas que poseen un corazón de gigante. Esta mañana me he levantado temprano para leer "Invetario del desorden", el poemario con el que tuvo el detalle de obsequiarme cuando la noche retiraba su velo y era inevitable ya la despedida. Dicen los versos finales del segundo poema de la sección titulada "Calma aparente";

"Buscabas ese instante irrepetible,
una imagen del mundo
que ya no necesite la nostalgia"

Y créeme, cuando digo que lamento contradecirte, Antonio, pero el recuerdo de esas dos noches irrepetibles en una ciudad, esta vez sin niebla, pero con la luz radiante de una complicidad recién estrenada, no va a poder zafarse del roce amable de la nostalgia. Desde el corazón, un abrazo y hasta pronto.

jueves, 11 de octubre de 2007

EL MATÍ ESTRANY

De bon matí, la pluja. I no una d'aquelles tempestes intenses, vibrants i suggerentment connotades amb una bona dosi de material elèctric, sino la pluja tova i punyetera que ens llença el degoteig emprenyador d'esporàdics ruixats. Detesto els dies com aquest. Un no acaba de saber mai si agafar el paraigües o l'impermeable, si tancar-se a casa o atrevir-se a l'aventura dels carrers. El primer cafè del matí s' allarga per aborriment o fàstig, o per la inevitable mandra amb que les gotes rellisquen sobre els vidres fins a formar una multitud de caminets líquids. Però no és només la pluja: avui no tinc el dia. Deixo que em travessi com si no anès amb mi, com si no tinguessim res a dir-nos. I em resulta més que molesta aquesta incipient sensació d'irrealitat, per què avui, sembla que tots parlem llengües diferents. I tot de sobte és com si les peces del trencaclosques del que sóc no encaixessin a l'hora de delimitar una forma estable. M'arrossega la inèrcia dels dies metre algú mou els fils secretíssim que ens sostenen a tots i pressento que en qualsevol moment podria deixar-nos caure fins desintegrar-nos en la topada. Un matí estrany.

martes, 9 de octubre de 2007

ELS QUE CALLEN

"[...] hace falta el secreto para contarlo todo."
L.G.M

Són sense cap mena de dubte una espècie perillosa. Ens aborden radiants, sempre amb un somriure als llavis com a carta de presentació, fan veure que s'interessen per nosaltres mentre ens ofereixen tabac o proposen que sortim a sopar un d'aquest dies. Enganyen desde el posat afable o la impostura d'una mà vorejant l'esquena, però tot de sobte, un dia en mirar-los, ens adonem que hi ha quelcom de tèrbol en la complicitat que ofereixen. Llavors ho saps del cert: els que callen no són els que no diuen o els custodis d'un íntim secret. De fet, acostumen a xerrar sempre més del que toca. Sempre tenen un consell o han viscut una situació similar a la què ens angoixa i ens parlen amb la solemnitat dels qui creuen que tenen la recepta màgica per fer front als dies. Per ser franca, el que més em molesta d'aquest especímens, no és el que creuen guardar-se, sinó el fet que siguin pèssims custodis. El que em rebenta és la impassibilitat amb la que et miren mentre pensen que t'enganyen, la prepotència amb la que es vanaglorien d'estar enfront d'un ingenu absolut. Afortunadament, no sempre ens aixequen la camisa. En realitat, moltes vegades no saben que sabem. No imaginen el fàstic que ens provoquen els interminables contes xinos amb els que eviten les preguntes directes. Les paraules dels que callen són la cortina de fum que amaga un silenci volgut i malintencionat. Un silenci gelatinós que ens embruta les mans i ens deixa sempre el desconsol d'una veritat a mitges. Ho he dit abans; els que callen no són els que no diuen, no són els que desde la timidesa o la prudència s'estimen més escoltar; no són custodis d'un secret íntim i personalíssim, perquè els secrets són de cadascú i cadascú és lliure de preservar-los, però sobretot perquè els secrets que més ens colpeixen acostumen a estar en boca de tots. El que callen només deixen de dir allò que saben que volem o necessitem sentir i utilitzen el silenci com a mecanisme de xantantge emocional. Però amb els sentiments no s'hi juga.

Serà que són tan absurds que no saben que el temps ens posa a tots a lloc.

miércoles, 26 de septiembre de 2007

SIEMPRE ENCUENTRAS A ALGÚN LISTO

No sé perquè deixem que ens enganyin les paraules; si fossim més prudents, no diríem mai "d'aquesta aigua no en beuré" o "no ensopegaré dos cops amb la mateixa pedra". Mesuraríem bé els mots abans d'afirmar "he passat pàgina", potser fins i tot tindríem clar que no es tan fàcil "posar terra de pel mig" perquè el dolor no pertany a cap de lloc malgrat que hem de trobar-lo allà on anem. Esdevenen paradigmes d'absurda inexperiència les paraules amb les que volem justificar-nos, perquè obviem, que tan sols ens ofereixen projectes mesurats per l'existència. Així que juguem a negar aquells o allò que ens fa mal, i acabem per no saber, si neguem o ens negaven, si era lluny que volíem estar o celebrant la tornada. Com si el no portés implícit un mecanisme de secreta catarsi ens omplim la boca de tòpics.

Jo, també, d'acord amb el que dic endreço el que penso, teoritzo i, em procuro, pautes fàcils de futur i m' entesto en recordar, que entre els dos bàndols possibles, jo trio el de la moral. Però sóc una altra quan visc. Deu ser veritat que hi ha gent que sempre sap què ha de fer, i que en temes de moral es creuen aptes d'ensenyar-la. Ho deia bé la cançó; "siempre encuentras a algún listo que sabe lo que hay que hacer, que aprendió todo en los libros, que nunca saltó sin red.". Gent que delimita i marca, els límits del bé i el mal i, sempre, acaben jutjant. Doncs perquè no escandalitzin, no em costa gens afirmar, que sempre que penso en tu, jo vull sentir-me culpable, però de sobte només sento una curiós estranyament; "no me pesa lo vivido, me mata la estupidez, me mata la estupidez, me mata la estupidez..."

jueves, 20 de septiembre de 2007

SOBRE EL DOLOR NO VAN EQUIVOCAR-SE MAI ELS VELLS MESTRES


MUSÉE DES BEAUX ARTS

Sobre el dolor no van equivocar-se mai
els vells mestres: que bé que van entendre
el lloc que té entre els homes, com sorgeix
mentre algú altre menja, o obre una finestra,
o simplement es passeja avorrit;
com, mentre els vells esperen amb passió i reverència
en naixement miraculós, sempre hi ha d'haver nens
patinant en un llac vora del bosc,
que no volien pas que tingués lloc per força.
Mai no van oblidar
que fins i tot el terrible martiri ha de seguir el seu curs,
sigui com sigui, en un racó, en un lloc de desordre
on els gossos van fent vida de gos, i el cavall del botxí
es refrega les anques innocents a la soca d'un arbre.

A l' Ícar de Brueghel, per exemple, amb quina calma
tot va allunyant-se del desastre; el llaurador potser
haurà sentit el xap, el crit abandonat; però, per ell,
no era pas cap caiguda d'importància: el sol brillava,
com ho havia de fer, sobre unes cames blanques
que desapareixien dins la verdor de l'aigua.
I el vaixell car i delicat, que havia d'haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi caient del cel,
se n'havia d'anar cap a algun lloc, i va salpar calmosament.

W. H. AUDEN

lunes, 17 de septiembre de 2007

EL VUELCO DE LA LUZ HASTA LA NOCHE


SEPTIEMBRE CONTIGO

La prisa que conduce la mañana
te vuelca al crucigrama de las calles,
e insiste el tiempo en desmentirte
igual que se desmienten las palabras.
No es el gris plomizo de este cielo
anuncio para un día favorable
y, sin embargo,
tiene algo de dudosa invitación,
de luz amanecida
hasta la incierta geometría de tu horario.
Cuando surcas el puente de las horas
agotada la jornada de trabajo,
es fácil discurrir sobre las cosas,
lanzarse a la aventura de los nombres,
hablar primero de la historia,
por terminar hablando de aquel tiempo.

Entonces hay recuerdos
que salen a tú encuentro al abordaje
las calles encendidas de septimbre,
su paso adormecido hasta la casa,
la curba transitable de sus hombros,

y no fue invitación
el vuelco de la luz hasta la noche.

viernes, 14 de septiembre de 2007


"TIENE TIEMPO QUIEN NO MALDICE AL TIEMPO"

NO HABÍA NADIE


LA ESPERA

[I]
El campo, oscuro; lejos, al mar,
las luces. Y un pájaro nocturno.

Sentado está mi padre,
con olor de naranjo entre sus dedos
y el rostro plateado. Espera.
Y en un paseo largo,
de rezo y vigilancia del jazmín,
mi madre está esperando.

Vaharadas de tiempo
suben hasta el balcón, desde allí miro
su soledad, sus sombras. En esta casa todos
estamos esperando a quien nos niega.

[II]
El campo, oscuro; lejos, al mar,
las luces. Y un pájaro nocturno.

Con rostro plateado, y hondo olor
de naranjo, espera un hombre.
Y una mujer espera, vigilando
el jazmín. Son dos extraños.

Miré desde el balcón,
y en el balcón no había nadie.

FRANCISCO BRINES

PUNT MORT


[(...) Yo también estoy en una especie de suspenso, no colgando sin que mis pies toquen el piso, sino más bien en el sentido de "puntos suspensivos". Pausa, demora, quedarse en la última sílaba de la última palabra, como arrastrándola. También podría decir: "Hombre entre paréntesis", aunque más exactamente yo sería un hombre después del primer paréntesis, preguntándose por el segundo. Una etapa provisoria, de emergencia, y que sin embargo se prolonga y se prolonga en el tiempo, no termina nunca de definirse. Es como ir a un hotel por dos o tres días y quedarse meses y años, siempre con las cosas dentro de una valija o de un bolso, siempre dejando correr las incomodidades "hasta que llegue el momento de asentarme en un lugar".]

MARIO LEVRERO, El discurso vacío

domingo, 2 de septiembre de 2007

UN CAMP DE VERD PERFECTE, ILIMITAT


Ara que l'estiu és pràcticament un record, l'inici de la lliga de futbol confirma la tornada a la normalitat dels horaris. Aquest any, però, no podia haver tingut un començament més tràgic. Malgrat que estem acostumats a que els mitjans de comunicació ens ofereixin a diari l'espectacle públic de la mort, el desafortunat incident del jugador del Sevilla inaugura amargament la nova temporada futbolística; tenia vint i dos anys i corria damunt la gespa cap a la porteria. Els acords del "Cant dels ocells" i les samarretes estampades amb el seu nom, dos dies després, fan estremir fins i tot aquells que no som massa devots del fútbol. El meu fill té sis anys, davant del televisor es tapa les orelles i em diu que no vol sentir-ho. És petit i encara no té una experiència de la mort, però intueix de la forma precisa en què només els nens intueixen les coses, que deu ser quelcom seriós i trist, inexplicable. Em pregunta, i ja se li escapen les llágrimes, que si morir-se vol dir marxar lluny i no poder tornar. I per primer cop no sé exactament què he de dir-li. A un dels extrems del camp hi ha una pancarta on s'hi pot llegir: "eras tan bueno que te ha fichado Dios". I li dic que no, que no podrà tornar, però que al lloc on està ara hi ha un camp de futbol magnífic, el millor camp del futbol del món colgat a dins dels núvols. Ara ja riu, i les darreres llàgrimes rellisquen per la corba del somriure, amb recel encara pregunta; vols dir que també hi ha camps de futbol al cel? Li dic que sí, que no en tingui cap dubte, i mentre s'esvera, vull pensar que imagina un camp de verd perfecte, ilimitat.

jueves, 30 de agosto de 2007

"TE CONFIESO QUE BUSCO DIRECCIÓN..."

"Es la ausencia una orilla de preguntas:/ ¿por dónde vas amor, qué traje llevas?,/ ¿en qué lugar del puerto estás sentada?,/ ¿conoces para mí palabras nuevas?,/ ¿qué almacena la ley de tu mirada?"[...]

"Novela de un deseo discrepante,/ mi vida es el camino que se trunca...", "te confieso que busco dirección/ casi siempre en la izquierda, pero nunca/ más a la izquierda de mí corazón."

Además, L.G.M

miércoles, 29 de agosto de 2007

I RECORDO ALTRES SETEMBRES...

L'estiu s'acomiada amb pell de tempesta. I els dies grisos, amb calor encara, delaten aquesta forma estranya d'un agost que ja és setembre. Caldrà tornar a la marea d'hores exactes i deixar que s'allunyin les tardes llarguíssimes de llum oferta. Suposo que hi ha formes diferents de tornar. Alguns comencem retrobant els llocs; edifici del Rectorat, dos mesos després. Amb certa incomoditat travesso passadissos fins a la biblioteca, deixo passar les hores per sobre dels apunts. Però de sobte algú arriba amb l'alegria dels dies blaus i arrossega aquest principi mar endins del temps mentre m'explica com ha gastat les hores creuant la geografia del pais. Jo parlo de la calma i recordo altres setembres; llibres nous, bates d'escola, la pressa dels matins dins el rellotge. I sé que res no recomença, només canvia el ritme mentre les coses continuen. Cap al vespre sortim als claustres a fumar. La llum ataronjada de les faroles s'endinsa al fullatge de les heures i es va perdent la tarda cap al fons d'un temps que s'esgota. Res a fer per retenir-la, ni aquest desig secret d'un agost amb vuit setmanes. Agost és ja setembre, i em pregunto que se n'ha fet de l'alegria que abans precipitava la tornada.

domingo, 19 de agosto de 2007

LA MEDIDA DE NUESTRA HISTORIA PERSONAL

[Cuando la vida y sus relaciones no sólo se "entienden" de otra manera, sino que también se "viven" de otra manera, cuando el sentimiento de la patria no sólo cambia, sino que desaparece y se convierte en un sentimiento internacionalista, cuando el sentimiento de la paternidad desaparece porque no se entiende la sociedad falocráticamente, ni las relaciones amorosas o filiales como una moral, sino como un modo de enfrentarse al mundo con mucha ternura, cuando el amor no es un sentimiento abstracto con debe y haber, sino una realidad que se vive y sólo así se explica, cuando el tiempo no es un decurso abstracto al final del cual nos agurada la culpa y la muerte, sino simplemente la medida de nuestra propia historia personal y colectiva, entonces puede hablarse de otra sentimentalidad, de otra poesía.]

Álvaro Salvador

jueves, 9 de agosto de 2007

BIENVENIDA

Sonava estrany i és per això que tots t'anomenavem Mia [i mia, en aranès, significa àvia]. Ara ja no hi ets, i quan penso en tú i en el temps en què he pogut acompasar les meves pases amb les teves, em dic que sis anys són massa pocs. Però del temps viscut l'important és el que ens deixa més enllà de la tristor pel que ja és irrecuperable. De tú m'enduc la certesa de saber que hi ha persones càlides com una llar de foc a l'hivern; el blau dels ulls com un mar a l'albada d'un estiu radiant; i l'alegria que regalen les persones "bones" en el més bon sentit de la paraula que va escriure el poeta. En dies com aquest tot convoca el record i el que vas ser esdevé, més que una indefinida i vaga freqüència de moments, presència. I em fa falta tot el que era net del teu somriure, l'abraçada sostinguda que sempre em va fer sentir com a casa. I crec, profundament crec, que si hi ha un lloc per les persones nobles hi deus tenir un seient de primera fila. És per això que quan recupero el teu nom, refuso qualsevol sentiment que pugui assemblar-se a la llàstima, i el dic amb veu altiva desafiant tot allò que diuen que té d'arbitrari el llenguatge. Quan arribo a les portes del teu nom, tot és amable i càlid, com una benvinguda.

viernes, 3 de agosto de 2007

LA MARGARITA DIJO...


Molt sovint, el que més desitgem és allò que no podem tenir. I no importa el fet de saber-ho el que compta és el risc d'aventurar una possibilitat. El dubte. El sí i el no. Potser es tracta de negar l'evidència deixant la tria en mans d'un joc d'atzar; la bona o la mala sort. Com per exemple, de nens; ¿Qui de nosaltres no ha cercat una resposta en l'aleatori desprendiment dels pètals d'una flor? Qui de nosaltres no ha buscat inmediatament una segona flor si la resposta ha estat poc favorable? En realitat el que hi ha sempre darrera d'aquests rituals és la voluntat d'el.ludir la resposabilitat d'una tria. La por. Per què ens espanta massa l'error; per què ens l'han connotat massa negativament. Una mala tria sembla enfrontar-nos al pitjor de nosaltres mateixos i és per això que restem inmòbils, a la espectativa. I entre tants advertiments ningú sembla recordar el perill de deixar que el temps se'n vagi desfullant il.lusions fins a marsir-nos. Ningú sembla tenir present que la vida és complexa i plena de subtileses. Que entre el blanc i el negre existeix tota una gama de tonalitats en gris; que entre el guany i la pèrdua existeix la contradictòria experiència del perdre guanyant. Posem per cas, una caseta de tir i el repte de fer caure els escuradents per aconsseguir el premi a la punteria; imaginem que després dels dispars la meitat dels escuradents encara són drets i, malgrat tot, la bona voluntat d'algú oferint-nos l'obsequi ens fa adonar que la felicitat està en les coses que no planifiquem, en les que no veiem venir. De vegades la vida és més generosa del que ens pensem. Llavors creiem en els miracles i el no es torna si. Perquè, de vegades, contra tot pronòstic, contra tota lògica, creuem l'abisme amb les mans, i atemptant contra els imperatius absurds de la culpa, toquem a qui volem.

lunes, 30 de julio de 2007

NO SOMOS LO QUE SOMOS

Crec que aquest és l'aforisme que intentaves recordar ahir al cotxe de tornada. L'he buscat aquest matí i m'ha semblat molt adient. L'anoto aquí, doncs:

"Borrón y cuenta nueva, tábula rasa, partir de cero. El consuelo verbal pretende ocultarnos que no somos lo que somos, sino las sucesivas encarnaciones de lo que queda de aquel que fuimos."

De totes maneres em sembla una sentència massa escèptica doncs planteja, si no l'entenc malament, una identitat que es reconstrueix sempre a partir d'una resta. Rellegint tot l'apartat de "Arquitecturas del aire", n'he trobat un altre que cito tot seguit perquè m'agradaria que hi donesis una ullada. A veure què et sembla:

"En casi todos los asuntos de la existencia -y en el arte esto se hace dolorosament diàfano-, la obtención de nuestros objetivos está en relación directa con los sacrificios que queramos hacer para lograrlos. Las preguntas son: ¿Qué estás dispuesto a hacer? ¿Qué vas a dejar en el camino? ¿Hasta dónde estás dispuesto a llegar?"

Em semblen tres preguntes molt encertades, i penso que ens les hauríem de fer més sovint. Si malgrat tot, però, acaben convergint en aquesta altra: ¿què puc fer?. Llavors, sincerament, el millor és aferrar-se a les coses viables i mirar endavant. Només mirant endavant ens és donat d'avançar. Darrerament hi he estat donant voltes i crec que les persones intel.ligents són aquelles que no deixen que els seus sentiments vagin més enllà que la pròpia situació. La periodista nord-americana Djuna Barnes va escriure: "ella volia ser el motiu de tot i per això no va ser la causa de res", no voldria caure en un error tan estúpid. No hi caiguis tu tampoc.

DESPUÉS DE TI, LA PARED



El transcòrrer de les hores sempre ens porta fins la nit. I avui, la nit, ens porta fins aquí: Avinguda Rovira Roure a frec de matinada. La pressa ens acomiada a les portes del teu cotxe i al buit nocturn del carrer només resta la remor de l'accelerada i aquesta veu esgarrapada que s'escapa des de les finestrelles repetint: "y el deseo gira en espiral porque..."

Res estava previst malgrat que tot era possible. Fa dotze hores la tarda era promesa de viatge i, potser sense saber-ho, mentre travessaven quilòmetres destexiem dies. Mira; veus el quadrant exacte de les dates? Veus com recul.len els fulls del calendari i es deturen en un punt: primera setmana d'agost, estiu de 2005? És estrany el joc del temps. Avui no és la línia projectada endavant fins l'infinit d'un punt que nosaltres no haurem de conèixer, sinó la juganera perpendicular que l'atzar disposa fins que convergeixen els dies sobre el parèntesi de dos anys. Tu i jo sabem que aquest no és l'estiu de la mar calenta ni de la platja estreta tocant unes vies de tren. No és l'aventura de la medusa la que convoca el batec del cor en la tornada. Però l'obertura d'un estiu menys propici al somni ens retorna al poble on vaig nèixer. I malgrat la desavinença de les causes tot és resol en la complicitat dels efectes.
No sé que dir-te, altra vegada nouvinguda a la casa de la nostra infancia. Només que entenc la nostalgia que destila aquest present viscut en clau de passat i que la tarda se'n vagi en la impresissa anotació de temps inconscientment viscut. Però has estat aquí, un cop més, entre nosaltres. Asseguda a la taula de familia; partícep de les nostres bromes. I sé que si estàs lluny, massa callada, un pel distant, no és per què t'aclapari la complicitat fàcil d'una conversa entre cosins. És més aviat que, de vegades, les coses que haurien de ser simples són també les més difícils. Com el teu neguit davant d'uns ulls que t'interroguen convidant-te a parlar; com el desig que insisteix per tal de que sigui tacte la mirada, abisme la cordialitat, temps rendit l'insignificant temps possible. Quan tornem reconforta el fet d'haver-nos endut la lluna per negar l'evidència de dos cents quilòmetres a l'oest.

I al final nomès una veu de dona, esgarrapada, un tant aguda. Els darrers trams de carretera que has de fer sola fins a casa. I aquesta cançó que només parla d'un no rotund quan el cor arrisca, altra vegada, la jugada d'un potser. La deserta amplada de l'avinguda que retorna, desde els fars del teu cotxe en la distància, fragments d'una cançó tot repetint: "después de ti la pared, no me faltes nunca, no me faltes nunca, no me faltes nunca..."

viernes, 27 de julio de 2007

I L'ESTIU A L'ENDEMIG DE TOT

"Con fecha de hoy retiro de tu vida mis tropas de ocupación"

A vegades la millor manera de posar fi a una història és arribar a un lloc on algú s'ha cansat d'esperar-nos.

SI NO TE CONOZCO, NO HE VIVIDO

Si el hombre pudiera decir lo que ama,
Si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo
Como una nube de luz;
Si como muros que se derrumban,
Para saludar la verdad erguida en medio,
Pudiera derrumbar su cuerpo,dejando sólo la verdad de su amor.
La verdad de sí mismo,
Que no se llama gloria, fortuna ni ambición,
Sino amor o deseo,
Yo sería aquel que imaginaba;
Aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos
Proclama ante los hombres la verdad ignorada,
La verdad de su amor verdadero.

Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien
Cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío;
Alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina,
Por quien el día y la noche son para mí lo que quiera,
Y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu
Como leños perdidos que el mar anega o levanta
Libremente, con la libertad del amor,
La única libertad que me exalta,
La única libertad por que muero.

Tú justificas mi existencia:
Si no te conozco, no he vivido;
Si muero sin conocerte, no muero, porque no he vivido.

Si el hombre pudiera decir [Los placeres prohibidos]
Luis Cernuda

jueves, 26 de julio de 2007

ELS QUE PARLEN AMB ELS ÀNGELS


Ja estem acostumas a que els programes del cor ens regalin a diari amb les excentricitats, les perversions i els embolics sentimentals dels notables representants de les monarquies europees. Avui, però, la notícia em deixa perplexa, catatònica. I és que ara diuen que, segurament tocada per algún do misteriós i magnífic i obviament producte d'el privilegi inherent al llinatge, la princesa de Noruega té entre mans el projecte d'obertura d'una peculiarísima escola on s'impartiran classes de diàleg amb els àngels. No sé quin tipus de reconeixement institucional obtindran les persones engrescades en tan angèlica tasca, ni quina diplomatura, llicenciatura o grau s'assolirà al final dels tres cursos acadèmics de... posem per cas, "conversologia"???? Evidentment, i em disculpo si cal, tanta sutilesa em resulta incomprensible des de la meva humanísima i humil condició de mortal a l'altre extrem de les excel.lències i les dignitats reials. Així que [noblesa obliga] amb astorada modèstia em reservo els judicis enfront una iniciativa que, en altres circumstàncies no avalades pel rang, hagués pogut qualificar-se de paranòica, anormal o esquizofrènica com a mínim.
I posats a trobar-hi la part positiva que diuen que totes les coses tenen, doncs que per parlar que no quedi!!! Les paraules s'ho valen. I des d'aquí jo els animo a encetar converses amb arbres, pedres, taules, edificis, plats, bancs... és més, els animo a inventar respostes, que és una forma d'advertir-los de la necessitat de tocar de peus a terra. Per la meva part, si m'ho permeten, prefereixo seguir parlant amb la gent de sempre, els que treballen, pateixen, tenen fills que mantindre, els que no saben res de galons ni de reverències però surten cada dia a encarar la vida amb la valentia dels que saben que la vida no regala res. Jo, si m'ho permeten, m'estimo més deixar-me de tanta estupidesa i pressa de pèl. Com si no fos prou difícil, de vegades, establir un diàleg entre iguals. I posats a obrir escola, això és el que haurien d'ensenyar-nos; a apendre a parlar amb els altres.

martes, 24 de julio de 2007

PERO CON HISTORIA


"Hay ciertos dolores físicos que sólo pueden calificarse de interiores. Imagino que si el corazón fuera capaz de sentir dolor, sería como esos, pero con historia, capaz de sufrir por lo pasado, lo presente y lo por venir."

CARLOS MARZAL
[Diario. 1981-1995]

domingo, 22 de julio de 2007

IT'S THE END OF A PERFECT DAY


Hem arribat tard, ja cap al vespre. La serp grisa de la carretera, a dos hores de viatge, desemboca en cinc quilòmetres de túnel. Al travessar-lo miro les parets cobertes amb plaques gruixudes de metall per retenir els desprendimens, i el degotar d'aigua que llisca pel parabrisa desde la corba del sostre, massa baixa i mal il.luminada. A vegades, els caps de setmana d'hivern, ens hi hem hagut d'estar parats llargues estones per deixar que el travessin els camions. I nosaltres, dins del cotxe, neguitosos i en silenci, sentim com xiula el vent apoderant-se del buit del formigó, tallant la pàtina fosca de l'aire, mentres espeteguen els caramells de gel del sostre embestits per l'alçada dels remolcs. Els darrers metres els fem preguntant-nos qui temps hi trobarem a l'altra banda. La llum bruta de l'obertura prediu que més aviat fred. I de nou ens sedueix el caprici climàtic d'aquesta regió de muntanya que obre les portes al final d'un túnel que curiosament separa, a un extrem, el sol feixuc de darrera hora (la calor d'un juliol que desperta tard a les exigències dels termòmetres d'estiu), i a l'altre extrem, la precoç tardor que ens saluda des de les boires baixes i el descens vertiginós de les temperatures. I tot fa pensar que és possible saltar de tres en tres els mesos del calendari.

Et truco per dir-te que ja he arribat, que encara he de desfer les bosses, que hauria de dutxar-me i canviar-me. I tu dius que t'en fas càrrec però que passaràs a buscar-me i que no tinc excusa per no coincidir. Reconec l'alegria amb la que parles i aquesta forma tan teva d'encadenar un plan darrera un altre, com si el que ens sobrès fos precisament el temps. I no sé negar-m'hi. Al peu del Montarto, el restaurant del Parador és elegant i sobri, i ens conforta la tranquilitat de taules buides que ho fa tot més íntim. Els teus amics són gent amable, parladors, d'una simpatia neta i evident i de seguida m'hi trobo còmoda. Tres hores més tard, tinc la certesa de què ja he xerrat massa però em deixo endur per la complicitat que es deriva d'aquests moments en bona companyia. Em deixo seduïr pel desordre en què ara plats i copes s'amunteguen, despreocupadament, al marge de la taula, i els cendrers, massa plens, es desborden sobre les estoballes. I res resulta incòmode. No hi ha trasbals ni emocions fortes en aquests sopars que de tant en tant ens obliguem a compartir. De vegades, però, la nit ens surt tan rodada que el cafè vol que encara hi hagi històries sobre la taula i el perfil de les coses se'ns torna dòcil. Llavors ve quan les dues ens esforcem en recordar en veu alta els anys a la primera residència d'estudiants, les repetides fugides i l'expulsió. L'habitació del segon lloc on vam viure plegades; parets folrades de postals i sobres de sucre amb marques de cafè; l'escriptori amb dues taules que es miraven i una pissarra de suro on hi teníem, ampliada, una fotografia de les dues en un dels racons dels Quatre Gats. Quan ens decidim a marxar, una bafarada d'aire fred ens fa còrrer fins al cotxe. El Montarto al vértex de la Vall és una taca fosca contra el cel d'estiu mentre deixem errere les hores per tornar fins a casa. A la ràdio la veu trencada i greu de Van Morrison cantant en anglès acompanya els quilòmetres. I penso que sí, que per què no, que aquest podria ser el final d'un dia perfecte.

viernes, 20 de julio de 2007

LO IMPORTANTE ES VER, ESO ES LO IMPORTANTE


"[...] porque al fin y al cabo el pintor le daba conversación en las horas de vigilia, en las noches de imaginaria. Y le enseñaba cosas. Por ejemplo, que lo más difícil de pintar era la nieve. Y el mar, y los campos. Las amplias superfícies de apariencia monocolor.
-¿Usted ha pintado la nieve alguna vez?
-Sí, pero fue para el teatro. Una escenografía de hombres lobo. Si pones a un lobo en el medio todo es mucho más fácil. Un lobo negro, como un tizón vivo a lo lejos, y como mucho un haya desnuda pintados sobre una sábana. Alguien que diga, nieve, y ya está. Qué maravilla el teatro.
-Me resulta raro eso que dice, dijo el guardia rascándose la barba rala con el punto de mira del fusil.
-¿Por qué?
-Pensé que para usted, como pintor, eran más importantes la imágenes que las palabras.
-Lo importante es ver, eso es lo importante. De hecho, añadió el pintor, se dice que Homero, el primer escritor, era ciego.
-Eso querrá decir, comentó el guardia con algo de sorna, que tenía muy buena vista.
-Sí, exacto. Eso quiere decir."

El lápiz del carpintero,
M. RIVAS

"SINTIÓ QUE TAMBIÉ ESTABA SOPLANDO EN LA OTRA MITAD DE SU VIDA"


"Sin embargo, cuando se quedó sola, abrió todas las ventanas del salón, y salió al jardín. El levante entró en su casa con el ímpetu de un enamorado impaciente. Agitó las cortinas, acarició las hojas de las plantas, levantó las esquinas del periódico de aquella mañana, se coló por todas las rendijas y entre las aspas del ventilador, pero no trajo consigo recelo, ni inquietud, ni la desconcertante amenaza del desorden. Nada se rompió, nada se perdió, ningún papel se estrelló contra la pared del fondo con la docilidad sumisa y desarticulada de las víctimas. Aquel levante era sólo alegría. Todo se mantuvo en su sitio porque aquélla era también su casa, porque su dueña ya había aprendido que no podía vivir sin él. [...]
No estuvo fuera mucho tiempo, quizá cinco minutos, tal vez menos, pero cuando volvió a entrar, entró en una casa diferente, nueva, limpia, que retenía el espíritu del viento. Entonces recordó lo que decían todos en el pueblo, y sonrió. Porque el levante se lo lleva todo."

Los aire difíciles
A. GRANDES

jueves, 19 de julio de 2007

ME QUEDO CON LO POCO QUE QUEDA ENTERO EN EL CORAZÓN


"No importa el problema, no importa la solución,
me quedo con lo poco que queda entero en el corazón"
A. CALAMARO


Hi ha dies en els que un s'aixeca amb la imperiosa necessitat de posar ordre. Potser, per què a la taula s'amunteguen torres de llibres, i a les estanteries els CDs semblen conjurar-se i hi ha massa papers als calaixos. De sobte, un mira al seu voltant i és conscient que l'aparent rebel.lió en què es barregen les coses és simptomàtica del caos profund que arrossega a nivell personal. És per això, que també un sap, que el més convenient és operar amb prudència. Contraactacar primer redreçant lloms de llibre, embestint piles de caràtules buides, arrassar tots els papers del món i, desprès, convenir amb l'enrevessat desastre dels embolics íntims un lloc acceptable per cada emoció o una reacció justa per cada malentès. Un dels racons on jo més detecto les revolucions és, sense cap mena de dubte, el meu correu. A l'obrir-lo em surten a l'encontre infinitats de missatges on es barregen les dates. Vistos en conjunt, s'assemblen a els grups de gent corrent que un acostuma a trobar-se a determinats llocs; rostres amb fisonomies diferents que acaben resultant-nos familiars tot i que encara no podem precisar-ne els trets, i ens els mirem encuriosits perquè sabem que cadascún té una història que explicar-nos, sempre una diferent. Així que, inevitablement, no me'n puc desfer sense tornar a llegir-los, individualitzar-los. I em sento com si tot de cop, una col.lecció de vells coneguts hagués tornat, inesperadament, a la meva vida i ara el difícil fos decidir si cedir a la cordial indiferència de la trobada per oblidar; si una renovada simpatia propiciarà un nou encontre o si la incomoditat de saber que ja no tenim res a dir-nos m'obligarà a prèmer, sense pensar-m'ho dos vegades, la tecla de l'oblit definitiu. La veritat, és que aquest matí, he passat una bona estona revissant el meu correu. Sistemàticament he eliminat els que s'envien de forma encadenada tot pensant, però, què està molt bé que algú en rebre'ls ens trii com a destinataris i que també nosaltres sabrem triar altres receptors dins l'agenda de les nostres preferències. Amb la resta ha estat més difícil; una felicitació d'any nou desde l'altre costat de l'Atlàntic, una estrella regalada al firmament nadalenc de Barcelona, ofertoris de consells o demandes de suport, poemes evocadors amb subratllats i comentaris, la curiositat d'algú pels meus dies o la meva curiositat pels dies d'algú. Però els que més se'm ressisteixen són els que van prometre un encontre perquè llavors el text va ser només pretext volent pressència. En rellegir-los, encara que estic molt lluny del temps en què van ser possibles, es renova la impaciència que em va saber portar fins a un lloc, el neguit de les trobades, el precipici dels plans. Segurament també la inevitable nostàlgia pel que ja és passat; cafès favorables, la teva forma precipitada d'abandonar la taula o la punxada de les espectatives insatisfetes. I això em porta a pensar en que hi ha gent que mesura els esdeveniments en funció de com acaben les històries que enceten. Un bon final les revesteix de cert estatut noble al que definitivament mai podràn optar els finals desafortunats. Si he de ser franca, al final d'un parell d'hores davant la pantalla, el nou ordre és més relatiu que real. Però n'estic ben contenta, per què, de fet, més enllà del record amable o trist que em retornen tots aquests correus, dels problemes amb sortida o dels maldecaps que s'espeteguen contra l'inevitable mal final de les causes perdudes, la única cosa que importa de veritat és els correus què he volgut conservar. De la mateixa manera que procuro celebrar les històries en les que m'embolico, d'acord amb la possibilitat d'haver-les pogut viure, que penso, que és la forma més gratificant de fer balanç. Per què? Serà que són restes d'algunes de les poques coses senceres que he tingut al cor.

[Per la Maria, que sé que em llegirà. No els borris eh?]

miércoles, 18 de julio de 2007

ENCARA NO HE ARRIBAT A ENTENDRE UNA SOLA PÀGINA


Surto de la biblioteca una estona, a fumar, i el veig, vora la porta, fumant també, nerviosament, com si tingués pressa per acabar-se el cigarret. [...] "Sigui el llibre que sigui, ells sempre l'estan rellegint. I ara jo li pregunto: vosté creu que un gran llibre s'acaba de llegir mai?" Quan diu llibre, tanca els ulls violentament, com si tingués un tic nerviós, i estira la boca fent una ganya de granota. Deu ser una paraula, penso, entendrit, que el fa crèixer dos pams per dins. Com si em veiés els pensaments, continua: "Jo he hagut de desixar-ho tot pels llibres. No he tingut dones ni diners. No he viatjat, fa molts anys que no em miro un quadre, que no escolto música, que no tinc cap amic. Llegeixo dia i nit, i li ho juro: encara no he arribat a entendre una sola pàgina". I amb una de les expressions més tristes que he vist mai, conclou: "Potser per això, perquè no he parat de llegir, o potser perquè sóc un imbècil." El pobre home se'n va sense dir res més, i jo em quedo com si m'hagués topat amb una d'aquelles aparicions que només trobem en els llibre inoblidables.

Lectors, Diari sense dies [1998-2003]
Pere Rovira

POUS DE MENYSPREU

El voler i l'atzar que ens han dut fins aquí
F. PARCERISAS

Ho donem tot, o donem tot el que podem donar. Ens conformem amb el que ens donen o demanem més del que podem demanar. Estem més o menys contents, som més o menys feliços però al cap i a la fi, encara que a vegades ens dolgui, acceptem de les persones que estimem el temps i l'afecte que ens regalen en la mesura que volen o poden oferir-lo. Per això, el que més mal pot fer-nos és el rebuig, la indiferència i l'anar sentint com s'afiança el rencor al bell mig del que havia estat alegria, goig, temps possible. Llavors els llocs es resolen en la incomoditat de trobar-se, de passar de llars sense mirar-se, de saber que tot canvia sense entendre quina és la causa, on està el detonant per tanta diferència. Desde la més perplexa desorientació ens anem convertit, potser sense voler-ho, en pous de menyspreu. I costa encaixar el cop, costa posar en marxa els arguments que convecin de què millor així, de què ja n´hi ha prou, costa omplir-se la boca de nos quan la memòria de les mans travessa una esquena i vol encara un centímetre més, un milimetre més.
I dóna igual que aixequem ben alt el braç, que en la tensió dels muscles calculem la força i l'impacte que puguin ofegar tanta memòria en el més profund i fosc del mar; que volguem vestir-nos l'impermeable de la suficiència. A la superfície plana de l'aigua, rebota el record; plou ben endins. Ens sentim tant bruts que volem estar lluny però ens hi quedem del tot, enfangats fins al fàstig. Preguntant-nos com hem arribat fins aquí. Per què res justifica el menyspreu, tret la covardia d'aquells que mai han sabut posar-se al lloc dels altres.

martes, 17 de julio de 2007

PERÒ ELS TINC TOTS REPETITS.

El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Si, també faig col.lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

La vida perdurable
Gabriel Ferrater

lunes, 16 de julio de 2007

PÍDEME, SI TE PLACE, LAS MÁS INDIGNAS PRUEBAS

Aquí estás otra vez, Amor,
visita siempre inesperada,
endemoniado ángel de mis días;
aquí llegas de nuevo con tus alas traidoras
por cuyo torvo filo abandonan los hombres
su fe y sus pertenencias.

Funda tu extraño infierno irresistibles
en el centro arrasado de mi casa,
y rompe el corazón de los que amo
mientras yo quemo incienso ante tu imagen.

Una vez más quisiera convertirme
en tu obediente siervo, y por lograrlo
me someto a tu imperio en cuerpo y alma.
Pídeme, si te place,
las más indignas pruebas, y contempla
cómo entierro con cal mi libertad,
como doy a los perros mis deberes.

Aquí tienes el mundo
que a mi medida alcé para pedirle amparo,
arráncame de él
y clávame en la cruz de tu capricho,
porque alcanzo a saber que no habré de gozarte
si no logro entregar, postrado, mi gobierno.

Caer quiero en tu tierra por merecer el yugo
de quien me hace sentir, mi voluntad quebrando,
el aliento más hondo del dolor,
que es el más hondo aliento de la vida.

Porque sé que no eres generoso,
ni constante, ni noble,
porque conozco bien, Amor,
tus bárbaras costumbres,
la ordalía insensata a que me emplazas,
te maldigo y te ofrezco, una vez más,
mi entusiasmo salvaje, mi voluntad rendida.

Ofrecimiento, [Santa deriva]
Vicente Gallego

viernes, 13 de julio de 2007

LUEGO, LOS TRENES SIGUEN SU CAMINO...


"Algunos trenes circulan muy despacio, abandonan con pereza los confortables andenes de las estaciones, juegan a sembrar fantasías en los ojos crédulos de sus pasajeros, parecen quietos, inofensivos, pacíficos, pero se mueven, y antes o después alcanzan a esa ingenua liebre que creía correr más aprisa que ellos y le pasan por encima para destrozarla en silencio, con la eficacia de un golpe que rompe sólo por dentro. Un trabajo limpio, rápido, económico, sin huesos triturados, sin gritos de dolor ni el sucio inconveniente de las manchas de sangre. Luego, los trenes siguen su camino, pitando alegremente para llamar la atención de los transeúntes [...] y olvidan pronto a la liebre que se yergue sobre sus patas quebradas para avanzar despacio, el cuerpo torcido, la nuca humillada, la cabeza vuelta en un grotesco garabato que pretende elevar lo que ya está hundido en un desesperado y vano intento de proclamar que no ha sufrido daño alguno. Ése es su carácter, su naturaleza. La condición de los trenes. La condición de la liebre."

Los aires difíciles
Almudena Grandes

jueves, 12 de julio de 2007

JUST FORGET THE WORLD

Diuen que els principis fan por, que els finals acostumen a ser tristos i, així doncs, que el què de veritat importa és tot allò que hi ha entremig. I deuen tenir molta raó els que ho diuen, perquè si ens ho parem a mirar, un tant per cent bastant considerable del que és la nostra vida, transcorre en aquest espai intermig de l'anar fent diari. Plantem fonaments el més profunds possible, cimentem parets, aixequem teulades on resguardar-nos dels canvis climàtics, fins que un dia, ens despertem sabent que el preu de la nostra seguretat és la intensitat rebaixada amb la que hem aprés a viure. Llavors tot es complica. Volem tornar a sentir l'impuls del cos en aixecar-nos, volem plantar cara al temps mentre ens sedueixen uns ulls i de tant temeraris ens tornem un pel ridículs. Ridiculs per què la por del primer principi ens sembla ben ridícula i, esquifida, enfront la que ara ens paralitza. Ara és la mateixa por la que ens aterra: tenim por de la por. I en el fons, estem cansats per què ja hem caminat tant que pesa massa cada fragment de recorregut, cada parada, cada nova acceleració, i recordem allò que hem sentit tantes vegades; els finals sempre són tristos i tornar a començar fa molta mandra i... Així que si malgrat tot decidim jugar, ho fem tal i com vivim, a mig rendiment, sense arriscar. I de sobte em pregunto: més enllà de les sentències del món, com és que no recordem, que no hi ha res pitjor que desaprofitar la oportunitat que ens pot canviar la vida?

NÁUFRAGOS METÓDICOS


Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería.

Autobiografía
Luis Rosales

lunes, 9 de julio de 2007

SEDUCCIONS D'ESTIU

Els vespres d'estiu busquem sempre aquest jardí de torreta convertit en bar de copes. Ens acull, provocant-nos, l'ofertori de taules que l'atzar disposa sota el brancatge dels arbres. I les olors de les heures que enfilen les parets fins al mural on s'insinua l'anatomia verda d'un camp de golf. L'encant d'aquest lloc, segurament remunta el temps, i ve d' allò que va ser un dia i ja no és; un jardinet discret de torreta a un barri de ciutat. Potser llavors, amb crits de canalla, acomiadava els vespres dels estius, mirant un carrer sense asfaltar i la nit s'insinuava des del silenci que avui destorba el trànsit i l'entrada i sortida de la gent que ocupa les taules. Però manté encara el perfil discret del que és autèntic a força de ressistir l'embat dels canvis i, mentre es transforma, conserva l'amabilitat dels llocs petits; el misteri d' allò que de tant normal ha esdevingut curiosament estrany. Potser, és també per això, que els vespres d'estiu busquem sempre aquest racó on explicar-nos, aquest refugi on compartir el gust de tornar als temes del dia i remenar les històries que ens inquieten, sense alçar la veu, perquè la música acompanya i mai destorba. I tant se val, que s'adigui més o menys, als cànons dels que ara en diuen locals de moda. Ens és ben igual, que enlloc d'una sala gran i decoracions exhuberants, ens acullin quatre murs amb reixes i parets blanques. Perquè aquest lloc ens pertany en la mesura que l'hem volgut fer nostre. Tan nostre com el temps que regalen les nits d'aquest estiu, seductor des dels ocres de la pell i les samarretes de tirants estampades amb tots els colors del món.

[Per la Maria i per totes les estones al Garden]

lunes, 2 de julio de 2007

...AUNQUE SEA INVISIBLE

"¿No sabes escuchar bajo la voz
los coros primordiales de las voces?"
[CARLOS MARZAL]

Ens hem fet a les veus. A tots ens agrada reconèixer el to indiscutiblement personal que anticipa un rostre, que suggerix un gest. Sabem interpretar els matissos que el nostre nom va adquirint d'acord amb el so de la veu de qui l'enuncia. I ens son especialment amables uns timbres. Recordem les veus i, per això ,quan deixem de sentir-les o se'ns obliden, ens neguiteja un record mut; imatges que s'allunyen o s'atansen sempre en silenci, fotografies amb ulls que miren sense saber ben bé que dir-nos.

Però, entre tantes veus, tots creiem que per sobre de les altres, ressona propera, una veu única; la nostra. Ha estat amb nosaltres des del principi, i potser només és per això, que creiem saber com s'articul.la, el color que la defineix, l'accent que la vernissa. El més curiós és que si ho pensem bé, la nostra veu és també una presència extranya que des de la multiplicitat del cor profund de veus que ens interpel.len, aprén a modul.lar-se fins que s'enuncia. La veu que ens anticipa, la que un dia algú lamentarà no recordar, no diu en realitat gran cosa de nosaltres. Ve d'un pols llarg i duríssim amb totes les altres veus que en silenci parlen. I a vegades, tot i que siguin invisibles en la seva no expressió, es deixen sentir quan xiuxiuegen.

GIRLD... YOU'LL BE A WOMAN SOON

Estem sotmesos a les insobornables lleis del canvi. I ara no parlo pas de grans transformacións. Em refereixo més aviat a les variacions diàries; modificacions d'un entorn tan nostre que amb prou feines són sentides i que només la perspectiva prudent del temps anota i evidencia, i fa que ens preguntem encuriosits, com és possible no haver-les registrat. Llavors mirem enrrere amb la incertesa del qui busca, entre una instantània antiga i aquesta imatge inèdita de l'ara, un espai de temps viscut on poder assenyalar els revolts que s'enfilen fins al lloc des d'on es mira. El més sorprenent de tot, però, és que molt sovint els canvis de dins ens passen qüasi més desapercebuts que els canvis de fora. I amb prou feines advertim que ens transformem a un ritme esfereïdor que ens fa avaçar en l'escala dels tallatges cada cop que s'atança l'hivern, cada vegada que un nou estiu despunta. Ens han parlat del canvi i l'hem fet nostre sense aprendre a interpretar-lo i anem creixent a la deriva d'una llei incontestable que ens transforma perquè els anys sumen o, de sobte, ja resten. Podríem dir que creixem sense consciència d'estar creixent.

Malgrat tot, i molt de tant en tant, advertim ben al fons d'allò que som un esclat íntim que ens trenca o ens afiança. Un breu instant de lúcida consciència que ens fa saber que quelcom dins de nosaltres s'ha modificat. I despertem a aquest nou estadi del nosaltres com qui ha mudat una pell bruta, i de sobte és més portable el cansament, i de sobte som molt més forts. Per exemple València amb nit de juny i sense lluna. L'estrenada complicitat amb dos grandíssims poetes com són Carlos Marzal i Vicente Gallego. Em demanen un poema, i a mesura que m'esforço en relligar versos de memòria, sé que alguna cosa ha canviat. No sabria dir que és exactament però intueixo una seguretat creixent que m'afiança sobre el terra i no vol el trontoll de l'admiració. És ben cert que no sabria dir perquè, però, a vegades, creixem de sobte i tot està ja massa lluny.

[Pel Vicente, el Carlos i per suposat per l'Esther, en record de la nit del 26 de juny del 2007. Celebro haver-hi estat!]

miércoles, 20 de junio de 2007

QUÈ SÓN SENSE ELS DESASTRES?












VENÈCIA

No sents com niua la vulgaritat
darrera les façanes dels palaus?
Amor, que no siguem supervivents.
Que no ens adormi el somni d'aquests marbres
ni els maons rosats
que surten sota els panys d'estuc caigut.
Que no torni a enganyar-nos la bellesa:
la ratlla de verdet sembla sortida
del pinzell de Bellini, que perfila
els densos verd oliva dels canals,
estancats com les venes d'un déu mort.
Tots els palaus són màscares que diuen:
Què són, sense els desastres, la vida i els poemes?

JOAN MARGARIT

...INCLUSO PARA SEGUIR BIEN DESPIERTO

Procuro mantenir un cert sentit de la unitat en les paraules que van conformant l'anatomia rocosa d'aquesta costa illenca. Deixo que les meves veus perfilin les arestes del que vol ser l'escenari d'aquest àmbit privat i ofert alhora, i quan les meves veus no acerten a dir amb precisió el meu desconcert o les meves certeses, deixo que les veus dels altres que sabem mirar-me als ulls, diguin el que m'agradaria haver dit a mi. A vegades les paraules ens busquen i semblen dir-nos; estem parlant de tu, això ja ho has pensat tu. Aquest matí mateix; imprescindible primer cafè, mots del diari:

"Cuando no se sabe adónde ir, nunca se llega a donde no se sabe. Cada uno a su manera guarda en el cerebro un surtido de objetivos que algún dia desearía hacer realidad. [...] Una infinidad de objetivos e ideales, de sueños personales e intransferibles que vamos construyendo y tejiendo a lo largo de nuestra vida.

Es lógico que muchas de nuestras actuaciones las hagamos pensando en hacerlos posibles, porque cuanto más se pierde el tiempo, el tiempo menos responde. La intención y el esfuerzo para conseguir lo soñado siempre estiran la energía, hinchan la pasión y optimizan las neuronas: nos hacen vibrar, que es la forma más llena y bella de vivir.

Incluso en las épocas de mayor abatimiento, cuando el suelo se nos ha vuelto barro y el aire arena, hay que formularse un deseo posible, asisrse a un ideal y concentrarse en conseguirlo, porque sólo ahí es donde encontramos el ápice de energía que nos permite sentir en nuestro interior una lejana y a veces casi imperceptible vibración: la del retorno a la vida.

Siempre hay que soñar... incluso para seguir despierto."

martes, 19 de junio de 2007

"QUÈ VOLS QUE ET PORTI?"

"[...] Parlo del retorn al principi,
de la meta que és la sortida,
de la culminació que va ser desig
i poble en un punt,
i que em guarda sempre
la pols de les sabates.
Només et porto paraules,
són l'ombra fugissera dels sentits,
un pobre record per compartir
d'un esclat pirotècnic.
Què vols que et porti? [...]"

J. CHECA

LOST IN TRANSLATION

És un bon moment per tornar a veure aquesta pel.lícula. Ahir, mentres donava voltes a una idea, la història del film va tornar des d' algún racó de la memòria. De fet, la memòria ja les té aquestes coses; acostuma a fer-se la distreta i de sobte quan menys t´ho esperes i, sorprenentment, quan més ho necessites, et retorna a un lloc, a una anècdota o a un relat. Vivim i ens movem en un món que teòricament ofereix una enorme xarxa de comunicacions, un espai transitable o es pressuposa la facilitat dels intercanvis. Però aquesta és una terrible falàcia, perquè en realitat vivim "perduts en la traducció", exactament igual que els protagonistes del film. Per fer-ne una aproximació i molt de passada, diré, que se'ns exposa l'encontre entre dues persones molt diferents (un home madur i una noia molt més jove) en un pais estrany amb l'afegit de no ser parlants de la llengua del país d' acollida. Instalats al bell mig de la més absulata incomunicació s' estableixen entre ells uns vincles afectius evidents. És un encontre propici per mirar enrrere i des de la perspectiva de present; recapitul.lar sobre el que son, sobre el que van ser, sobre el què els ha portat al lloc on es troben. També és una història que es viu intensament desde la consciència d' estar perduts, des de la consciència del desencaix. Però crec que si li he de trobar un mèrit que destaqui per sobre dels altres diré que m'entusiama el plantejament de final obert, o relativament obert. La història d`amor entre els dos personatges és un història enunciada però que no es fa mai explícita del tot, és una història que només comença. El relat dóna marge perquè siguem nosaltres els que anem omplint els buits, els que anem connotant els significats possibles. I al cap i a la fi el missatge del film és prou clar; és molt difícil triar quan s'està perdut del tot. Per això hi ha dos finals. Malgrat que desitjar alguna cosa ens pot fer patir molt, cal tindre present que els que més pateixen, són sempre aquells que no saben el què volen.

lunes, 18 de junio de 2007

ANIVERSARIS

Des de fa aproximadament tres anys, i sempre per aquestes dates, no puc evitar que s'instali ben endins un neguit inquietant. No ve del fet de què aviat i, una altra vegada, caldrà celebrar un aniversari; no ve del fet de sentir que els anys se'n van cada cop més depressa. Per aquestes dates, des de fa tres anys, sempre espero la trucada del misteri, la veu afable i enigmàtica que em proposa el joc. Espero els buits de conversa on hi encaixi un nom, una anatomia urbana, un perfil literari. I el neguit. El neguit de passar els dies inventant l'itinerari, el com i el quan, el trajecte i els paisatges que haurem de travessar. I després la màgia, l'encontre i la sorpresa. I el saber que la vida és complexa i gratificant com aquesta marea d'il.lusió que creix perquè algú la inventa per nosaltres. És un luxe tenir-te de companya de viatge.

"ESTACIÓN ABIERTA, RETORNO."

El 27 de març del 1948, el poeta Cesare Pavese va escriure al seu diari: "Yo, y creo que muchos, buscamos no lo que es verdadero en absoluto, sino lo que nosotros somos. En estos pensamientos, tú tiendes con indolencia a dejar aflorar tu ser verdadero, tus gustos fundamentales, tus realidades místicas. No sabes qué hacer de una realidad que no tenga un vínculo con tu esencia, con tu subconsciente." [...] "Pero ¿por què te aceptas -ese cualquier tú que te sucede ser? No creo que sea por ambición. ¿Tal vez por pereza?¿ O por la convicción de que no sirve de nada apoyarse en otra cosa -cultivar cualidades que no tienes, tratar historias que no sientes? Quizá el defecto se debe precisamente a tu educación poética, que te ha avezado a creer solamente en tu verdadera naturaleza."

Un tema inquietant el de les esències. De fet jo en desconfio. No sé si en el més fons de nosaltres mateixos existeix algún element inalterable i determinador que està en la base del que som i que, per tant, ens defineix i ens oposa a la resta dels homes. Del que sí n'estic convençuda és que posats a acceptar-ne la seva existència haurem d'acceptar-ne també la seva inaccessibilitat. Diuen que cada home arrossega durant el seu trajecte vital a tres homes diferents i potser complementaris: el que ell creu que és, el que els altres creuen que és i, el que és en realitat. La primera de les definicions remet a una imatge filtrada desde l'experiència personal d'un jo subjectiu i per tant no massa objectivable; la segona respon a la imatge d'un tu filtrada per la múltiple subjectivitat d'un nosaltres ¿podem parlar d'objectivitat en aquest cas?; la tercera remet a allò que és essencial, allò que la persona en qüestió és, allò que només intuirà però mai arribarà a posseïr conscientment. Penso que aquesta impossibilitat d'accedir a la nostra suposada essència es deriva d'un fet fonamental: sóm una estació oberta, animals en peremne construcció. I crec no només que l'essencial és invissible als nostres ulls i, per tant, no podem tenir-ne una experiència, sinó que fins i tot, és més mutable del que en principi podríem pensar. Molt paradoxic tot plegat. A la vida no hi ha retorns, ni llocs inalterables on tornar, i si hi son el que importa és com tornem, desde quina experiència els retrobem. Jo no crec en el determinisme, m'atavalen les essències. Jo crec en la durada dels viatges i en la capacitat de transformar-nos a cada pas, en la constant variable del que som, en funció de les espectatives del que volem ser, d'acord amb les lliçons del que ja hem sigut. Jo aposto per la caducitat de les essencies, jo aposto per la constància en els redescobriments. I pel que fa a les educacions poètiques, jo sincerament prefereixo les que em facin tocar de peus a terra, mirar sense reserves les possibles cares del món, les que portin a encalçar una imatge del que sóc o del que crec ser -no sé si d'acord amb la meva vertadera natura- tangible al cap i a la fi. En la desposessió està l'essència.

domingo, 17 de junio de 2007

CI VEDIAMO, DOPO

Davant d'aquelles persones o situacions que ens poden fer sentir incòmodes acostumem a preparar una interpretació. No vull dir que fingim deliberadament, ni que volguem enganyar ningú, simplement és la nostra desconfiança la que ens porta a escenificar-nos. Calculem així els peròs i els contres, planifiquem la conversa i dirigim els gestos i, en definitiva, precisem l'estratègia que encobreixi el nostre desampar. Molt humà tot plegat; tots fem les nostres composicions de lloc. I a vegades les coses es ressolen obviant la necessitat de calcular-se, reconeixent amb humiltat que cap estràtegia, ni cap escut, pot protegir-nos del que realment som o del que realment sentim en un moment determinat. Amb una mica de sort, i amb certa habilitat, podem arribar a entabanar l'altre, però el problema sempre està en nosaltres mateixos no en els altres. Jo acostumo a posar-me a recer de la prepotència i ara... sé del cert que no hi ha res comparable a la total falta de predicció; deixar que sigui la situació mateixa la que marqui el rumb de les nostres reaccions, mirar els ulls de l'altre i saber que la bondat i la noblesa també podem fer mal, però per sobre de totes les coses trobar en nosaltres la capacitat de perdonar si cal, d`estimar més encara, si és possible. Només l'experiència del dolor determina quines són les persones que importen i quines són les prescindibles. I al cap i a la fi, si una persona importa de veritat, què fàcil malgrat tot, concedir desinteresadament; podrem trobar-nos si volem, després. I no pot ser de cap altra manera: CI VEDIAMO DOPO.

sábado, 16 de junio de 2007

SI TE DETIENES Y LO PIENSAS

A Barcelona avui fa un dia feixuc, boires i amenaça de tempestes. Curiosament m'he topat amb un blog on hi he trobat un apunt que parla precisament d'això; de les tempestes. Però molt em temo que no està pas parlant de cap fenòmen metereòlogic! El text a partir d'un reproducció fotogràfica del quadre de Giorgione "La tempestad" fa així:

"Si te detienes y lo piensas, seguramente hay una tormenta importante en tu vida, una tempestad que marcó un momento crucial en el calendario desdibujado de tu corazón, un relámpago que iluminó algo que no sabías, un camino que no tomaste o la orilla dorada de lo que estaba por venir. Si lo piensas, seguramente, existe una tormenta en tu vida."

¿Saps quina és la tempesta que està creuant la teva geografia? Pensa-hi, segur que a tu també, t'assetja l'incertesa d'una tempesta íntima. Segur, que també tu has sentit les torrenteres i al lloc on s'entrecreuen els camins has dubtat abans de triar-ne un. Doncs només detura't. ¿Veus el llamp que creua el fons de fosca gris dels núvols? ¿Veus l'instant de llum irrepetible? Fa por, però aquest és el camí; l'experiència del desordre. Així que procura no oblidar-ho, seguríssim que hi ha un front de núvols foscos apamant el teu interitor, però les tempestes són només espais de transició que han de portar-nos a un altre estadi del que som o haurem de ser. Deu ser el que volia dir el poeta en recordar-nos que la claror sempre "germina dins la fosca". Ara, ¿i després? No puc assegurar-vos la calma.

jueves, 14 de junio de 2007

ELS BONS AMICS

Estem acostumats a envoltar-nos de gent perquè no sabem estar sols. A vegades, creiem que el fet de tenir moltes persones al nostre costat, compensa de la terrible solitud que ens assetja en moltíssimes ocassions. A vegades, fins i tot pensem, que d'amics en tenim molts, però jo penso que d'amics dels bons, se'n tenen més aviat pocs. Malgrat tot això em considero especialment afortunada perquè sempre allà on he anat he trobat persones a les que m'agradaria seguir tenint a prop. És veritat, que moltes d`aquestes relacions són circumstancials; coincidim a un lloc durant un temps i sabem, que un dia o un altre, els nostres camins hauran de separar-se. Però quan un afecte és sincer cap distància pot negar-lo. En realitat el que passa és que les relacions van perdent intensitat i es matitzen, però una trucada, o un viatge, o un simple encontre casual les torna a vernissar del color intesíssim del temps compartit. Jo tinc alguns bons amics. Ells acossegueixen que fins i tot en els dies més grisos sigui possible la rialla o el somriure. Ells fan que tot plegat es signifiqui. Cadascun d'una manera diferent, cadascun d`ells d'acord amb una forma de ser i amb una forma de donar, són elements imprescindibles de la meva geografia personal.

Darrerament ha arribat a la meva vida una persona. Es va guanyar la meva admiració el dia que em va fer veure que havia de ser sincera amb mi mateixa; que m'havia de fer unes quantes preguntes fonamentals. Li dono la benvinguda a la "troupe" i li agraeixo ja tantes converses, tantes cerveses, unes quantes nits. A ser possible, voldria que es quedés una estona més.

miércoles, 13 de junio de 2007

EL BENEFICIO DE LA DUDA

De bon matí mentre faig el rigurós primer cafè del dia acostumo a fullejar el diari. Avui m'he topat amb un article que m'ha cridat força l'atenció. Serà que a vegades necessitem que els altres verbalitzin algunes de les coses que ens inquieten. Necessitem trobar en les paraules del altres els argument que ens ajudin a endreçar el desordre de la nostra experiència. L'article deia;

"La razón es un logaritmo, el sentimiento es una brisa, el instinto es un vendaval. En el mejor y preferible de los casos nos movemos entre los tres. [...] ¡Cuánta grandeza hay en la duda íntima, profunda, sentida y razonada! ¡Cuánto talento evidencia el no saber y el penetrar con humildad en el "quizás"!!Cuánta seguridad da irse a dormir con la inquietud y despertarse con la duda, sabiendo que la única verdad que configura nuestra ruta es la que sabemos construir nosotros mismos.

Es nuestra única condición: la humana. Siempre oscilaremos entre el instinto, el sentimiento y la razón. Los iremos combinando y dosificando, dependiendo del instante, de nuestras fuerzas, potencias, temores y debilidades.

Y al final, cuando se nos acaban todos los paisajes, surge y nos penetra el de nuestra rasante supervivencia."

Raó, sentiments, passions o instints són els tres eixos que configuren la nostra humana condició. Estúpid aferrar-se de forma exclusiva als extrems; més estúpid encara obviar que per viure amb certa plenitud no es pot renunciar a cap dels tres. Simple qüestió de supervivència.

martes, 12 de junio de 2007

SEMPRE QUAN ESTEM LLUNY VOLEM TORNAR

No és pas cap gran descobrmient; sempre quan estem lluny volem tornar. Sembla ser que la distància, els quilòmetres i el fet d'estar sols, fan que sentim més que mai, que som d'un lloc determinat i que tenim ganes de tornar-hi. Crec que la nostàlgia és molt positiva en aquest sentit, sobretot si serveix per recordar-nos qui són aquelles persones que estimem i trobem a faltar i ens fa veure que mai hem desitjat realment el viatge. I tan de bo tornem a un lloc en calma des d'on no haguem de preguntar-nos perquè estàvem lluny. Tan de bo fos possible desteixir l'ordit dels dies i ser més feliços que els protagonistes del poema d'Ángel González :

ILUSOS LOS ULISES

Siempre, después de un viaje,
una mirada terca se aferra a lo que busca,
y es un hueco sobrío, una luz pavorosa,
tan sólo lo que tocan los ojos del que vuelve.

Fidelidad, afán inútil.
¿Quiés tuvo la arrogancia de intentarte?
Nadie ha sido capaz
-ni aun los que han muerto-
de destejer la trama
de los días.

A vegades els viatges tenen molt a veure amb les fugides. Però fins i tot les fugides impliquen un retorn.

lunes, 11 de junio de 2007

...YA QUE PREFIERO ESCOGER MIS DERROTAS

En un dels seus poemes inclosos al recull "Diario cómplice" el poeta Luis García Montero escriu:

"Y a mí, ya que prefiero escoger mis derrotas,
quiero que me recuerden derrotado,
como quien algo espera
más allá de los tiempos y los hechos.
Quizás porque haga falta haberlo presagiado
o porque, en todo caso, nadie sabe
dónde acaban los sueños."

I té molta raó en la seva apel.lació als presagis. Alguns cometen el terrible error de creure en un somni. Però els somnis són el que són. I no sé si és possible escollir les pròpies derrotes, jo diria que més aviat no. No sé perquè acostumem a cometre l'error de pensar que en renunciar a alguna cosa, en realitat el que estem fent és una tria voluntària en favor de la pèrdua. Així deixem crèixer la nostra autocomplaença i ens vanagloriem; no he perdut només he triat. Segurament hi ha gent afortunada que pot decidir sobre la seva vida i la vida dels altres; serà que tenen estrella. Altres simplement han d'estar disposats a encaixar. I si les derrotes tenen un punt de dignitat, jo prefereixo menysprearlo, i voldria que em recordessin derrotada i indigna, sense nord. Inevitablement perduda al fons de fosca on viuen els que han somiat massa.