Havíem deixat els Beatles com qui deixa al fons de l'armari una peça de roba que s'ha quedat massa petita o que ja no està prou de moda. Sonàven altres veus aquell agost. Jo, tenia la sensació, que els ritmes fàcils i els acords que tant m'havia costat d'apendre s'anaven endintsant dins del temps de l'alegria neta i desbordada dels jardins amb les piscines i les escapades de cap de setmana a Calafell o Llançà però em perdíen les lletres en anglès i la innocent rebel.lió de deixar escapar els dies bebent coca-cola i fumant d'amagat. Ens enganxaven Bob Dylan, Van Morrison, Tom Petty i, sobretot, l'Sprin
gsteen i no recordo si vaig arribar a dir mai que, per sobre dels altres, preferia la veu aspra i la fosca melangia urbana de Lou Reed. El capvespre portava l'aroma net de les plantes i una extranya barreja d'olors que venia de les cuines i es barrejava amb el lleu brogit dels espersors banyant la gespa. Quan ens acomiadàvem a prop de les escales, el Vallès era una estora lilosa amb petits cercles de llum i, al lluny, Barcelona i la línia fosca del mar. Aquell setembre va oferir-me la possibilitat d' una vida nova a una altra ciutat. Mai més vaig desitjar tornar. Però, de vegades, m'interpel.la el record d'aquelles tardes i retorna el paisatge d'un Vallès rendit als peus de la terrassa de l'adolescència.
No he tornat a escoltar els Beatles, però he aprés que hi ha cançons que ens acompanyen sempre, no només perquè permeten viatjar en el temps fins espais de la memòria que creiem haver oblidat, sinó també perquè ens ensenyen a enmirallar-nos en un ara que les resignifica. Aquestes no les perdrem mai. A la minicadena Lou Reed canta lent, "It's such a perfect day I'm gonna...", No crec que sigui ben bé pel que ens diuen, perquè cap dia serà ja tan perfecte com els que romanen dins el temps intocable del que ja no pot tornar.