SIEMPRE ENCUENTRAS A ALGÚN LISTO

No sé perquè deixem que ens enganyin les paraules; si fossim més prudents, no diríem mai "d'aquesta aigua no en beuré" o "no ensopegaré dos cops amb la mateixa pedra". Mesuraríem bé els mots abans d'afirmar "he passat pàgina", potser fins i tot tindríem clar que no es tan fàcil "posar terra de pel mig" perquè el dolor no pertany a cap de lloc malgrat que hem de trobar-lo allà on anem. Esdevenen paradigmes d'absurda inexperiència les paraules amb les que volem justificar-nos, perquè obviem, que tan sols ens ofereixen projectes mesurats per l'existència. Així que juguem a negar aquells o allò que ens fa mal, i acabem per no saber, si neguem o ens negaven, si era lluny que volíem estar o celebrant la tornada. Com si el no portés implícit un mecanisme de secreta catarsi ens omplim la boca de tòpics.

Jo, també, d'acord amb el que dic endreço el que penso, teoritzo i, em procuro, pautes fàcils de futur i m' entesto en recordar, que entre els dos bàndols possibles, jo trio el de la moral. Però sóc una altra quan visc. Deu ser veritat que hi ha gent que sempre sap què ha de fer, i que en temes de moral es creuen aptes d'ensenyar-la. Ho deia bé la cançó; "siempre encuentras a algún listo que sabe lo que hay que hacer, que aprendió todo en los libros, que nunca saltó sin red.". Gent que delimita i marca, els límits del bé i el mal i, sempre, acaben jutjant. Doncs perquè no escandalitzin, no em costa gens afirmar, que sempre que penso en tu, jo vull sentir-me culpable, però de sobte només sento una curiós estranyament; "no me pesa lo vivido, me mata la estupidez, me mata la estupidez, me mata la estupidez..."

SOBRE EL DOLOR NO VAN EQUIVOCAR-SE MAI ELS VELLS MESTRES

MUSÉE DES BEAUX ARTS

Sobre el dolor no van equivocar-se mai
els vells mestres: que bé que van entendre
el lloc que té entre els homes, com sorgeix
mentre algú altre menja, o obre una finestra,
o simplement es passeja avorrit;
com, mentre els vells esperen amb passió i reverència
en naixement miraculós, sempre hi ha d'haver nens
patinant en un llac vora del bosc,
que no volien pas que tingués lloc per força.
Mai no van oblidar
que fins i tot el terrible martiri ha de seguir el seu curs,
sigui com sigui, en un racó, en un lloc de desordre
on els gossos van fent vida de gos, i el cavall del botxí
es refrega les anques innocents a la soca d'un arbre.

A l' Ícar de Brueghel, per exemple, amb quina calma
tot va allunyant-se del desastre; el llaurador potser
haurà sentit el xap, el crit abandonat; però, per ell,
no era pas cap caiguda d'importància: el sol brillava,
com ho havia de fer, sobre unes cames blanques
que desapareixien dins la verdor de l'aigua.
I el vaixell car i delicat, que havia d'haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi caient del cel,
se n'havia d'anar cap a algun lloc, i va salpar calmosament.

W. H. AUDEN

EL VUELCO DE LA LUZ HASTA LA NOCHE

SEPTIEMBRE CONTIGO

La prisa que conduce la mañana
te vuelca al crucigrama de las calles,
e insiste el tiempo en desmentirte
igual que se desmienten las palabras.
No es el gris plomizo de este cielo
anuncio para un día favorable
y, sin embargo,
tiene algo de dudosa invitación,
de luz amanecida
hasta la incierta geometría de tu horario.
Cuando surcas el puente de las horas
agotada la jornada de trabajo,
es fácil discurrir sobre las cosas,
lanzarse a la aventura de los nombres,
hablar primero de la historia,
por terminar hablando de aquel tiempo.

Entonces hay recuerdos
que salen a tú encuentro al abordaje
las calles encendidas de septimbre,
su paso adormecido hasta la casa,
la curba transitable de sus hombros,

y no fue invitación
el vuelco de la luz hasta la noche.

"TIENE TIEMPO QUIEN NO MALDICE AL TIEMPO"

NO HABÍA NADIE

LA ESPERA

[I]
El campo, oscuro; lejos, al mar,
las luces. Y un pájaro nocturno.

Sentado está mi padre,
con olor de naranjo entre sus dedos
y el rostro plateado. Espera.
Y en un paseo largo,
de rezo y vigilancia del jazmín,
mi madre está esperando.

Vaharadas de tiempo
suben hasta el balcón, desde allí miro
su soledad, sus sombras. En esta casa todos
estamos esperando a quien nos niega.

[II]
El campo, oscuro; lejos, al mar,
las luces. Y un pájaro nocturno.

Con rostro plateado, y hondo olor
de naranjo, espera un hombre.
Y una mujer espera, vigilando
el jazmín. Son dos extraños.

Miré desde el balcón,
y en el balcón no había nadie.

FRANCISCO BRINES

PUNT MORT

[(...) Yo también estoy en una especie de suspenso, no colgando sin que mis pies toquen el piso, sino más bien en el sentido de "puntos suspensivos". Pausa, demora, quedarse en la última sílaba de la última palabra, como arrastrándola. También podría decir: "Hombre entre paréntesis", aunque más exactamente yo sería un hombre después del primer paréntesis, preguntándose por el segundo. Una etapa provisoria, de emergencia, y que sin embargo se prolonga y se prolonga en el tiempo, no termina nunca de definirse. Es como ir a un hotel por dos o tres días y quedarse meses y años, siempre con las cosas dentro de una valija o de un bolso, siempre dejando correr las incomodidades "hasta que llegue el momento de asentarme en un lugar".]

MARIO LEVRERO, El discurso vacío

UN CAMP DE VERD PERFECTE, ILIMITAT

Ara que l'estiu és pràcticament un record, l'inici de la lliga de futbol confirma la tornada a la normalitat dels horaris. Aquest any, però, no podia haver tingut un començament més tràgic. Malgrat que estem acostumats a que els mitjans de comunicació ens ofereixin a diari l'espectacle públic de la mort, el desafortunat incident del jugador del Sevilla inaugura amargament la nova temporada futbolística; tenia vint i dos anys i corria damunt la gespa cap a la porteria. Els acords del "Cant dels ocells" i les samarretes estampades amb el seu nom, dos dies després, fan estremir fins i tot aquells que no som massa devots del fútbol. El meu fill té sis anys, davant del televisor es tapa les orelles i em diu que no vol sentir-ho. És petit i encara no té una experiència de la mort, però intueix de la forma precisa en què només els nens intueixen les coses, que deu ser quelcom seriós i trist, inexplicable. Em pregunta, i ja se li escapen les llágrimes, que si morir-se vol dir marxar lluny i no poder tornar. I per primer cop no sé exactament què he de dir-li. A un dels extrems del camp hi ha una pancarta on s'hi pot llegir: "eras tan bueno que te ha fichado Dios". I li dic que no, que no podrà tornar, però que al lloc on està ara hi ha un camp de futbol magnífic, el millor camp del futbol del món colgat a dins dels núvols. Ara ja riu, i les darreres llàgrimes rellisquen per la corba del somriure, amb recel encara pregunta; vols dir que també hi ha camps de futbol al cel? Li dic que sí, que no en tingui cap dubte, i mentre s'esvera, vull pensar que imagina un camp de verd perfecte, ilimitat.