viernes, 30 de octubre de 2009

AND FEEL ITS TOTAL DARK SUBLIME

LET THE MORE LOVING ONE

Looking up at the stars, I know quite well
That, for all they care, I can go to hell,
But on earth indifference is the least
We have to dread from man or beast.How should we like it were stars to burn
With a passion for us we could not return?
If equal affection cannot be,
Let the more loving one be me.

Admirer as I think I am
Of stars that do not give a damn,
I cannot, now I see them, say
I missed one terribly all day.

Were all stars to disappear or die,
I should learn to look at an empty sky
And feel its total dark sublime,
Though this might take me a little time.

w. h. auden

VOLVER A COMENZAR

If equal affections cannot be,
let the more loving one be me.

W.H. Auden
Perquè els dies tenen la facilitat de sorpendre mereixen que els deixem que vagin fent suma. Ahir al vespre, sense anar més lluny: aquest correu que ara rellegeixo intuint al marge del llavi la incipient corba d'un somriure. Aquest correu que regala la mirada verda d'un estiu, l'habitació impecablement neta de les classes d'anglés. Lletres que sense fer-ne referència posen altra vegada els llibres sobre la taula de fusta blau, el calaix on s'arrengleraven llapis de punta esmolada i gomes d'esborrar. Tot el que en aquella cambra era ordre, ara em parla d'un ordre més profund. D'una forma de ser i estar d'una pulcritud fascinadora. Tant correcte, tant amablement tendre, tant bona gent que sembla que tots aquests anys de silenci hagin estat tan sols un breu paréntesi, un instant d'alé contingut. I em dic que ha valgut la pena fer l'esfoç que ara et retorna. I em dic que en el temps mort dels anys de desencontre arrelava la possibilitat d'una trobada de veritat, més auténtica perquè s'ha forjat a cops de maduresa i ens ha dut a un espai on l'admiració ha de ser per força compartida. Proposes un cafè i et dic que sí, ja amb ganes de veure't, d'escolar-te, de que m'expliquis com planteges les classes de literatura universal. Ja impacient. Ara que sé que els afectes no es rendeixen de la mateixa manera pregant que permetis que el meu sigui el més fort.

martes, 27 de octubre de 2009

GRÈCIA

















Grècia és un lloc al mapes enmarcat de blau mar, un retrat de pedres nobles al llibres d'història de l'art. Grècia és ahir que sobreviu al fris d'un temple contrapuntejat de temps. Mite i logos. El curs d'un riu per on flueix el pensament i les corrents secretes que un dia van desembocar en l'escriptura i van tornar el món racional. Escriure és posar en ordre, ja se sap. Però Grècia és també literatura, mentides que se m'han tornat veritat. La desesperació d'Aquil.les a la platja de Troia, la solitud d'Helena i, Ulisses, el sense nom. Grècia és l'Odissea: el viatge inacabable de retorn vers cap lloc. Així, com ara, Grècia és el record d'Esquèria, aquest tres cants (Odisea V-VIII) que he d'explicar als companys de classe el proper dilluns. Grècia és doncs l'atzar: perquè aquests tres entre tants d'altres?- li he volgut preguntar al mestre mentre m'empassava un glop amarg de café. Què diré? Diré que Grècia és Carles Riba i les Elegies de Bierville, que Grècia estava en Goethe i la seva obra imperfeta, que Maragall va cantar-la. Diré tantes coses per no dir res. Seré silenci. Com una albada de llum justa a cap Sounion. Com un anar i tornar d'onades en la terrible infinitud del món. Com allò latent que roman sota les runes esperant el valor per ser reconstruït.

miércoles, 14 de octubre de 2009

VOLVER

Aprovechando la tregua festiva del puente y más por exigencias del guión familiar que por gusto, he pasado los últimos cuatro días en el pueblo donde pasé mi infancia. Evidentemente, vuelvo con cierta frecuencia a la que fuera, sigue siendo y será mi casa. Frecuento a mi familia y, sin embargo,, en esas idas y venidas siempre me quedo a las puertas del resto. No se si incurro en algún tipo de agravio contra las ganas de coincidir con que me obsequian los que un día se contaron entre mis amigos. Y sin embargo yo vivo esas ausencias, esos vacíos de tiempo en común, con una serena pasividad, con cierta cordial indiferencia. No obstante, durante el pasado fin de semana y déjandome llevar por la marea de un pueblo en fiestas, me vi obligada a salir a la calle, a mezclarme con la gente. Las fiestas populares tienen algo de entrañable, un rebaño de luz que predispone a la alegría, un talente casi nostàlgico que nos incita a recordar. Y entonces recordamos. Y entonces volvemos. Naturalmente siempre es otro el lugar que reencontramos, otras gentes. Da lo mismo que compartan nombre y apellidos con alguíen que recordamos en pasado; da lo mismo que se acerquen a nosotros con el convencimiento de reencontrar algo que un día poseyeron. Todos deseamos volver y, a pesar de ello, no volvemos nunca o, en cualquier caso, volvemos al vacío de volver. Al vacío de los huecos entre besos, abrazos, saludos y despedidas. A mi siempre me queda, después, la fría sensación de haber dicho muy poco, de haber dado aún menos. Y enotonces me reprocho no saber elogiar lo suficiente lo crecida que está la hija de fulanito, el trabajo excelente de menganito, la futura maternidad de alguién. Pero volvemos porque también en esos lapsus de espacio común coverge el cariño que en su día fue tiempo para invertir en compañía, recuerdos de lo que fuimos, constatación de lo que no recuperaremos nunca.
Hay personas que se obstinan en no dejarse atrás. Yo prefiero dejar al pasado en cuarentena. Volver, según creen algunos, significa refutar el tiempo. Pero que no se engañen, cada vuelta viene a confirmar su imparble transcurrrir. Quizá es también por eso volvemos y volvemos a volver: para constatar que el tiempo va minando todo lo que dejamos atrás.