miércoles, 16 de julio de 2008

DE L'ART I DELS ARTISTES


(D'acord, ja tocava. D'acord no valen excuses ni tirar de tòpics estiuencs per justificar la deixadesa. D'acord, actualitzo per tots aquells que m'ho heu demanat.)

De vegades, se'ns passa per alt la forma en que els noms s'adeqüen a les coses, suposo que serà perquè ens hem avingut massa a creure en la natura arbitraria del llenguatge. La denominació "Costa Brava" em pot servir d'exemple doncs s'adapta perfectament al referent al qual remet; un paisatge marítim sorprés pels roquedars, platges que s'enfonsen a pocs metres de la riba com si tot de sobte una glopada de mar volgués engolir-nos, onades que es creixen i gemeguen abans de fregar l'arena. Hi ha dies, però, en que la Costa brava es lleva més brava que mai. Dies en que la tramuntana arrossega eixams de núvols arran d'aigua i un ja pot oblidar-se de tumbona i parasol. Nosaltres vam aprofitar el parèntisi d'un d'aquest dies per fer una petita escapadeta a Cadaqués. Des de la esplanada davant l'esglèsia gótica amb retaule barroc policromat i, del més excessiu, s'ofereix a la vista un poble de pesacadors en la seva esplèndida autenticitat. Cases enblanquinades i carrers d'empedrat hostil. Arraconat a un extrem de la façana algú hi havia abandonat un sofà de pell negra, estrips i budells de molles. La procaç imaginació d'un turista aventurava alguna relació amb Salvador Dalí... De fet, Dalí, forma part del paisatge ja convertit en santuari pels mitòmans o els que saben fer negoci. És curiòs, l'artista que a mi em va arribar més, però, no estava entre les parets del museu a Figueres, ni a la casa de Port Lligat. Va atreure'm especialment la imatge decadent d'un retall de diari engroguit i doblegat per les filtracions d'huminat en un lloc igual de decadent.

"L'hostal dels intel.lectuals" és ara un casalot que saluda al turista desde les arrugues del temps. D'amunt l'enrajolat del pati on abans devien reunir-se personatges de renom del panorama cultural en nits d'estiu igual que aquestes, ara només s'hi amunteguen cadires d'espart esfilargasades i brutes. A la frontissa de l'entrada dues lloses firmades per l'artista on s'hi pot llegir; SURREALISME. Tot plegat tant surrealista i patèticament trist com les vitrines amb fotografies on ell, l'artista, passeja la seva darrera estampa més enllà de la mort.

El personatge i el creador. La fractura i la disort. Des d'aquest retall Dalí esdevé paradigma de l'home devorat pel seu propi geni. L'home rebregat pel caprici del talent, no el talent al servei de l'home. L'obra és tota una altra cosa. I ara que hi penso tot això m'ha recordat un article d'Enric Sòria que llegia l'altre dia intitulat "Teatre en vers". Amb la lucidesa que acostuma el crític valencià reflexionava sobre la setmana de la poesia de Barcelona en la que s'inclou l'entrega de premis dels Jocs Florals, deia; "Jo volia parlar-vos de poesia, perquè el dels jocs florals no ha sigut més que un entre una pila d'actes, recitals col.lectius, presentacions, perfomances i concerts que tenien a la ciutat literalment envaïda pel vers" [...] I més endavant: "L'assistència a actes com els d'aquesta setmana pot ser molt instructiva. Com és lògic, els poetes amb més èxit no són els millors, sinó els més teatrals. La poesia al carrer, inevitablement, desemboca en la poesia escènica. Triomfen els que criden i gesticulen, els qui acompanyen la paraula amb músiques o accions espatarrants..., en definitiva, els que monten el número.[...] Algún dia, qualsevol poeta amb poca veu o massa vergonya descobrirà que pot contractar un actor, cantant o malabarista amb ganxo perquè diga els seus versos davant un rogle de badocs, i així haurem tornat als orígens, quan els joglars cantaven de plaça en plaça els redolins dels trobadors. Un altre dia, algú, més llest o més recargolat, llogarà una troupe perquè canten i ballen al so del pandero una faula satírica composta per al cas. Així, amb les cendres de la poesia, haurem reinventat el teatre. I si la funció s'ho val, l'aplaudirem."

Lamentablement, n'hi tants d'aquests! Gent que pensa que per ser poeta cal anar pel món amb la disfressa penjada al coll o, en el pitjor del casos, gent que com li passava a l'Emperador de la rondalla, han perdut tant el sentit de la realitat que ja no saben ben bé qui son o en quin punt estan. Sort que també n'hi ha dels altres. Els discrets i seriosos que es dediquen al que s'han de dedicar: a escriure. Ara mateix tinc entre les mans un bon poemari. He sentit dir al seu autor en alguna ocassió amb la modèstia que acostuma, que ell és un poeta que parla amb veu baixeta. Però jo crec que és més aviat un poeta que no s'atreveix a cridar. I quan dic cridar no em refereixo literalment a alçar la veu fins a l'afonia, ja va advertir Auden que no calia deixar-se les cordes vocals per sonar autèntic. En tot cas només volia dir que ell té un valor que no deixa de ser digne d'admiració: no té la necessitat d'anar pel món de figurant.

Ahhhhhhhhhhhhhh, i pel que fa als altres, evidentment, si l'obra s'ho val l'aplaudirem!