viernes, 27 de noviembre de 2009

LA MALA EDUCACIÓN


Con que facilidad y siempre de impreviso nos toca el desconcierto. Y uno se desorienta por esas carreteras de la sinrazón. Y uno no entiende nada. Con que facilidad y fingida alevosía se acerca hasta la mesa de la conversación. Interrumpe el momento de amable cortesía, sazona con agravio la gracia de las copas e imparte el magisterio de la mala educación. Solito se retrata subiéndose a los lomos de la vanalidad mientras se precipitan sus ya cuarenta y tantos sobre la oreja amiga con una invitación. Y uno se desorienta… pues debe ser verdad que exiten ciertos lujos de la descortesía, pues debe ser verdad que vistiendo los galones de alguna vanidad pueden pisotearnos y hasta menospreciar.
Hay gente que se acerca hasta TU mesa, estorba TU conversa y se permite el gusto de hacerte sentir mal. Reza bien el refrán: lo que sucede conviene. Solitos se retratan. Aunque uno no entienda nada. Ni le haga falta.

viernes, 30 de octubre de 2009

AND FEEL ITS TOTAL DARK SUBLIME

LET THE MORE LOVING ONE

Looking up at the stars, I know quite well
That, for all they care, I can go to hell,
But on earth indifference is the least
We have to dread from man or beast.How should we like it were stars to burn
With a passion for us we could not return?
If equal affection cannot be,
Let the more loving one be me.

Admirer as I think I am
Of stars that do not give a damn,
I cannot, now I see them, say
I missed one terribly all day.

Were all stars to disappear or die,
I should learn to look at an empty sky
And feel its total dark sublime,
Though this might take me a little time.

w. h. auden

VOLVER A COMENZAR

If equal affections cannot be,
let the more loving one be me.

W.H. Auden
Perquè els dies tenen la facilitat de sorpendre mereixen que els deixem que vagin fent suma. Ahir al vespre, sense anar més lluny: aquest correu que ara rellegeixo intuint al marge del llavi la incipient corba d'un somriure. Aquest correu que regala la mirada verda d'un estiu, l'habitació impecablement neta de les classes d'anglés. Lletres que sense fer-ne referència posen altra vegada els llibres sobre la taula de fusta blau, el calaix on s'arrengleraven llapis de punta esmolada i gomes d'esborrar. Tot el que en aquella cambra era ordre, ara em parla d'un ordre més profund. D'una forma de ser i estar d'una pulcritud fascinadora. Tant correcte, tant amablement tendre, tant bona gent que sembla que tots aquests anys de silenci hagin estat tan sols un breu paréntesi, un instant d'alé contingut. I em dic que ha valgut la pena fer l'esfoç que ara et retorna. I em dic que en el temps mort dels anys de desencontre arrelava la possibilitat d'una trobada de veritat, més auténtica perquè s'ha forjat a cops de maduresa i ens ha dut a un espai on l'admiració ha de ser per força compartida. Proposes un cafè i et dic que sí, ja amb ganes de veure't, d'escolar-te, de que m'expliquis com planteges les classes de literatura universal. Ja impacient. Ara que sé que els afectes no es rendeixen de la mateixa manera pregant que permetis que el meu sigui el més fort.

martes, 27 de octubre de 2009

GRÈCIA

















Grècia és un lloc al mapes enmarcat de blau mar, un retrat de pedres nobles al llibres d'història de l'art. Grècia és ahir que sobreviu al fris d'un temple contrapuntejat de temps. Mite i logos. El curs d'un riu per on flueix el pensament i les corrents secretes que un dia van desembocar en l'escriptura i van tornar el món racional. Escriure és posar en ordre, ja se sap. Però Grècia és també literatura, mentides que se m'han tornat veritat. La desesperació d'Aquil.les a la platja de Troia, la solitud d'Helena i, Ulisses, el sense nom. Grècia és l'Odissea: el viatge inacabable de retorn vers cap lloc. Així, com ara, Grècia és el record d'Esquèria, aquest tres cants (Odisea V-VIII) que he d'explicar als companys de classe el proper dilluns. Grècia és doncs l'atzar: perquè aquests tres entre tants d'altres?- li he volgut preguntar al mestre mentre m'empassava un glop amarg de café. Què diré? Diré que Grècia és Carles Riba i les Elegies de Bierville, que Grècia estava en Goethe i la seva obra imperfeta, que Maragall va cantar-la. Diré tantes coses per no dir res. Seré silenci. Com una albada de llum justa a cap Sounion. Com un anar i tornar d'onades en la terrible infinitud del món. Com allò latent que roman sota les runes esperant el valor per ser reconstruït.

miércoles, 14 de octubre de 2009

VOLVER

Aprovechando la tregua festiva del puente y más por exigencias del guión familiar que por gusto, he pasado los últimos cuatro días en el pueblo donde pasé mi infancia. Evidentemente, vuelvo con cierta frecuencia a la que fuera, sigue siendo y será mi casa. Frecuento a mi familia y, sin embargo,, en esas idas y venidas siempre me quedo a las puertas del resto. No se si incurro en algún tipo de agravio contra las ganas de coincidir con que me obsequian los que un día se contaron entre mis amigos. Y sin embargo yo vivo esas ausencias, esos vacíos de tiempo en común, con una serena pasividad, con cierta cordial indiferencia. No obstante, durante el pasado fin de semana y déjandome llevar por la marea de un pueblo en fiestas, me vi obligada a salir a la calle, a mezclarme con la gente. Las fiestas populares tienen algo de entrañable, un rebaño de luz que predispone a la alegría, un talente casi nostàlgico que nos incita a recordar. Y entonces recordamos. Y entonces volvemos. Naturalmente siempre es otro el lugar que reencontramos, otras gentes. Da lo mismo que compartan nombre y apellidos con alguíen que recordamos en pasado; da lo mismo que se acerquen a nosotros con el convencimiento de reencontrar algo que un día poseyeron. Todos deseamos volver y, a pesar de ello, no volvemos nunca o, en cualquier caso, volvemos al vacío de volver. Al vacío de los huecos entre besos, abrazos, saludos y despedidas. A mi siempre me queda, después, la fría sensación de haber dicho muy poco, de haber dado aún menos. Y enotonces me reprocho no saber elogiar lo suficiente lo crecida que está la hija de fulanito, el trabajo excelente de menganito, la futura maternidad de alguién. Pero volvemos porque también en esos lapsus de espacio común coverge el cariño que en su día fue tiempo para invertir en compañía, recuerdos de lo que fuimos, constatación de lo que no recuperaremos nunca.
Hay personas que se obstinan en no dejarse atrás. Yo prefiero dejar al pasado en cuarentena. Volver, según creen algunos, significa refutar el tiempo. Pero que no se engañen, cada vuelta viene a confirmar su imparble transcurrrir. Quizá es también por eso volvemos y volvemos a volver: para constatar que el tiempo va minando todo lo que dejamos atrás.

miércoles, 20 de mayo de 2009

TODO PASA I TODO QUEDA


















A mesura que van passant els dies i deixo d'acostar-me a aquest petit illot sovint em pregunto si és que he deixat de tenir coses a dir o, ben mirat, si les coses que se'm passen pel cap no están encara prou madures per deixar-ne constància. Al cap i a la fi, la lletra impresa (escrita) deu ser això: una forma de verbalitzar, per anar endreçant, els capricis del pensament o dels sentiments (tot i que jo, aquets, m'estimaria més mantenir-los a ratlla).
En tot cas i, potser perquè avui és dimecres, i una setmana després del darrer dimecres i, potser també perquè aquesta darrera frase sembla absurda per òbvia però no ho és, és que vull compartir amb els que hem llegiu aquestes paraules. Avui, que és dimecres després de dimecres, no és un dimecres qualsevol, perquè no tots els dies ens sorprenen de la mateixa manera ni de totes les horen ens enduem els mateixos guanys. Deia Dilthey quan intentava definir el concepte de vivència que darrera de totes aquelles experiències que ens van sortint al pas al llarg del nostre recorregut vital, n'hi ha algunes que sobresurten per sobre les altres i ens deixen profundes marques i, per tant, ens son més fàcils de recordar. La vivència, doncs, extrapolant-la al camp de la medicina per exemple i, si la comparació no és agosarada, vindrien a ser tots els pics que s'enregistren en un electrocardiograma, electroencefalograma o el que més us convingui. En tot cas el concepte diltheà de vivència m'és especialment simpàtic en tant que podria afirmar-se que ofereix una doble dimensió: no només és l'experiència personal fornida d'aconteixements vitals, encontres i desencontres la que n'assoleix la categoria sinó també l'experiència lectora. També d'allò llegit en servem una part i ens la fem prou nostra per integrar-la al sac buit i sempre imperfet del "jo".
Però prou que veig que he anat molt lluny i, jo només volia parlar-vos d'un dimecres després del darrer dimecres 13 de maig en què vaig tenir el plaer i la sort de poder assistir a la darrera classe de Pere Rovira a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida. I amb això no vull fer apologia de la seva última lliçó ni caure en la temptació d'oferir-vos l'épica del final del magisteri de Rovira.
Perquè Pere Rovira ha estat, és i serà un mestre indiscutible. Son totes les classes prèvies, les dels anys de docència i promocions d'estudiants i, la generositat de la seva saviesa literària les que obliguen a lamentar la pèrdua d'un dels grans de la casa.
Curiosament jo vaig conèixer en Rovira explicant el modernisme i amb els versos de Machado entre les mans,vam acomiadar-lo o, millor dit, ell es va acomiadar de la docència acadèmia, de la mateixa forma, amb els versos de Machado entre les mans i amb la seva forma impecable de saber dir el que el poema diu, sense utilitzar mai el text com a pretext per demostrar-nos tot el que Rovira sap. I és que Rovira sap que sabem que sap. És per això que ell ens acomiada insistint en el que ha insistit sempre: en la importància de saber llegir, en la necessitat d'arribar al text sense prejudicis de cap tipus i deixar que el text ens parli i s'expliqui, perquè com enccertadament va dir ell en la prosa intitulada "Diàlegs" del seu impecable "Diari sense dies 1998-2003": "els bons llibres es busquen, dialoguen, sempre poden ser contemporanis...".
Machado escribia contemplant el temps i la paraula, el que passa i el que es queda. ¿Però com encabir-hi el temps en això que escric ara? Potser assentint al pensament de Dilthey, perquè la literatura pot ser experiència i després vivència, com experiència i vivència seràn per a molts de nosaltres les hores amb Baudelaire, Poe, Béquer, Darío, Barral, Gil de Biedma i tants d'altres contrapuntejades amb la inimitable veu del mestre.
Saps Pere? Ara mateix no sé qui presideix aquesta taula. En la meva tria de versos i poetes hi ha una cadira amb el teu nom. Això queda. Com un dimecres després de dimecres. Com la incansable espera, cap a la llum, cap a la vida, d'un altre miracle de la primavera.

martes, 5 de mayo de 2009

TRANSITANT LA VIA PÚBLICA

ÀNGELS MARZO, protagonista de la Poesia al Casal de la Dona


El Casal de la Dona ha estat l’escenari d’una nova sessió de poesia, en el marc del programa Activa’t al Casal. En aquesta ocasió una quarantena de dones han gaudit del recital ofert per Àngels Marzo, guanyadora del premi Les Talúries 2009 en la categoria de Poesia.

La poeta, lleidatana d’adopció, ha fet sentir la seva magnífica veu declamant els seus poemes, que parlen de vivències personals, del pas del temps i de la paraula com a eixos que han contribuït al seu creixement personal i literari. Al llarg de la sessió ha estat acompanyada per Ester Martínez, amiga personal i estudiosa de la seva obra, que n’ha explicat els orígens i les inspiracions. Així mateix, ha recitat poemes de Maria Mercè Marçal o Mercè Rodoreda, grans referents de la literatura catalana.