miércoles, 20 de mayo de 2009

TODO PASA I TODO QUEDA


















A mesura que van passant els dies i deixo d'acostar-me a aquest petit illot sovint em pregunto si és que he deixat de tenir coses a dir o, ben mirat, si les coses que se'm passen pel cap no están encara prou madures per deixar-ne constància. Al cap i a la fi, la lletra impresa (escrita) deu ser això: una forma de verbalitzar, per anar endreçant, els capricis del pensament o dels sentiments (tot i que jo, aquets, m'estimaria més mantenir-los a ratlla).
En tot cas i, potser perquè avui és dimecres, i una setmana després del darrer dimecres i, potser també perquè aquesta darrera frase sembla absurda per òbvia però no ho és, és que vull compartir amb els que hem llegiu aquestes paraules. Avui, que és dimecres després de dimecres, no és un dimecres qualsevol, perquè no tots els dies ens sorprenen de la mateixa manera ni de totes les horen ens enduem els mateixos guanys. Deia Dilthey quan intentava definir el concepte de vivència que darrera de totes aquelles experiències que ens van sortint al pas al llarg del nostre recorregut vital, n'hi ha algunes que sobresurten per sobre les altres i ens deixen profundes marques i, per tant, ens son més fàcils de recordar. La vivència, doncs, extrapolant-la al camp de la medicina per exemple i, si la comparació no és agosarada, vindrien a ser tots els pics que s'enregistren en un electrocardiograma, electroencefalograma o el que més us convingui. En tot cas el concepte diltheà de vivència m'és especialment simpàtic en tant que podria afirmar-se que ofereix una doble dimensió: no només és l'experiència personal fornida d'aconteixements vitals, encontres i desencontres la que n'assoleix la categoria sinó també l'experiència lectora. També d'allò llegit en servem una part i ens la fem prou nostra per integrar-la al sac buit i sempre imperfet del "jo".
Però prou que veig que he anat molt lluny i, jo només volia parlar-vos d'un dimecres després del darrer dimecres 13 de maig en què vaig tenir el plaer i la sort de poder assistir a la darrera classe de Pere Rovira a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida. I amb això no vull fer apologia de la seva última lliçó ni caure en la temptació d'oferir-vos l'épica del final del magisteri de Rovira.
Perquè Pere Rovira ha estat, és i serà un mestre indiscutible. Son totes les classes prèvies, les dels anys de docència i promocions d'estudiants i, la generositat de la seva saviesa literària les que obliguen a lamentar la pèrdua d'un dels grans de la casa.
Curiosament jo vaig conèixer en Rovira explicant el modernisme i amb els versos de Machado entre les mans,vam acomiadar-lo o, millor dit, ell es va acomiadar de la docència acadèmia, de la mateixa forma, amb els versos de Machado entre les mans i amb la seva forma impecable de saber dir el que el poema diu, sense utilitzar mai el text com a pretext per demostrar-nos tot el que Rovira sap. I és que Rovira sap que sabem que sap. És per això que ell ens acomiada insistint en el que ha insistit sempre: en la importància de saber llegir, en la necessitat d'arribar al text sense prejudicis de cap tipus i deixar que el text ens parli i s'expliqui, perquè com enccertadament va dir ell en la prosa intitulada "Diàlegs" del seu impecable "Diari sense dies 1998-2003": "els bons llibres es busquen, dialoguen, sempre poden ser contemporanis...".
Machado escribia contemplant el temps i la paraula, el que passa i el que es queda. ¿Però com encabir-hi el temps en això que escric ara? Potser assentint al pensament de Dilthey, perquè la literatura pot ser experiència i després vivència, com experiència i vivència seràn per a molts de nosaltres les hores amb Baudelaire, Poe, Béquer, Darío, Barral, Gil de Biedma i tants d'altres contrapuntejades amb la inimitable veu del mestre.
Saps Pere? Ara mateix no sé qui presideix aquesta taula. En la meva tria de versos i poetes hi ha una cadira amb el teu nom. Això queda. Com un dimecres després de dimecres. Com la incansable espera, cap a la llum, cap a la vida, d'un altre miracle de la primavera.

martes, 5 de mayo de 2009

TRANSITANT LA VIA PÚBLICA

ÀNGELS MARZO, protagonista de la Poesia al Casal de la Dona


El Casal de la Dona ha estat l’escenari d’una nova sessió de poesia, en el marc del programa Activa’t al Casal. En aquesta ocasió una quarantena de dones han gaudit del recital ofert per Àngels Marzo, guanyadora del premi Les Talúries 2009 en la categoria de Poesia.

La poeta, lleidatana d’adopció, ha fet sentir la seva magnífica veu declamant els seus poemes, que parlen de vivències personals, del pas del temps i de la paraula com a eixos que han contribuït al seu creixement personal i literari. Al llarg de la sessió ha estat acompanyada per Ester Martínez, amiga personal i estudiosa de la seva obra, que n’ha explicat els orígens i les inspiracions. Així mateix, ha recitat poemes de Maria Mercè Marçal o Mercè Rodoreda, grans referents de la literatura catalana.