miércoles, 20 de junio de 2007

QUÈ SÓN SENSE ELS DESASTRES?












VENÈCIA

No sents com niua la vulgaritat
darrera les façanes dels palaus?
Amor, que no siguem supervivents.
Que no ens adormi el somni d'aquests marbres
ni els maons rosats
que surten sota els panys d'estuc caigut.
Que no torni a enganyar-nos la bellesa:
la ratlla de verdet sembla sortida
del pinzell de Bellini, que perfila
els densos verd oliva dels canals,
estancats com les venes d'un déu mort.
Tots els palaus són màscares que diuen:
Què són, sense els desastres, la vida i els poemes?

JOAN MARGARIT

...INCLUSO PARA SEGUIR BIEN DESPIERTO

Procuro mantenir un cert sentit de la unitat en les paraules que van conformant l'anatomia rocosa d'aquesta costa illenca. Deixo que les meves veus perfilin les arestes del que vol ser l'escenari d'aquest àmbit privat i ofert alhora, i quan les meves veus no acerten a dir amb precisió el meu desconcert o les meves certeses, deixo que les veus dels altres que sabem mirar-me als ulls, diguin el que m'agradaria haver dit a mi. A vegades les paraules ens busquen i semblen dir-nos; estem parlant de tu, això ja ho has pensat tu. Aquest matí mateix; imprescindible primer cafè, mots del diari:

"Cuando no se sabe adónde ir, nunca se llega a donde no se sabe. Cada uno a su manera guarda en el cerebro un surtido de objetivos que algún dia desearía hacer realidad. [...] Una infinidad de objetivos e ideales, de sueños personales e intransferibles que vamos construyendo y tejiendo a lo largo de nuestra vida.

Es lógico que muchas de nuestras actuaciones las hagamos pensando en hacerlos posibles, porque cuanto más se pierde el tiempo, el tiempo menos responde. La intención y el esfuerzo para conseguir lo soñado siempre estiran la energía, hinchan la pasión y optimizan las neuronas: nos hacen vibrar, que es la forma más llena y bella de vivir.

Incluso en las épocas de mayor abatimiento, cuando el suelo se nos ha vuelto barro y el aire arena, hay que formularse un deseo posible, asisrse a un ideal y concentrarse en conseguirlo, porque sólo ahí es donde encontramos el ápice de energía que nos permite sentir en nuestro interior una lejana y a veces casi imperceptible vibración: la del retorno a la vida.

Siempre hay que soñar... incluso para seguir despierto."

martes, 19 de junio de 2007

"QUÈ VOLS QUE ET PORTI?"

"[...] Parlo del retorn al principi,
de la meta que és la sortida,
de la culminació que va ser desig
i poble en un punt,
i que em guarda sempre
la pols de les sabates.
Només et porto paraules,
són l'ombra fugissera dels sentits,
un pobre record per compartir
d'un esclat pirotècnic.
Què vols que et porti? [...]"

J. CHECA

LOST IN TRANSLATION

És un bon moment per tornar a veure aquesta pel.lícula. Ahir, mentres donava voltes a una idea, la història del film va tornar des d' algún racó de la memòria. De fet, la memòria ja les té aquestes coses; acostuma a fer-se la distreta i de sobte quan menys t´ho esperes i, sorprenentment, quan més ho necessites, et retorna a un lloc, a una anècdota o a un relat. Vivim i ens movem en un món que teòricament ofereix una enorme xarxa de comunicacions, un espai transitable o es pressuposa la facilitat dels intercanvis. Però aquesta és una terrible falàcia, perquè en realitat vivim "perduts en la traducció", exactament igual que els protagonistes del film. Per fer-ne una aproximació i molt de passada, diré, que se'ns exposa l'encontre entre dues persones molt diferents (un home madur i una noia molt més jove) en un pais estrany amb l'afegit de no ser parlants de la llengua del país d' acollida. Instalats al bell mig de la més absulata incomunicació s' estableixen entre ells uns vincles afectius evidents. És un encontre propici per mirar enrrere i des de la perspectiva de present; recapitul.lar sobre el que son, sobre el que van ser, sobre el què els ha portat al lloc on es troben. També és una història que es viu intensament desde la consciència d' estar perduts, des de la consciència del desencaix. Però crec que si li he de trobar un mèrit que destaqui per sobre dels altres diré que m'entusiama el plantejament de final obert, o relativament obert. La història d`amor entre els dos personatges és un història enunciada però que no es fa mai explícita del tot, és una història que només comença. El relat dóna marge perquè siguem nosaltres els que anem omplint els buits, els que anem connotant els significats possibles. I al cap i a la fi el missatge del film és prou clar; és molt difícil triar quan s'està perdut del tot. Per això hi ha dos finals. Malgrat que desitjar alguna cosa ens pot fer patir molt, cal tindre present que els que més pateixen, són sempre aquells que no saben el què volen.

lunes, 18 de junio de 2007

ANIVERSARIS

Des de fa aproximadament tres anys, i sempre per aquestes dates, no puc evitar que s'instali ben endins un neguit inquietant. No ve del fet de què aviat i, una altra vegada, caldrà celebrar un aniversari; no ve del fet de sentir que els anys se'n van cada cop més depressa. Per aquestes dates, des de fa tres anys, sempre espero la trucada del misteri, la veu afable i enigmàtica que em proposa el joc. Espero els buits de conversa on hi encaixi un nom, una anatomia urbana, un perfil literari. I el neguit. El neguit de passar els dies inventant l'itinerari, el com i el quan, el trajecte i els paisatges que haurem de travessar. I després la màgia, l'encontre i la sorpresa. I el saber que la vida és complexa i gratificant com aquesta marea d'il.lusió que creix perquè algú la inventa per nosaltres. És un luxe tenir-te de companya de viatge.

"ESTACIÓN ABIERTA, RETORNO."

El 27 de març del 1948, el poeta Cesare Pavese va escriure al seu diari: "Yo, y creo que muchos, buscamos no lo que es verdadero en absoluto, sino lo que nosotros somos. En estos pensamientos, tú tiendes con indolencia a dejar aflorar tu ser verdadero, tus gustos fundamentales, tus realidades místicas. No sabes qué hacer de una realidad que no tenga un vínculo con tu esencia, con tu subconsciente." [...] "Pero ¿por què te aceptas -ese cualquier tú que te sucede ser? No creo que sea por ambición. ¿Tal vez por pereza?¿ O por la convicción de que no sirve de nada apoyarse en otra cosa -cultivar cualidades que no tienes, tratar historias que no sientes? Quizá el defecto se debe precisamente a tu educación poética, que te ha avezado a creer solamente en tu verdadera naturaleza."

Un tema inquietant el de les esències. De fet jo en desconfio. No sé si en el més fons de nosaltres mateixos existeix algún element inalterable i determinador que està en la base del que som i que, per tant, ens defineix i ens oposa a la resta dels homes. Del que sí n'estic convençuda és que posats a acceptar-ne la seva existència haurem d'acceptar-ne també la seva inaccessibilitat. Diuen que cada home arrossega durant el seu trajecte vital a tres homes diferents i potser complementaris: el que ell creu que és, el que els altres creuen que és i, el que és en realitat. La primera de les definicions remet a una imatge filtrada desde l'experiència personal d'un jo subjectiu i per tant no massa objectivable; la segona respon a la imatge d'un tu filtrada per la múltiple subjectivitat d'un nosaltres ¿podem parlar d'objectivitat en aquest cas?; la tercera remet a allò que és essencial, allò que la persona en qüestió és, allò que només intuirà però mai arribarà a posseïr conscientment. Penso que aquesta impossibilitat d'accedir a la nostra suposada essència es deriva d'un fet fonamental: sóm una estació oberta, animals en peremne construcció. I crec no només que l'essencial és invissible als nostres ulls i, per tant, no podem tenir-ne una experiència, sinó que fins i tot, és més mutable del que en principi podríem pensar. Molt paradoxic tot plegat. A la vida no hi ha retorns, ni llocs inalterables on tornar, i si hi son el que importa és com tornem, desde quina experiència els retrobem. Jo no crec en el determinisme, m'atavalen les essències. Jo crec en la durada dels viatges i en la capacitat de transformar-nos a cada pas, en la constant variable del que som, en funció de les espectatives del que volem ser, d'acord amb les lliçons del que ja hem sigut. Jo aposto per la caducitat de les essencies, jo aposto per la constància en els redescobriments. I pel que fa a les educacions poètiques, jo sincerament prefereixo les que em facin tocar de peus a terra, mirar sense reserves les possibles cares del món, les que portin a encalçar una imatge del que sóc o del que crec ser -no sé si d'acord amb la meva vertadera natura- tangible al cap i a la fi. En la desposessió està l'essència.

domingo, 17 de junio de 2007

CI VEDIAMO, DOPO

Davant d'aquelles persones o situacions que ens poden fer sentir incòmodes acostumem a preparar una interpretació. No vull dir que fingim deliberadament, ni que volguem enganyar ningú, simplement és la nostra desconfiança la que ens porta a escenificar-nos. Calculem així els peròs i els contres, planifiquem la conversa i dirigim els gestos i, en definitiva, precisem l'estratègia que encobreixi el nostre desampar. Molt humà tot plegat; tots fem les nostres composicions de lloc. I a vegades les coses es ressolen obviant la necessitat de calcular-se, reconeixent amb humiltat que cap estràtegia, ni cap escut, pot protegir-nos del que realment som o del que realment sentim en un moment determinat. Amb una mica de sort, i amb certa habilitat, podem arribar a entabanar l'altre, però el problema sempre està en nosaltres mateixos no en els altres. Jo acostumo a posar-me a recer de la prepotència i ara... sé del cert que no hi ha res comparable a la total falta de predicció; deixar que sigui la situació mateixa la que marqui el rumb de les nostres reaccions, mirar els ulls de l'altre i saber que la bondat i la noblesa també podem fer mal, però per sobre de totes les coses trobar en nosaltres la capacitat de perdonar si cal, d`estimar més encara, si és possible. Només l'experiència del dolor determina quines són les persones que importen i quines són les prescindibles. I al cap i a la fi, si una persona importa de veritat, què fàcil malgrat tot, concedir desinteresadament; podrem trobar-nos si volem, després. I no pot ser de cap altra manera: CI VEDIAMO DOPO.

sábado, 16 de junio de 2007

SI TE DETIENES Y LO PIENSAS

A Barcelona avui fa un dia feixuc, boires i amenaça de tempestes. Curiosament m'he topat amb un blog on hi he trobat un apunt que parla precisament d'això; de les tempestes. Però molt em temo que no està pas parlant de cap fenòmen metereòlogic! El text a partir d'un reproducció fotogràfica del quadre de Giorgione "La tempestad" fa així:

"Si te detienes y lo piensas, seguramente hay una tormenta importante en tu vida, una tempestad que marcó un momento crucial en el calendario desdibujado de tu corazón, un relámpago que iluminó algo que no sabías, un camino que no tomaste o la orilla dorada de lo que estaba por venir. Si lo piensas, seguramente, existe una tormenta en tu vida."

¿Saps quina és la tempesta que està creuant la teva geografia? Pensa-hi, segur que a tu també, t'assetja l'incertesa d'una tempesta íntima. Segur, que també tu has sentit les torrenteres i al lloc on s'entrecreuen els camins has dubtat abans de triar-ne un. Doncs només detura't. ¿Veus el llamp que creua el fons de fosca gris dels núvols? ¿Veus l'instant de llum irrepetible? Fa por, però aquest és el camí; l'experiència del desordre. Així que procura no oblidar-ho, seguríssim que hi ha un front de núvols foscos apamant el teu interitor, però les tempestes són només espais de transició que han de portar-nos a un altre estadi del que som o haurem de ser. Deu ser el que volia dir el poeta en recordar-nos que la claror sempre "germina dins la fosca". Ara, ¿i després? No puc assegurar-vos la calma.

jueves, 14 de junio de 2007

ELS BONS AMICS

Estem acostumats a envoltar-nos de gent perquè no sabem estar sols. A vegades, creiem que el fet de tenir moltes persones al nostre costat, compensa de la terrible solitud que ens assetja en moltíssimes ocassions. A vegades, fins i tot pensem, que d'amics en tenim molts, però jo penso que d'amics dels bons, se'n tenen més aviat pocs. Malgrat tot això em considero especialment afortunada perquè sempre allà on he anat he trobat persones a les que m'agradaria seguir tenint a prop. És veritat, que moltes d`aquestes relacions són circumstancials; coincidim a un lloc durant un temps i sabem, que un dia o un altre, els nostres camins hauran de separar-se. Però quan un afecte és sincer cap distància pot negar-lo. En realitat el que passa és que les relacions van perdent intensitat i es matitzen, però una trucada, o un viatge, o un simple encontre casual les torna a vernissar del color intesíssim del temps compartit. Jo tinc alguns bons amics. Ells acossegueixen que fins i tot en els dies més grisos sigui possible la rialla o el somriure. Ells fan que tot plegat es signifiqui. Cadascun d'una manera diferent, cadascun d`ells d'acord amb una forma de ser i amb una forma de donar, són elements imprescindibles de la meva geografia personal.

Darrerament ha arribat a la meva vida una persona. Es va guanyar la meva admiració el dia que em va fer veure que havia de ser sincera amb mi mateixa; que m'havia de fer unes quantes preguntes fonamentals. Li dono la benvinguda a la "troupe" i li agraeixo ja tantes converses, tantes cerveses, unes quantes nits. A ser possible, voldria que es quedés una estona més.

miércoles, 13 de junio de 2007

EL BENEFICIO DE LA DUDA

De bon matí mentre faig el rigurós primer cafè del dia acostumo a fullejar el diari. Avui m'he topat amb un article que m'ha cridat força l'atenció. Serà que a vegades necessitem que els altres verbalitzin algunes de les coses que ens inquieten. Necessitem trobar en les paraules del altres els argument que ens ajudin a endreçar el desordre de la nostra experiència. L'article deia;

"La razón es un logaritmo, el sentimiento es una brisa, el instinto es un vendaval. En el mejor y preferible de los casos nos movemos entre los tres. [...] ¡Cuánta grandeza hay en la duda íntima, profunda, sentida y razonada! ¡Cuánto talento evidencia el no saber y el penetrar con humildad en el "quizás"!!Cuánta seguridad da irse a dormir con la inquietud y despertarse con la duda, sabiendo que la única verdad que configura nuestra ruta es la que sabemos construir nosotros mismos.

Es nuestra única condición: la humana. Siempre oscilaremos entre el instinto, el sentimiento y la razón. Los iremos combinando y dosificando, dependiendo del instante, de nuestras fuerzas, potencias, temores y debilidades.

Y al final, cuando se nos acaban todos los paisajes, surge y nos penetra el de nuestra rasante supervivencia."

Raó, sentiments, passions o instints són els tres eixos que configuren la nostra humana condició. Estúpid aferrar-se de forma exclusiva als extrems; més estúpid encara obviar que per viure amb certa plenitud no es pot renunciar a cap dels tres. Simple qüestió de supervivència.

martes, 12 de junio de 2007

SEMPRE QUAN ESTEM LLUNY VOLEM TORNAR

No és pas cap gran descobrmient; sempre quan estem lluny volem tornar. Sembla ser que la distància, els quilòmetres i el fet d'estar sols, fan que sentim més que mai, que som d'un lloc determinat i que tenim ganes de tornar-hi. Crec que la nostàlgia és molt positiva en aquest sentit, sobretot si serveix per recordar-nos qui són aquelles persones que estimem i trobem a faltar i ens fa veure que mai hem desitjat realment el viatge. I tan de bo tornem a un lloc en calma des d'on no haguem de preguntar-nos perquè estàvem lluny. Tan de bo fos possible desteixir l'ordit dels dies i ser més feliços que els protagonistes del poema d'Ángel González :

ILUSOS LOS ULISES

Siempre, después de un viaje,
una mirada terca se aferra a lo que busca,
y es un hueco sobrío, una luz pavorosa,
tan sólo lo que tocan los ojos del que vuelve.

Fidelidad, afán inútil.
¿Quiés tuvo la arrogancia de intentarte?
Nadie ha sido capaz
-ni aun los que han muerto-
de destejer la trama
de los días.

A vegades els viatges tenen molt a veure amb les fugides. Però fins i tot les fugides impliquen un retorn.

lunes, 11 de junio de 2007

...YA QUE PREFIERO ESCOGER MIS DERROTAS

En un dels seus poemes inclosos al recull "Diario cómplice" el poeta Luis García Montero escriu:

"Y a mí, ya que prefiero escoger mis derrotas,
quiero que me recuerden derrotado,
como quien algo espera
más allá de los tiempos y los hechos.
Quizás porque haga falta haberlo presagiado
o porque, en todo caso, nadie sabe
dónde acaban los sueños."

I té molta raó en la seva apel.lació als presagis. Alguns cometen el terrible error de creure en un somni. Però els somnis són el que són. I no sé si és possible escollir les pròpies derrotes, jo diria que més aviat no. No sé perquè acostumem a cometre l'error de pensar que en renunciar a alguna cosa, en realitat el que estem fent és una tria voluntària en favor de la pèrdua. Així deixem crèixer la nostra autocomplaença i ens vanagloriem; no he perdut només he triat. Segurament hi ha gent afortunada que pot decidir sobre la seva vida i la vida dels altres; serà que tenen estrella. Altres simplement han d'estar disposats a encaixar. I si les derrotes tenen un punt de dignitat, jo prefereixo menysprearlo, i voldria que em recordessin derrotada i indigna, sense nord. Inevitablement perduda al fons de fosca on viuen els que han somiat massa.

LASCIA CH'IO PIANGA

Lascia ch'io pianga
mia cruda sorte,
e che sospiri
la libertà;
e che sospiri...
e che sospiri...
la libertà.

Només un fons de música trista i aquest espai des del que escrius. Potser només el acords de Haendel valguin per recordar-te que també a vegades tu plores. No t'enganyis ,només per plorar has vingut fins aquí; només per amagar les llàgrimes has vingut fins aquí.

Quantes vegades has amparat dins la fredor aquest sentiment tant teu de suficiència? I mira't ara, amb llàstima si cal. Llàstima d'estar plorant davant d'una pantalla. Saps que seria més fàcil despenjar el telèfon, compartir el dolor, fer extensible el desengany i cercar la complicitat de l'abraçada. Però no saps fer-ho. Per què en el fons, ¿què els diries? Parlaries d'un poema d'aeroport, del temps mort, del diví atzar? Se'n riurien, no és propi de tu.

Així que resta aquí: recolza en el buit la teva suficiència, creix en la teva fortalesa i recorda el que tens i el que et toca: no res. D'això va el joc i perds. Ja és igual que ploris, tant se val que et vegin. És el mateix.

viernes, 8 de junio de 2007

COM TU EN LA MEVA VIDA

L'equip de l'assassí

Entre els desastres apilats com sacs,
la vida m'ha deixat el teu amor.
Tant se val el silenci de la nit,
el cotxe negre que ha apagat els fars
i el saxo que se sent, fluix, a la ràdio.
El que ha de ser impecable és el dispar:
perillós i certer. Com tu en la meva vida.

JOAN MARGARIT

martes, 5 de junio de 2007

"VOLEM QUE L'AMOR ENS FACI IRREALS"

En un dels textos del seu Diari sense dies (1998-2003) el poeta Pere Rovira ens diu:

"L'amor és una de les coses més divertides que hem inventat. També és una de les més impossibles, perquè no podem, ni en els millors moments, deixar de somiar-lo. Com si no fos prou estrany que dues persones necessitin mirar-se, tocar-se, parlar, donar-se el temps i la bondat, volem que l'amor ens faci irreals. ¿Per vanitat, per orgull, per por? Res no ens torna més covards i més valents alhora."

De totes les històries que s'inclouen a l'Odissea homèrica jo en trio una; la de Nausika. Gràcies a la seva intervenció, l'heroi homèric, té la possibilitat de tornar a la terra natal després d'un llarg periple d'aventures. Però la història de Nausika és també l'assupció d'una renúncia; perquè malgrat que s'enamori d'Ulisses, sap que està obligada a deixar-lo marxar; sap que la seva missió consisteix en facilitar-li els mitjans que el permetin tornar a casa i que només
d' aquesta manera pot participar de la vida de l'altre. És doncs una història que acaba només començar. Potser si que, vista des de lluny, podríem considerar-la una gran història d'amor... però tornant al text de Rovira;

"Els amors literaris, curts i tràgics, amb més desig que plaer, solen exigir un mal final. ¿De quin pecat ens parlen? ¿De l'excés de passió o de la falta d'intel.ligència? ¿Per què ens els creiem tant, si neguen el que els amants demanen més?: estar junts per sempre, sense l'estúpid dolor, còmplices de la vida bona, fins arribar a aquell final en pau que només troben els que han estimat molt".

I té molta raó. La vida es feta d'històries estranyes, d'amors impossibles o poc convencionals; per què l'amor no té un temps o està fet de tots els temps. Si busquem en els llibres un lloc on enmirallar la nostra història, un lloc on justificar la forma en la que s'està desenvolupant o el final cap al qual ha de dirigir-se, correm el risc d'oblidar el que hauria de ser el més important. A vegades les històries vénen fins a nosaltres, no cal sortir a buscar-les, i només ens exigeixen que siguem prou valents per viure-les. I no hi veig cap pecat en la necessitat d'estar junts, de viure la vida bona, de ser fidels a nosaltres mateixos. Tant de bo Nausika ho hagués tingut més present!