jueves, 31 de enero de 2008

"COMO LOS HIJOS DE LA MAR"



"Late, corazón... No todo
se lo ha tragado la tierra"
[A. MACHCADO]

"De las últimas reflexiones de Machado apenas sabemos nada. Con una sola excepción. Unos días después de su muerte, José encontró, en un bolsillo del viejo gabán, (un perqueño y arrugado trozo de papel). Allí, escritos a lapiz, había tres apuntes. El primero, las palabras iniciales del monólogo de Hamlet, ("Ser o no ser..."), tantas veces repetidas por el poeta en sus borradores. El segundo, un verso alejandriano: ("Estos días azules y este sol de la infancia"). El último (con una pequeña variante en la primera línea), cuatro versos de "Otras canciones a Guiomar (a la manera de Abel Martín y Juan de Mairena)":

Y te daré mi canción:
Se canta lo que se pierde
con un papagayo verde
que la diga en tu balcón.

Gracias a este emocionante documento sabemos qu, poco antes de morir, Antonio Machado, transido de dolor por el derrumbamiento de la República, pensaba en la mujer amada que no pudo ser suya. Y que, intuyendo que llegaba el final, se sintió una vez más transportado a la Sevilla de sus años primaverales, aquella Sevilla preñada de oro y azul que fue eterno presente en su corazón de poeta caminante.

¿Recordó también, tan cerca de las olas, la estrofa final de su "Retrato"?¿Se sonrió, quizás, al cosntatar su ironía y su amarga verdad?

Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontrareís a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

Nunca tan ligero, él que jamás había poseído casi nada, como al lado del mar de Collioure en aquellos postreros momentos de su vida (...)"

[Ian Gibson, Ligero de equipaje (La vida de Antonio Machado)]

martes, 29 de enero de 2008

CALME SUR L'OCÉAN



Caresse sur l'océan
Pose l'oiseau si léger
Sur la pierre d'une île immergée
Air éphémčre de l'hiver
Enfin ton souffle s'éloigne
Loin dans les montagnes
Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel!
Se découvrira le printemps!
Calme sur l'océan.

Caresse sur l'océan
Porte l'oiseau si léger
Revenant des terres enneigées
Air éphémčre de l'hiver
Au loin ton écho s'éloigne
Châteaux en Espagne
Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel!
Se découvrira le printemps!

[Un magnífic concert amb la veu impecablement estremidora de Jean Baptiste Maunier. Tancant els ulls i sentit-la fins i tot és possible tornar a creure. Vosaltres mateixos.]

"HE BUSCADO EL IMPOSIBLE"



"He hecho lo máximo que permiten las fuerzas humanas: he buscado el imposible. Todo lo he apostado en esa jugada. El dado está ya echado; ahí está... y he perdido."
Pentesilea. H.V.Kleist

lunes, 28 de enero de 2008

ALEA IACTA EST

















"Si no sabes a que puerto te diriges ningún viento es favorable"
L.A.Séneca

Ho hem sentit dir als poetes en incontables ocasions; "aprofita el moment", viu l'ara i no pensis massa en el que haurà d'esdevenir-se. Agafa les regnes del teu dia i mira't el món com si estiguessis disposat a deborar segons. Ens ho han repetit desde petits; no malgastis el teu temps, aprofita't del que t'és donat, aprecia el que tens i el que t'envolta com si demà hagués d'extingir-se. Però també ens han ensenyat a traçar rumbs, evitar obstacles, preparar l'estratègia per fer camí sense grans trasbalsos. I al cap del camí correm el perill de trobar-nos amb un menú a la carta per la supervivècia. Així que de vegades, entre tant afònic de consellet precuinat, nomès cal aprendre a escoltar-se a un mateix, atrevir-se a decidir cap a on volem anar, d'on volem fugir o a quins llocs tornaríem. I si és veritat que el caracter és la meitat del destí, si és raonable pensar que desde ben petits hi ha quelcom que condiciona l'estructura de tot allò que arribarem a ser, només cal estar atents per no desatendre les petites pistes que aniran definint si preferim les dreceres o ens enganxarem als revolts; si serem gratacels o torreta de barri. Si és veritat que el caracter és la meitat del destí l'altra meitat depèn d'una infinita combinació de possibilitats sobre les que no ens és donat d'exercir cap tipus de control. Podríem dir que som com un dibuix en tinta xina, ens esforcem per precisar-ne els traços, però nomès l'aigua que xopa el paper estableix la versió definitiva; estrelletes o estrellats. És ben veritat que construim futur; una fita i desprès una altra i encara una altra més. I mentre avancem pas a pas, els daus rodolen sobre la taula.

viernes, 25 de enero de 2008

I SEGUEIX ESPERANT

"Lo que uno es se rompe, Empédocles, del mismo modo que los astros declinan solemnemente. Y ebrios de luz brillan los valles."

Amb any acabat d'estrenar i el cor bastit de bons propòsits engeguem altra vegada el motor del dia a dia. No sé si és alegria el que ara ens empeny al carrer amb ganes de trobar la gent que ens fa falta o si és només la panoràmica oferta de tres cents seixanta cinc dies verges on poder construïr algún fragment de raonable futur. El 2008 regala un farcell de pàgines en blanc on amb més o menys prudència hi hem anat anotant alguna significativa fita; deixar el tabac, tornar als llibres, oferir més temps als que ens estimen. Però de sobte, un s'atura, i un nombre en vermell encapçalant el calendari diu que ja és 25, que un altre gener passa a la història, i allò trencat que tots portem a dins torna rebelar-se punyent i agre. I com sempre, un sap, altra vegada, que la vida és plena de bons propòsits que ens ensenyen a mirar endavant, a mentir-nos de nou, mentre esperem el dia en que ja no calguin més mentides, ni més aplaçaments per estafar els desitjos. I dir 2008 és simplement cedir al caprici de la suma mentre un sent l'anclatge dels dies al portal del temps. I segueix esperant l'esclat de llum sobre les valls dels mesos que encara han de venir.

miércoles, 9 de enero de 2008

LA VIDA ES UNA RUTA REPLETA DE ESQUINAS




EN LA ESQUINA DE LA VIDA

"Cuando el hartazgo de vida y ser nos invade, a escasos pasos de la esquina de nuestra fatiga siempre existe y nos espera un nuevo paisaje.
Sólo es necesario dejar de mirar atrás y darle un hálito de esperanza y optimismo. Olvidar las cuerdas podridas que nos atan, congelar las tristezas que nos oscurecen los sentires, desconectarse de los diálogos sin eco, devolver la dignidad a nuestra capacidad de entrega que quedó afónica de respuestas. Y empezara a caminar con otra actitud y otra mochila, cambiando el paso con el deseo de vislumbrar un nuevo horizonte.
En la esquina de la vida siempre nos aguardan paisajes prometedores y muros agobiantes. Clorofilas de vida y humendades de tristezas, horizontes sin más límite que nuestro optimismo y barreras apiladas sin cemento de amor, atardeceres que alcolchan sueños y despertares a días terrosos de nubes vacías de agua.
No existe el mapa que nos indique la ruta de nuestra vida. Somos nosotros, con nuestra intuición y voluntad, quienes paso a paso la vamos configurando hasta llegar a un punto que, por mucho que lo hayamos imaginado y deseado, siempre es un gran desconocido, esa parada en el camino que cuando contemplamos el viaje hecho llamamos "nuestro destino".
La vida es una ruta repleta de esquinas. Penetras en muros y laberintos o perderse en paisajes sin límites es la historia de los grandes caminantes, es decir, de todos y cada uno de nosotros."

ADN, Miércoles, 9 de enero de 2008.