viernes, 12 de diciembre de 2008


He de confessar-vos que estic una mica desentrenada amb el teclat (i no perquè no teclegi a diari entre tant messenger, e-mail o facebook...!!!!). El que passa és que feia un munt de dies que no em passava per aquesta pàgina. Haureu de disculpar-me si aquesta vegada tampoc us deixo res de collita pròpia. Permeteu-me, però, que us deixi un breu poema de Rosario Castellanos, una poetesa mexicana que he tingut el plaer de conèixer aquest matí (trobada virtual amb els seus versos, és clar, la comunicació amb el més enllà no és un dels meus forts...). Tant de bo, aquest poema pugui testimoniar la calitat d'una veu lírica femenina, potent, que simpatitza poc amb el sentimentalisme gratuït que, a mi personalment, sempre em molesta en els versos.

LÍMITE
Aquí, bajo esta rama, puedes hablar de amor.

Más allá es la ley, es la necesidad,
la pista de la fuerza, el coto del terror,
el feudo del castigo.

Más allà, no.

[Poesía no eres tú]

lunes, 17 de noviembre de 2008

LA VITA E BELLA

Beautiful that way

Smile, without a reason why
Love, as if you were a child
Smile, no matter what they tell you
Don’t listen to a word they say
'Cause life is beautiful that way

Tears, a tidal-wave of tears
Light that slowly disappears
Wait, before you close the curtain
There’s still another game to play
And life is beautiful that way

Here, in his eyes forever more
I will always be as close as you remember from before.

Now, that you're out there on your own
Remember, what is real and what we dream is love alone.

Keep the laughter in your eyes
Soon, your long awaited prize
Well forget about our sorrow
And think about a brighter day
'Cause life is beautiful that way

martes, 11 de noviembre de 2008

"...VENTANAS HACIA OTRAS VIDAS QUE NUNCA NOS DEJAN DE FASCINAR."


Hauré de parlar-vos més sovint de cinema al llarg d'aquestes pàgines. La veritat és que el cinema m'agrada moltíssim però no puc afirmar que sóc, en cap cas, una cinèfila. A mí el que de veritat m'agraden són els llibres. Aquesta tarda, però, he tingut la sort de poder asseure'm davant d'un film fantàstic, segurament perquè m'ha recordat la prèvia lectura d'un llibre que, en el seu moment, em va semblar fascinant per la seva sencillesa i, alhora, per la seva capacitat de seducció. "84 Charing Cross Road" és sense cap mena de dubte, l'obra més coneguda de Helene Hanff
(1916-1997)però, és també, un d'aquets curiosos casos de paradoxa literària que de tant en tant un es troba en fer recorregut per les històries de la literatura. Paradoxa o ironia, com us plagui, perquè el cas és que la seva autora va passar-se la major part de la seva vida viatjant al llarg de la Costa Est dels EEUU perseguint l'argument que l'havia de catapultar cap a l'estrellat de la cartellera teatral neoyorkina. De fet, Hanff va escriure obres que s'endugueren els elogis d'alguns dels més prestigiosos productors de Brodway però, malauradament, dels elogis no es meja. I, reprenent el que deia, el curiós del cas Hanff és que fos precisament la correspondència que l'escriptora mantingué al llarg de més de vint anys amb Frank Doel, l'encarregat de la llibreria londinense Mark's&Co, la que finalment li aotorgués una parcel.la en les estanteries de les llibreries americanes, -el seu mig metre de glòria. Entre els molts valors que enclou aquesta correspondència jo voldria resaltar-ne particularment un o dos. El text és un excel.lent document històric en tant que ofereix sense dramatismes ni sense farciments gratuits les relacions d'amistat i solidaritat que poc a poc s'estableixen entre l'autora i tot el personal Mark's&Co en el marc de les restriccions del periode de posguerra europea, un exemple de com les relacions personals s'enbranquen i enforteixen als dos extrems d'un oceà. Per altra banda, perquè a ningú pot deixar indiferent "la història d'aquestes dues ànimes solitàries unides per una pasió i per la pasió per la lectura, pels llibres, per aquestes finestres obertes cap a altres vides que mai ens deixaran de fascinar", per dir-ho amb paraules d'un altre dels meus grans referents cinematogràfics com és Isabel Coixet.

Si un ha llegit "84 Charing..." no pot, d'entrada, deixar de preguntar-se com es pot portar una història fonamentada en una correspondència personal a la pantalla sense traïr l'esperit esencial del text, aquella particularitat que el fa únic. Puc dir-vos,que el film no deceb i, contra tot pronòstic, tampoc es fa feixuc; serà que en Hopkins (és el que tenen els grans) i l'Anne Bancroff sabien ben bé qué tocava.

Pel que es veu (coses que té la xarxa!!!), Isabel Coixet va fer (o va participar-hi) una versió teatral de l'obra d' Helene Hanff. Tenint en compte que lamento profundament haber-me-la perdut, intentaré deixar-vos el testimoni de les seves paraules:

"La alegría, el humor, el ingenio, la efervescente personalidad de Helene contrasta con la aparentemente fría corrección británica a ultranza de Frank Doel.
Pero el vínculo que les une, el amor a los libros, es más fuerte que sus diferencias y va haciéndose más profundo cada año que pasa.
La intimidad conseguida por este par de almas solitarias es más rica, más vívida, más real que ese océano que les separa y que ninguno de ambos se atreve a franquear.
El poder de evocación de este texto es fascinante: a medida que avanza la obra, el peso de las palabras no dichas, de las cosas que ninguno de ambos menciona, pero cuya ausencia se hace más y más presente en la obra, es un elemento que juega tierna y hábilmente con el espectador, llevándole más allá de los confines del apartamento de Helene y de ese lóbrego pero luminoso 84 Charing Cross Road, donde consume sus días Frank Doel.

84 Charing Cross Road es la historia de dos almas solitarias unidas por una pasión: la pasión por la lectura, por los libros, por esas ventanas hacia otras vidas que nunca nos dejan de fascinar.[...]

Siempre he contemplado el teatro con el mismo respeto reverencial con el que he considerado a la literatura. Resulta pues paradójico que la primera obra teatral en la que trabajo sea una obra que habla, entre otras cosas, del amor, de la fascinación que ejercen sobre nosotros los libros. Pero desde el momento en que leí (en su formato original) la obra de Helene Hanff, sentí (como han sentido miles de lectores en todo el mundo) que el mundo del que habla “84 Charing Cross Road” estaba asombrosamente cerca de mis obsesiones: el paisaje de los sentimientos ocultos, del amor como proyección, de las cosas que no se dicen porque no necesitan decirse, de la soledad como vocación. Helene Hanff y Frank Doel se escribieron cartas durante veinte años y nunca se conocieron. El espectador de esta obra sólo dispone de una hora y media para conocer a esta pareja insólita y fascinante y para vivir con ellos las dos décadas de un romance en el que nunca se pronunciaron las palabras “te quiero”. Mi único deseo es, que a la salida de la representación, el espectador, parafraseando a la propia Helene Hanff, se diga: “Yo viví aquello. Yo estuve allí. Yo me emocioné.”


Isabel Coixet.

miércoles, 5 de noviembre de 2008

CASUALMENT FELIÇ



Malgrat que procuro mantenir la casualitat a ratlla (amb el que vull dir que prefereixo no desenganxar els peus de terra...) de vegades la casualitat se'm rebel.la i em dòna què pensar. Per exemple aquest matí, mentre rebuscava per les autopistes de la xarxa les darreres notícies sobre les eleccions als Estats Units, i encara no sé per quin curiós tripijoc de l'atzar (pressuposant que realment me'l cregui i sense acabar d'entendre perquè deixo que em deixi perplexa -i que no se'm tingui en compte la redundància) he anat a ensopegar amb una entrada on s'hi conjugàven dos elements que em fascinen: que insisteixi en què sóc una declaradíssima admiradora de la poesia de Joan Margarit em sembla qüasi innecessari, però del Ponte Vecchio... (potser us en parlaré en un altre moment). Tot i que després de la lectura del text on el seu autor aventurava els preparatius per un viatge a la Toscana amb ruta per les excel.lències de l'art italià i, no podria ser d'altra manera, visita florentina obligada i, on tot seguit, feia referència al darrer llibre d'en Margarit, desde ahir mateix a la vostra disposició a les llibreries... deia que... ah! què encara que en un primer moment m'ha sobtat trobar aquestes dues referències al text, després, pal.liant l'impacte de la sorpresa, m'ha donat per pensar que, en definitiva, si poesia i arquitectura ja es donen la mà en algunes de les composicions del poeta de Sanaüja i en pràcticament la totalitat de les seves reflexions metapoètiques; perquè no poden anar de la mà el seus versos amb altres arquitectures? i, ara pensant en mi, i en la ditxosa casualitat i els seus estralls; perquè ha d'anar precisament de la mà, l'arquitectura d'un pont medieval que no he vist mai (però que ha entrat dins el meu imaginari amb tanta contundència que ja em sembla sentir-lo com un vell conegut) i la poesia del meu poeta predilecte? (i ara ja no sé si tinc tant clar de qui dimonis parlo!). En tot cas i com que avui tot sembla confús, casual, misteriosament atzarós, us deixo un fragment de l'anònim company de viatge;


[...] El segon motiu per considerar el d'ahir un matí magnífic va ser l'arribada de "Misteriosament feliç", l'últim llibre de poemes de Joan Margarit.

Al vespre vaig deixar momentàniament de banda la lectura sobre Giotto, Lippi, Botticelli, la Santa Croce i la capella Pazzi i em vaig capbussar en el món càlid i sensible del vell poeta arquitecte:

L'ÚLTIM SENTIT: "Hi ha boira i és de nit. Des de l'insomni veig / tota la fosca que m'està esperant / posada com una au damunt el que he perdut. / He obert la finestra. Es dissipa la boira. / No podria oblidar tot el que et dec: / l'últim sentit de la paraula amor. / Brutal de tan exacte, el cel de nit."

BANDONEÓN: "L'harmònium litúrgic de carrer, / l'orgue alemany més pobre, / va embarcar amb els emigrants, / que el van portar als bordells de Buenos Aires. / Igual que un capellà que ha apostatat, / allà va arrossegar-se per històries / de soledat i de melancolia. / Sempre he estimat els tangos, que escoltava / quan era un nen, les tardes de diumenge, / amb el pare i la mare que els ballaven / amunt i avall pel passadís de casa. / Són la veu d'una èpica perduda, / amb el 'bandoneón' arrossegant / lletres que parlen dels amors culpables. / Els qui ballaven en el passadís / ara ja són dintre d'un tango. / Misteriosament feliç el cantusseja / un vell provant un pas de ball en atansar-se, / amb un somriure, a la Desconeguda."

(Del llibre "Misteriosament feliç", de Joan Margarit, editat per Proa)

jueves, 9 de octubre de 2008

El NACIONAL DE POESIA!!!!!



Sense paraules, Joan, sense paraules. Un premi a la qualitat, a la coherència, a la dedicació, a la fidelitat poètica i a la lucidesa. Així que si et sembla, deixem arraconat a l'atzar. Dir el major nombre de coses amb el mínim de paraules possibles i buscar el poema necessari: sense que sobri ni falti res. "El teu Joan" com dius tu. "El meu poeta de capçalera" com acostumo a dir jo. Impecable Margarit. Ara, esperant l'arribada del pròxim, impacientment. El misteri de la felicitat?? "Misteriosament feliç" al llegir-te. FELICITATS!!!!!!!!!!!!!!!! FELICITATS JOAN.

lunes, 6 de octubre de 2008

LLAVORS SENTIM NOSTÀLGIA

Ara fa uns dies deixava constància en aquestes pàgines del darrer film de Woody Allen. De de fet, d'entrada només vaig voler penjar el trailer de la pel.lícula amb la intenció de dedicar-li unes paraules una mica més endavant. Prudència obliga i com assenyalen els entesos és millor esperar a fer una bona digestió dels plats que més ens agraden no fos cas que la boracitat i la gula acabin empatxant-nos el criteri. En tot cas, aquestes paraules no volen atemptar contra la primera impressió que va causar-me "Vicky i Cristina Barcelona". ¿No diuen que precisament aquestes primeres impressions son les que compten?. El film d'un dels grans del cinema no pretén ser res més que un simple i pur divertimento, una comèdia lleugera que enllaça directament amb altres etapes de la vastíssima producció d'Allen i que reprén el tema de les sempre complexes relacions sentimentals com a motor argumental amb teló de fons de postal barcelonina. I, és que ben mirat, la varietat de l'escenari, ja sigui la lluna a Manhattan o el barri del Rabal, no canvia la forma en que les persones acostumem a interrelacionar-nos, en tot cas, potser les bernissa de matissos diferents. La crítica més destructiva segurament s'avindrà a dir que després de pel.lícules de la catadura de "Delictes i faltes", "Match point" o "Kasandra's dream", "Vicky i Cristina ..." esdevé una recaiguda en la frivolitat d'un Allen al què, en aquest cas específic, li trontolla el diàleg. No puc estar-hi d'acord.

Retrobar el tema de les relacions sentimentals és obrir altra vegada la porta a la quotidianitat més inmediata on a diari una infinitat d'èssers interactuen, es busquen i es refusen, s'estimen per acabar odiant-se o s'odien per acabar adorant-se com deia el poeta al principi dels segles. Perquè si cada persona és un món, cada relació és un univers fet de petites coses que es conjuguen o s'exclouen. Cada relació té uns codis propis, un accés restringit, uns territoris privats. I tornar a la sentimentalitat no vol dir caure en el sentimentalisme. Tots hem habitat l'instant irrepetible en que retopen dos mirades i s'encaixen. Està a les nostres mans la responsabilitat d'apropiar-nos d'aquest moment o deixar que se'ns escapi. Si decidim empendre viatge només podem esperar que el temps ratifiqui o desmenteixi l'alegria amb la que vam atansar-nos a l'andana. Però, fins i tot quan l'amor s'acaba o quan l'amor no arriba, tenim la necessitat de tornar a aquest algú especial, de mantenir-lo a prop nostre. Serà que la solitud arrela als cors i ens fa més vulnerables, o, ben mirat, deu ser que en retrobar-lo sentim altra vegada, aquell moment irrepetible en que l'impossible es movia en el terreny de la possibilitat. Llavors sentim nostalgia.

lunes, 22 de septiembre de 2008

ENTRE EL PESEBRE I EL COM (o sobre la natura dels ases)



" Al asno de Buridán, que en determinado momento sentía exactamente la misma necesidad de comer y de beber, se le colocó hierba y agua a una distancia medida. En su cerebro las pulsiones de hambre y de sed se neutralizaron de tal forma que el asno quedó paralizado a mitad de camino entre el pesebre y el abrevadero. Si ambas tentaciones no hubieran roto el equilibrio, el animal habría quedado inmóvil hasta la muerte. Esta parálisis del asno de Buridán, la he visto reproducida a menudo en muchos ejemplares humanos. Cuando los pasajeros desembarcan de un avión, se puede observar que muchos ejecutivos, al llegar a la sala del aeropuerto, de pronto quedan rígidos y estáticos sin poder caminar. Las ansias de fumar y de hablar por teléfono con el móvil efectúan a la vez una descarga similar en su cerebro y ellos no pueden elegir entre el aparato y el paquete de tabaco. Esta indecisión del asno de Buridán no sólo se aplica a las reacciones mecánicas de los cuerpos humanos. También
atañe a las potencias del alma, hasta el punto de que los siete pecados capitales, perfectamente combinados, no sólo se anulan, sino que a veces generan una virtud. Muchos rufianes no saben escoger entre la ira y la pereza: tienen que acuchillar a alguien, pero de repente son atacados por la desgana y deciden pasar la tarde echando migas a las palomas en el parque. Innumerables parejas experimentan al mismo tiempo la necesidad de estrangularse y la de degustar juntos un buen cocido. En este caso, el odio y la gula llegan a una síntesis y todo queda reducido a devorar ese plato con el tedio consabido, cuya manifestación es ese silencio de familia que puede durar toda la vida hasta transformarse en una buena amistad. Si el asno
de Buridán fuera llevado del ronzal al Parlamento, muchas veces quedaría paralizado y estupefacto sobre una alfombra de la Real Fábrica entre dos estupideces exactas pronunciadas por diputados de distintos bandos. Por lo que a mí respecta, ahora mismo no sé si suicidarme o tomarme un helado. "

Manuel VICENT, El País, 21-12-1997, p. 60

sábado, 20 de septiembre de 2008

miércoles, 20 de agosto de 2008

"MY WAY"

To think I did all that;
And may say -not in a shy way,
"Oh no, oh no not me,
I did it my way"

For what is man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things he truly feels;
And not the words of one who kneels.
The record shows I took the blows-
And did it may way!


domingo, 17 de agosto de 2008

DINS EL PERÍMETRE D'UNS BRAÇOS



“Si mueres, pero no pereces, permaneces.”
(A la memòria de M.M.V)

Res menys estable que el record i pot semblar contradictori. Sovint hem pensat que el record és la plaça oberta a la permanència, el lloc on sobreviuen les ombres del passat. Ben mirat, però, el record sempre ens rebrega al seu caprici; ens bressola o afussella; ens consola o ens corpren. Els records són ocells que ens sobrevolen i només de tant en tant s’acosten a cantar-nos. Vénen i marxen, s’allunyen per tornar, ens miren fit o se’ns regiren. I ens travessen. ¿Què ens els porta o se’ls emporta? Potser només el temps. Saber que tard o d’hora, com un fill pròdig, deixarà la casa de la desmemòria per ser, altra vegada, l’amic que s’acompassa.

Diuen que cada infancia requereix d’un espai mític; agost en el record i al límit sud d’un poble que moria a aquell carrer, tot travessant els camps com una falca, la casa gran dels avis. Potser no era tan gran. Avui la recordo des d’una tarda de ciutat que es reconforta amb la treva dels termómetres i el pas lent de la gent pels carrers de les vacances. Però, ¿qué en sap de mides el record? ¿qué sap del temps i dels espais? Quan es torna imprecís és més exacte. És per això que ens concedeix el tracte; perquè el record s’esforça en recordar i no vol límits: mentides o veritats.
Jo recordo aquella casa tal com ella ha volgut que la recordi: gran, imponentment alta. I recordo espais que no responen a cap sentit de proporció; els camps vastíssim, l’alçada de l’alfals, parcel.les d’avellaners que recollien furtives ombres al migdia i els vells camins que ens portaven al bosquet de les cavanes. Diuen que cada temps té moments irrepetibles: les tardes dels blaus en retirada, el pas lentíssim dels tractors estirant el llençol del vespre i, des de la distància, la veu ronca de l’avi anunciant-nos el sopar. Corríem. Corríem, sobre el blat retut, entre girasols que es rebregaven en mimvar la llum i buscavem aquells braços. Quatre cossos infantils a l’abric d’una abraçada que ens portava dels horts fins a la casa arran dels canyisars on s’enfilaven les roges tomaqueres. En arribar a la planta baixa demanàvem d’acostar-nos als bidons de serradures on les gates alletaven. Mai ens va dir que no. Va viure feliç de veure’ns infantilment feliços.

Quan jo era petita el meu avi acostumava a dir que tombant el quinze d’agost el món es replega. Volia dir que l’oasi de l’estiu comença a semblar més aviat un miratge i que les tardes es retallen anunciant la tornada a la quotidianitat dels horaris i les obligacions. Ben mirat, el que realment volia dir, era que li sabia greu de perdre aquell temps que havia estat només d’ell i nostre: presentia l'arribada d'uns anys en què ja no hi hauria més temps per compartir.

Però si mors i, no te’n vas del tot, romans. Ell es amb mi aquesta tarda mentre deixo que em travessin els darrers dies d'agost. Hi ha gent al carrer i el paisatge d’aquells estius es natura morta als forats negres de la memòria; imatges que es superposen mentre m’esforço en imaginar-ne el moviment, en omplir-les de paraules. Ja no puc recordar la seva veu però, mentre avanço, sento com empeny el gronxador del temps el pes d’un palmell a les espatlles i quatre cossos infantils es remouen i s'apreten al toll d'una abraçada perquè sé que, de vegades, el món sencer batega dins el perímetre d’uns braços.

miércoles, 16 de julio de 2008

DE L'ART I DELS ARTISTES


(D'acord, ja tocava. D'acord no valen excuses ni tirar de tòpics estiuencs per justificar la deixadesa. D'acord, actualitzo per tots aquells que m'ho heu demanat.)

De vegades, se'ns passa per alt la forma en que els noms s'adeqüen a les coses, suposo que serà perquè ens hem avingut massa a creure en la natura arbitraria del llenguatge. La denominació "Costa Brava" em pot servir d'exemple doncs s'adapta perfectament al referent al qual remet; un paisatge marítim sorprés pels roquedars, platges que s'enfonsen a pocs metres de la riba com si tot de sobte una glopada de mar volgués engolir-nos, onades que es creixen i gemeguen abans de fregar l'arena. Hi ha dies, però, en que la Costa brava es lleva més brava que mai. Dies en que la tramuntana arrossega eixams de núvols arran d'aigua i un ja pot oblidar-se de tumbona i parasol. Nosaltres vam aprofitar el parèntisi d'un d'aquest dies per fer una petita escapadeta a Cadaqués. Des de la esplanada davant l'esglèsia gótica amb retaule barroc policromat i, del més excessiu, s'ofereix a la vista un poble de pesacadors en la seva esplèndida autenticitat. Cases enblanquinades i carrers d'empedrat hostil. Arraconat a un extrem de la façana algú hi havia abandonat un sofà de pell negra, estrips i budells de molles. La procaç imaginació d'un turista aventurava alguna relació amb Salvador Dalí... De fet, Dalí, forma part del paisatge ja convertit en santuari pels mitòmans o els que saben fer negoci. És curiòs, l'artista que a mi em va arribar més, però, no estava entre les parets del museu a Figueres, ni a la casa de Port Lligat. Va atreure'm especialment la imatge decadent d'un retall de diari engroguit i doblegat per les filtracions d'huminat en un lloc igual de decadent.

"L'hostal dels intel.lectuals" és ara un casalot que saluda al turista desde les arrugues del temps. D'amunt l'enrajolat del pati on abans devien reunir-se personatges de renom del panorama cultural en nits d'estiu igual que aquestes, ara només s'hi amunteguen cadires d'espart esfilargasades i brutes. A la frontissa de l'entrada dues lloses firmades per l'artista on s'hi pot llegir; SURREALISME. Tot plegat tant surrealista i patèticament trist com les vitrines amb fotografies on ell, l'artista, passeja la seva darrera estampa més enllà de la mort.

El personatge i el creador. La fractura i la disort. Des d'aquest retall Dalí esdevé paradigma de l'home devorat pel seu propi geni. L'home rebregat pel caprici del talent, no el talent al servei de l'home. L'obra és tota una altra cosa. I ara que hi penso tot això m'ha recordat un article d'Enric Sòria que llegia l'altre dia intitulat "Teatre en vers". Amb la lucidesa que acostuma el crític valencià reflexionava sobre la setmana de la poesia de Barcelona en la que s'inclou l'entrega de premis dels Jocs Florals, deia; "Jo volia parlar-vos de poesia, perquè el dels jocs florals no ha sigut més que un entre una pila d'actes, recitals col.lectius, presentacions, perfomances i concerts que tenien a la ciutat literalment envaïda pel vers" [...] I més endavant: "L'assistència a actes com els d'aquesta setmana pot ser molt instructiva. Com és lògic, els poetes amb més èxit no són els millors, sinó els més teatrals. La poesia al carrer, inevitablement, desemboca en la poesia escènica. Triomfen els que criden i gesticulen, els qui acompanyen la paraula amb músiques o accions espatarrants..., en definitiva, els que monten el número.[...] Algún dia, qualsevol poeta amb poca veu o massa vergonya descobrirà que pot contractar un actor, cantant o malabarista amb ganxo perquè diga els seus versos davant un rogle de badocs, i així haurem tornat als orígens, quan els joglars cantaven de plaça en plaça els redolins dels trobadors. Un altre dia, algú, més llest o més recargolat, llogarà una troupe perquè canten i ballen al so del pandero una faula satírica composta per al cas. Així, amb les cendres de la poesia, haurem reinventat el teatre. I si la funció s'ho val, l'aplaudirem."

Lamentablement, n'hi tants d'aquests! Gent que pensa que per ser poeta cal anar pel món amb la disfressa penjada al coll o, en el pitjor del casos, gent que com li passava a l'Emperador de la rondalla, han perdut tant el sentit de la realitat que ja no saben ben bé qui son o en quin punt estan. Sort que també n'hi ha dels altres. Els discrets i seriosos que es dediquen al que s'han de dedicar: a escriure. Ara mateix tinc entre les mans un bon poemari. He sentit dir al seu autor en alguna ocassió amb la modèstia que acostuma, que ell és un poeta que parla amb veu baixeta. Però jo crec que és més aviat un poeta que no s'atreveix a cridar. I quan dic cridar no em refereixo literalment a alçar la veu fins a l'afonia, ja va advertir Auden que no calia deixar-se les cordes vocals per sonar autèntic. En tot cas només volia dir que ell té un valor que no deixa de ser digne d'admiració: no té la necessitat d'anar pel món de figurant.

Ahhhhhhhhhhhhhh, i pel que fa als altres, evidentment, si l'obra s'ho val l'aplaudirem!

viernes, 27 de junio de 2008

VACANCES



Si veiessiu l'enrenou: pilers de roba sobre els llits, el ventre obert de les maletes, el desordre de les bosses de platja. Demà marxem. Per uns dies oblidarem la ciutat i buscarem la conca de costa que traça el Golf de Roses, la geografia escarpada del Cap de Creus. Demà el dia dirà que és més estiu que mai; que no ens cal el rellotge, ni l'entrar i sortir d'aquesta casa sempre amb la pressa de les coses pendents. Demà serà estiu amb ulls de mar, capvespre amb fons de mar, nit de lluna fregant la mar. Si veissiu l'enrrenou; banyadors sobre la taula, tovalloles estampades i xancletes de colors. Avui és tot el que s'anticipa; la càmara digital que ha de retindre el temps d'aquest juliol. Imatges que diran aquesta felicitat de fer i desfer, d'anar per acabar tornant. Fotografies de familia al contrallum del blau. Res més.

Fotografies de família i... algun que altre record.

martes, 24 de junio de 2008

DECIDE LA INFANCIA


"Todo hombre tiene su lugar natural; no fijan su actitud ni el orgullo ni el valor: decide la infancia. El mío es un sexto piso parisino con su vista sobre los tejados. Durante mucho tiempo me ahogaba en los valles, me agobiaban los llanos; era como si me arrastrase por el planeta Marte, me aplastaba la gravedad; me bastaba con subir a una topera para estar contento otra vez: volvía a estar en un sexto piso simbólico, respiraba otra vez el aire enrrarecido de las Letras, el Universo se escalonaba a mis pies y todo, humildemente, solicitaba un nombre; dárselo era a la vez crearlo y tomarlo. Sin esta ilusión capital, no habría escrito nunca.

Hoy, 22 de abril de 1963, corrijo este manuscrito en el décimo piso de una casa nueva. Por la ventana abierta veo un cementerio, París, las colinas de Saint-Cloud, azules. Cuál no sería mi obstinación. Sin embargo, todo ha cambiado. Aunque de niño haya querido merecer esta posición elevada, habría que ver en mi gusto por los palomares un efecto de la ambición, de la vanidad, una compensación por mi pequeña estatura. Pero no; no se trataba de trepar a mi árbol sagrado: yo estaba allí y me negaba a bajar; no se trataba de situarme por encima de los hombres; quería vivir en pleno éter entre los aéreos simulacros de las Cosas. Más adelante, en lugar de quedar enganchado a los globos, hice lo imposible por hundirme muy abajo: tuve que calzarme con suelas de plomo. Con un poco de suerte, llegué a veces a rozar, en las arenas desnudas, algunas especies submarinas cuyos nombres tuve que inventar. Otras veces no podía hacer nada; había una ligereza irresistible que me retenía en la superficie. Para terminar, se me ha roto el altímetro; unas veces soy ludión y otras buzo, y con frecuencia las dos cosas a la vez, como corresponde a nuestra condición: vivo en el aire por costumbre y husmeo abajo sin demasiadas esperanzas."

Las palabras
Jean-Paul SARTRE

jueves, 29 de mayo de 2008

...ANTE ESE GRITO DEL CORAZÓN


"Quiero que me sea explicado todo o nada. Y la razón es impotente ante este grito del corazón. El espíritu despertado por esta exigencia busca y no encuentra sino contradicciones y desatinos. Lo que yo no comprendo carece de razón. El mundo está lleno de estas irracionalidades. El mundo mismo cuya significación única no comprendo, no es más que un inmensa irracionalidad. De poder decir una sola vez; "esto está claro", todo se salvaría. Pero estos hombres proclaman a porfía que nada está claro, que todo es caos, que el hombre conserva solamente su clarividencia y el conocimiento preciso de los muros que lo rodean. [...]En ese punto de su esfuerzo el hombre se encuentra ante lo irracional. Siente en sí mismo su deseo de dicha y de razón. Lo absurdo nace de esta confrontación entre el llamamiento humano y el silencio irrazonable del mundo. Esto es lo que hay que olvidar. A esto es a lo que hay que aferrarse, puesto que toda la consecuencia de una vida puede nader de ello. Lo irracional, la nostalgia humana y lo absurdo que surge de su enfrentamiento son los tres personajes del drama que debe terminar necesariamente con toda la lógica de que es capaz la existencia."

ALBERT CAMUS, El mito de Sísifo

viernes, 16 de mayo de 2008

I TU TAMBÉ HAURÀS CAURE


Arrives amb l'alegria desbordant d'un nen que jo vull feliç per dir-me que marxes de colònies. I m'expliques, tot atabalat, que has de passar un parell de nits fora de casa mentre em mostres una llista on hi ha apuntades les coses que et fan falta pel viatge. I jo no puc deixar de pensar que des de que vas nèixer no has deixat de cridar-nos ni una sola nit amb el neguit dels nens que tenen el son fràgil i inquiet. Ara dius te'n vas i, el teu goig consola les meves pors, mentre parles de sortides fins al mar, jocs de nit i una habitació comunitària amb lliteres. I vaig pensant en totes les coses que hauria de dir-te; en primer lloc que t'estimo més que a qualsevol altra cosa d'aquest món, després que vigilis moltíssim, que no et separis mai del grup, que facis bondat, que no t'oblidis d'abrigar-te... Però tu preguntes mentre corres de banda a banda del menjador de casa, si podem comprar una llaterna ben gran i una bossa amb llaminadures per repartir a l'autocar, si pots dormir al llit més alt de la llitera. I et dic que si a tot. Que res condicioni els teus dos dies d'ingenua independència infantil. Que sigui risc el risc, i joc el joc, i alegria neta l'alegria del viatge. De vegades, el nostre afany de cuidar dels nostres ens porta a limitar el seu recorregut. Així que no vull fer teves les meves pors. Em trobaràs aquí a la tornada, feliç de retrobar-te, impacient perquè m'expliquis totes les coses que has viscut. I després, si tot va bé, seguiré al teu costat sempre que em necessitis, fins i tot quan creguis, i ho creuràs, que et sóc prescindible.

Escolta a aquest algú que ha entés per fi el que és de veritat la por; saber que pots perdre fins i tot allò que no has tingut mai; una absurda seguretat. Per tant, procura disfrutar de tots el moments que el teu temps disposi i viu-los sense demanar més del que poden oferir-te però sense reticències ni falsos pretextos. Recorda; no deixis que t'entabanin mai els que van vestits de moralistes i desconfia de tots aquells que et voldran tallar les ales. Tria, tria tu, el que està bé i el que no ho està . Però sobretot, gaudeix tant com puguis perquè, al cap i al fi, quan caiguis, i tu també hauràs de caure de ben alt, ningú podrà amortir-te el cop.

jueves, 15 de mayo de 2008

NO RENUCIÏS


Hospital de dia Miquel Martí i Pol. Avui hi he vingut sola. Ha estat la primera vegada. Ho he vist tot diferent tot i que només fa una setmana que vaig ser-hi per darrer cop. Ha estat diferent, vull dir avui. A una de les parets, enfront de les consultes de neurologia, hi ha un mural amb una fotografia del poeta; un primer pla, només la cara, un esbós de somriure. Ja l'havia vist abans, la fotografia, és clar, però... avui ha estat tota una altra cosa. Avui he llegit els versos que l'acompanyen, un petit fragment de poema;

"Tu que em llegeixes,
si ets gran com jo, recorda-ho:
no renunciïs;
mentre el somni et desvetlli
la vida continua."

Desde la cadira a la petita sala d'espera, els he llegit i rellegit fins a memoritzar-los. No m'ha costat gaire, però mentre ho feia he pensat que tenia la seva gràcia que m'haguessin passat tan desapercebuts. Llavors he mirat al meu voltant i he descobert (pot semblar una completa tonteria) que les sales d'espera estan precisament per això; per esperar. I malgrat el neguit i la impaciència de veure com el temps s'alenteix mentre esperem que ens cridin pels altaveus, he vist que mai esperem sols. Hi son els altres. Gent sense nom, inquiets i preocupats, que també esperen i esperen. I de tant en tant busquen la complicitat d'un comentari, de vegades, que suscrivim una queixa, sovint, una banal referència climatològica per esbarriar el pes del silenci. Avui me n'he adonat que fa molts dies que em limito a mirar cap endins sobretot quan vinc a aquest lloc. No sé que hi havia al fons de la meva no mirada, potser el rebuig al que de vegades ens condemana el nostre estúpid amor propi, potser només la por de mirar i sentir compassió o llàstima i descobrir que en realitat és per nosaltre que tenim aquests sentiments. Avui he obert els ulls i me'ls he mirat i no hi hagut rebuig ni llàstima ni por. Perquè avui he pensat, que ells eren jo i jo podia ser ells. Que ells i jo èrem tots nosaltres.

Està assegut en una cadira de rodes i amb prou feines articula els mots quan intenta expressar-se. Està enfadat, ja fa massa estona que espera. Apreta els punys i acompanya cada eixam de mots indesxifrables amb un gest brusc d'indignació. Alguns se'l miren de reüll i tot seguit giren la cara, i fan veure que no hi son. I jo que no sóc en res millor que ells, li miro els ulls i li somric i ell ja no crida; es deixa riure. Avui tot és una altra cosa. Queden somnis. La vida continua.

martes, 6 de mayo de 2008

EL MEU AFECTE CREIX DIA A DIA


Aquest matí, gairebé de forma casual, me n'he adonat de que ja fa un any que escric aquestes pàgines. De vegades amb més o menys fortuna, de vegades amb més o menys fidelitat, però malgrat tot, sempre retrobo aquest espai. Avui, però, mentre hi escribia, m'ha assaltat de nou una idea que fa dies que em volta pel cap: suprimir-lo. N'estava ben decidida, però... després m'he dit: "ja ho faré des de casa" i ara que estic a casa... suposo que simplement em demano què és el que em reté aquí. Així que m'he dedicat una estoneta a viatjar a través del temps a partir de les meves pròpies paraules; he buscat l'origen d'allò que feia que l'existència d'aquest espai tingués un sentit i m'he qüestionat si valia la pena seguir-hi apostant, si encara queda alguna cosa dins meu que s'identifiqui sincerament amb la veu que es deixava sentir ara fa un any. I he llegit, i he escoltat algú que parlava de fugides impossibles i retorns inevitables. I una veu que fa molt temps que no escoltava però que no sé per quina extranya raó s'ha ressistit a abandonar-me m'ha preguntat ben baixet; ¿quan temps fa que corres? ¿saps cap a on vas?. I li he sentit repetir; "fugis del que fugis bé sigui d'un lloc, de les circunstàncies, del destí o d'una altra persona, sempre, sempre, et caldrà tornar". És una veu espavilada, sap que una fugida mai pot ser un final, només una porta mig tancada, de la mateixa manera que sap que el mur està dins nostre però també hi és la capacitat de saltar-lo.

Sovint només veiem el mur i sentim fustració i ens espantem molt. En aquest sentit els murs s'assemblen a les persones; ESPANTEN!!! De tant en tant resulten fustrants i no les volem a prop nostre. Després, però, reunim el valor per agafar embranzida i saltar l'obstacle. Després, però, deixem d'estar enfadats i ens diem que el fet que algunes persones no puguin estar en la nostra vida de la manera en què nosaltres voldríem que hi fossin no vol pas dir que no hi tinguin cap lloc. De vegades és obvi que ni tan sols sabem que volem de nosaltres mateixos i és molt difícil saber amb precisió que esperem dels altres. Jo ara penso en algú concret. Penso que ens hem fet costat en un moment de la vida en que sense saber-ho ens hem necessitat i penso que aquest moment ha de marcar-nos. Sabeu què? no puc assegurar que hagi estat exactament així, tot i això, sempre està d'una manera o una altra al meu costat, m'acompanya, i el meu afecte creix a diari.

ÉS LA TEVA LA QUE DEFENSO


Tan lluny i tan aprop les meves dues cares no simpatitzen. S'inclouen doncs dins un mateixa realitat? O també s'ha anat formant una fractura dins l'espai indefinible d'allò que en diem "el real"?
Quan dic "nosaltres" el món és un mar de calma que retorna les olors de casa nostra i ens aferra a un lloc concret. Quan dic "jo" uns núvols de tempesta aixequen les ires de l'onada i tot es tambaleja. Seré capaç d'harmonitzar tot aquest batibull de contradiccions o hauré de cedir altra vegada a l'imperatiu de la renúncia? Qué he de sacrificar i on em portarà aquest sacrifici no ho puc saber. Però allò que decideixi ara, no serà pas una decisició més, sinó que haurà de condicionar tot allò que encara puc arribar a ser o determinarà tot allò que ja no seré mai. Si bé és cert que l'experìència ens dóna més perspectives per encarar les coses que ens increpen, no és menys cert que cada nova situació està condicionada per un munt de factors que ens sorprenen per la seva novetat i ens converteixen en atrafegats inexperts. Així que no ho tinc clar; si dic "jo vull", fujo de les meves responsabilitats o més aviat fujo cap a elles?
Diuen que el temps i les distàncies actuen com a catalitzadors que neutralitzen el catastrofisme de l'inmediatesa. Així, d'aquí uns anys, si és possible fer un balanç objectiu de la pròpia subjectivitat, m'agradaria poder dir que he estat una persona que ha tingut tot el que volia, no algú que volia més del que tenia al seu abast. Això segur haurà de consolar-me. Però ara, només vull el coratge necessari per tal de creure que la vida pot ser tan fantàstica com em pensava que seria quan èrem nens i corríem pels camps de blat al capvespre buscant la casa dels avis.

És el dubte el que ens mata i segurament tot seria més fàcil si tinguessim algú que decidís per nosaltres minimitzant els riscos. Arriscar-se a rendir afectes se'm fa una muntanya. M'espanta massa la meva vida per enfrontar-me a res, així doncs quan et nego, és la teva la que defenso.

viernes, 18 de abril de 2008

THE SHOW MUST GO ON


Fa aproximadament quatre setmanes [una altra prova irrefutable de com se'ns esgota el temps] van dir-me que existia la possibilitat de què tingués un tumor a la part esquerra del cervell. Va ser dur, molt dur, encaixar-ho. No diré que no vaig passar por, un por aterridora, però fins i tot aquella por implacable era generosa tenint en compte el sentiment que s'ha anat derivant de tot plegat. Sé que això que diré ara pot semblar fins i tot un tant excessiu; els tumors espanten, espanten i molt, bàsicament perque maten, però son enemics amb cara i ulls i per tant un té a l'abast les armes amb les que combatre. I ja sé que tenir els instruments necessaris per afrontar determinades situacions no és cap garantia per sortir-ne per la porta grossa. Però jo us parlo d'una altra cosa més fosca, més indefinible i tant o més perillosa perquè no sé amb quins ulls em mira ni on deixarà anar el pròxim cop. M'agradaria tenir les eines necessàries per diseccionar també aquest sentiment i oferir-lo amb la mateixa agresivitat en què es manifesta, però només tinc paraules i molt em temo, que de vegades, les paraules són bisturís imprecisos; amaguen enlloc de mostrar. Lamentablement els sentiments no són com els cossos, acostumen a ser més reticents a la dissecció, són bastant més pudorosos.

Que ningú en mal entengui. Ara per ara no tinc ganes de morir-me. També per morir-se cal ser molt valent o molt covard o... no sé... tot és massa confús. En tot cas, només passa que un s'aixeca un dia i tot és abusurdament trist, i tot està inquietantment buit. Malgrat això brilla sol darrera els vidres, i a casa hi són la gent que estimem i que ens estimen i és refutudament encantadora aquesta flaire primaveral que porten les pluges. Precisament perquè aquest sentiment de tristor i solitud extremes s'ha apoderat del meu entorn vaig pendre la determinació de demanar ajuda a algú que desde fora pugués anar pautant els passos que cal seguir per abandonar una situació que em sobrepassa. En realitat la única cosa que ofereix un psicòleg és una perspectiva diferent des de la que mirar la teva pròpia realitat convidante a trobar per mitjà de les reflexions que ell et planteja a partir del propi discurs, les respostes que necesessites per engegar altra vegada el camí que porta fins a un lloc que ara mateix no sé exactament quin és. Al final de la darrera sessió va posar-me deures, es tractava de respondre a una pregunta, en principi, bastant simple; Què faria si no tingués por?. Un acostuma a pensar que per preguntes com aquestes hauria de tenir grans respostes; si és l'alçada el que ens paralitza hauríem de voler practicar la caiguda lliure, si son els viatges o els llocs extranys, hauríem de desitjar ser capaços d'arraconar-nos en el lloc més perdut i inhòspit de la geografia mundial,... En canvi, després d'una setmana anotant tonteria rere tonteria en un quadern, me n'he adonat de què realment de totes les coses que hi havia escrites només en salvaria una: Si no tingués por, li diré aquesta tarda, jo només voldria tornar a ser la persona que era fa quatre anys. Algú que malgrat les seves inseguretats i els seus trontolls no oblidava mai qui era i quines èren les coses que necessitava, algú que sabia que la generositat més honesta comença sempre per un mateix. No sé en quin moment em vaig perdre. No puc dir-vos perquè vaig deixar d'escoltarme. Ara només em busco. I tot és trist. Però brilla sol darrere el vidres. I l'aigua potser pal.liarà tanta sequera.

No em lamento; això és la vida. Senyors, senyores hi son tots convidats passin i vegin les cavernoses profunditats del teatret de l'ànima. Paperets i paperots. Portin ben relligades les màscares per tal de que ningú hi vegi la trampa. Senyors, distingides senyores, això és la vida i l'espectacle ha de continuar.

jueves, 17 de abril de 2008

TODOS SOMOS COLECCIONISTAS DE VIDA...

El amor propio nos fortifica; el interés que podemos despertar en los demás nos masajea.
El aislamiento temporal, buscado y pactado con la propia conciencia, acostumbra a ser buena fuente de energía porque ayda a vernos solos frente a un espejo que potencia la propia imagen. Durante minutos, horas o días bloquemaos ruidos, obligaciones y tensiones hasta conseguir escuchar, en un silencioso vuelo por nuestros rincones más profundos, los latidos de los más íntimos sentires.
Pero salvo estos paréntesis de reflexión, nuestra vida transcurre inmersa en esa corriente imparable, a veces remanso y a veces remolino, que es la relación con los demás.
Si la reflexión es reencuentro, la relación es interés. En libertad, sólo nos relacionamos con quienes nos interesan porque nos aportan algunas de las mil y una energías que necesitamos para alimentar de materia y sentir nuestras vidas: amor, energía, amistad, talento, seguridad, belleza, diversión... ¡hay tantas...! y cada cual se sabe las suyas.
Y al igual que uno busca en otros, hay quienes prefieren nuestra relación porque creen que les aportamos aquello que no tienen y les sirve. Al final, todos somos coleccionistas de vida y momentos memorables. Intercambiamos nuestros cromos con los que más nos interesan de los demás. Cada vez que lo hacemos, tratamos de completar espacios vacíos de ese álbum instranferible llamado "Nuestra popia vida".

Ángela Becerra

miércoles, 16 de abril de 2008

RESSONÀNCIA MAGNÈTICA



A les cinc de la matinada els passadissos de l'hospital s'allarguen com budells farcits de silenci, sense ningú. L'antic pavelló d'urgències, resisteix encara, entre camilles aparcades al fons de velles sales d'espera amb senefa de canalla arrupida a les parets. Busquem els baixos. La part més fosca i més profunda dels murs que aixequen plantes i plantes cap a un cel de malalties dins la son. Allà, prop del dipòsit de cadàvers, els servei de "Diagnòstic per la Imatge": parquet blau i la llum insultant de la mecànica damunt els vidres del mostrador. La bata de paper damunt la pell és una esgarrapada furgant el desconsol. Ara, però, no deixis que t'espanti el ventre obert de la màquina, deixa que t'aculli la seva entranya talment un enemic que ve de cara. I juga. Juaga amb els sons intermitents que endinsen la cavitat i, creixen o decreixen, mentre tu inventes una semblança. El galop d'un cavall que va atansant-se damunt l'empedrat de les lleixes, la onada alta que esclata uns milímetres abans d'escometre la platja, les dents implacables d'una serra mastegant el tou d'un tronc xop d'aigua o aquesta remor de minuteres en l'inaturable degotar del temps. Però, sobretot, no abandonis el joc, no cedeixis a la por que vol portar-te fins la part més lletja d'aquesta història. No pensis. Siusplau, encara no, en què dirà la imatge del cervell al contrallum d'una pantalla. Per si de cas la por t'atrapa... pensa en tot allò que no sabran de tu els que hauran d'interpretar aquestes imatges.

domingo, 30 de marzo de 2008

...TAL VEZ POR SER FELICES AL MENOS UNA TARDE















PÁJAROS DE PAPEL
[KABUL]

La ciudad sobrevive, lentamente se afana
en olvidar las noches de afilados cuchillos,
señales del asedio en la luna menguante.
Atrás la nube oscura. Se acaricia la tregua.

Intensamente azul aquel lejano cielo.
Niños, junto a las casas, sus proyectos urdían,
el ansia de aventura, de subir al espacio
el colorido vuelo de frágiles cometas.
La fiesta renovada con el aire de marzo
sale de sus prisiones, y los muchachos alzan
la mirada a los cielos, entornando la luz
los párpados calientes, que albergan unos ojos
de tristeza y pasado, pulso firme también
para soltar el hilo con suave y lento roce,
y dejarse arrastrar por el ansiado sueño
de ascender a otra patria, a otro lugar alzado
que la mirada ignora... Y las cometas suben
a más y más altura. Besan el aire y vuelven.
Las manos que las guían sienten el vuelo en sí,
capaz y tembloroso. Sollozan los muchachos,
tal vez por ser felices al menos una tarde.

D. GARCÍA

miércoles, 5 de marzo de 2008

CADA VEGADA QUE EM NEGO A MI MATEIXA...



No hi havia gent que acusés;
no hi podia haver jutge.

Selma Lagerlöf

Ereu salvatges.
No deixeu que ara us domin.

Isadora Duncan

"Debido a que se cree capaz de disfrazar con la toga del conocimiento lo que en realidad es ignorancia, el ser humano deviene la más ignorante de las criaturas, la única dispuesta a engañarse a sí misma. Ignoramos todo acerca de nuestra verdadera identidad, pero nos vemos muy capaces de comprender el universo y las leyes que lo rigen. Y lo que aún entraña mayor riesgo: nos sentimos legitimados para emitir un juicio moral inapelable. Sin haber resuelto el acertijo que nos propone, casi desde el comienzo de nuestra andadura, la célebre y desoída inscripción que figuraba en el pronaos del Templo de Apolo en Delfos: “Conócete a ti mismo”, aceptamos de buena gana como alforjas cuatro creencias heredadas y comienza el viaje pavoroso de la vida.
¿No podría suceder que ese desconocimiento de nuestra naturaleza última fuera el responsable de gran parte de las desdichas que nos aquejan? ¿No se enfrentaría con serios problemas un cisne que estuviera convencido de ser león? Ninguna especie entra en conflicto con los sucesos que componen la trama del vivir como lo hacemos nosotros. El animal se asusta, pero no teme; sufre, pero no se tortura; mata, pero no asesina. El animal no necesita preservar su honra ni busca reconocimiento, no anhela salvación ni le afligen infiernos; le basta con atender a sus necesidades corporales, vive y muere a salvo en su presente, y así se ahorra el arduo trabajo de la agonía. La agonía del hombre se sostiene sobre una imagen que nace vinculada a dos tipos de erosiones: la del tiempo y la de sus contempladores. Es siempre un concepto el que se siente aludido y el que sufre, y también es un concepto el que se obliga a morir. Porque mantenemos una expectativa sobre el que queremos ser, nos ofende la mirada que demuestra percibirnos de otra manera, aunque esa mirada parta de nuestros propios ojos. Porque hemos aceptado un nombre y una forma como nuestro único capital, estamos a merced de tantos robadores y del gran robo de la muerte.
¿Quién es esa persona, la que dice yo, la que reclama su derecho y está dispuesta a defenderlo con su sangre? ¿Y qué tipo de mundo es ese en el que se ve desarrollando sin cesar sus diversas actividades? Damos por sentado que somos, cuando en realidad solamente aparecemos.[...] Lo que calificamos como “real” está sujeto a la intermitencia y a la incesante mudanza. El cuerpo, la imagen mental que proyectamos sobre él y el entorno en que ambos se hacen perceptibles revelan su inestabilidad con respecto al cincel del tiempo, y su supuesta sustancia varía según la particular percepción de cada observador.
Si podemos hacer acopio de humildad, si nos hacemos el favor de mostrarnos honestos con nosotros mismos, deberíamos confesar que desconocemos por completo lo que en realidad somos. A no ser que demos por buena esta curiosa identidad de humo; pero entonces seguiremos abrasándonos en un fuego frío. El primer acto de sabiduría consiste en reconocer que no sabemos. El que esté verdaderamente interesado en averiguar quién es él, necesitará escepticismo y valor para poner en tela de juicio el parecer común; capacidad de discernimiento y constancia para analizar por su cuenta los datos disponibles; y el suficiente humor como para estar dispuesto a reírse de sí mismo o, por mejor decir, de esa imagen tornadiza que hasta ayer reclamó como propia."

Amb aquests suggeridors paràgrafs comença el darrer llibre del poeta valencià Vicente Gallego que porta per títol Consideraciones sobre el rostro original, lamentablement, encara no està editat. Ell, ha tingut la gentilesa d'enviar-me un exemplar en record d'una conversa nocturna a Catarroja, el petit poblet on viu a pocs quilòmetres de València, en la què vam aventurar-nos a filosofar (ell, evidentment, amb arguments irrefutables, el doble de sentit comú i un innegable coneixement de causa) sobre els sentiments que ens atenacen i el pes de la cosnciència que s'obstina en negar-nos. Em diu que potser en aquestes pàgines trobaré resposta a algunes de les preguntes que em tenen capficada. Des d'aquí li envio el meu sincer agraiment i confesso les ganes que ja tinc de tenir-lo imprés i dedicar-m'hi. Gràcies!!!!

jueves, 31 de enero de 2008

"COMO LOS HIJOS DE LA MAR"



"Late, corazón... No todo
se lo ha tragado la tierra"
[A. MACHCADO]

"De las últimas reflexiones de Machado apenas sabemos nada. Con una sola excepción. Unos días después de su muerte, José encontró, en un bolsillo del viejo gabán, (un perqueño y arrugado trozo de papel). Allí, escritos a lapiz, había tres apuntes. El primero, las palabras iniciales del monólogo de Hamlet, ("Ser o no ser..."), tantas veces repetidas por el poeta en sus borradores. El segundo, un verso alejandriano: ("Estos días azules y este sol de la infancia"). El último (con una pequeña variante en la primera línea), cuatro versos de "Otras canciones a Guiomar (a la manera de Abel Martín y Juan de Mairena)":

Y te daré mi canción:
Se canta lo que se pierde
con un papagayo verde
que la diga en tu balcón.

Gracias a este emocionante documento sabemos qu, poco antes de morir, Antonio Machado, transido de dolor por el derrumbamiento de la República, pensaba en la mujer amada que no pudo ser suya. Y que, intuyendo que llegaba el final, se sintió una vez más transportado a la Sevilla de sus años primaverales, aquella Sevilla preñada de oro y azul que fue eterno presente en su corazón de poeta caminante.

¿Recordó también, tan cerca de las olas, la estrofa final de su "Retrato"?¿Se sonrió, quizás, al cosntatar su ironía y su amarga verdad?

Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontrareís a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

Nunca tan ligero, él que jamás había poseído casi nada, como al lado del mar de Collioure en aquellos postreros momentos de su vida (...)"

[Ian Gibson, Ligero de equipaje (La vida de Antonio Machado)]

martes, 29 de enero de 2008

CALME SUR L'OCÉAN



Caresse sur l'océan
Pose l'oiseau si léger
Sur la pierre d'une île immergée
Air éphémčre de l'hiver
Enfin ton souffle s'éloigne
Loin dans les montagnes
Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel!
Se découvrira le printemps!
Calme sur l'océan.

Caresse sur l'océan
Porte l'oiseau si léger
Revenant des terres enneigées
Air éphémčre de l'hiver
Au loin ton écho s'éloigne
Châteaux en Espagne
Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel!
Se découvrira le printemps!

[Un magnífic concert amb la veu impecablement estremidora de Jean Baptiste Maunier. Tancant els ulls i sentit-la fins i tot és possible tornar a creure. Vosaltres mateixos.]

"HE BUSCADO EL IMPOSIBLE"



"He hecho lo máximo que permiten las fuerzas humanas: he buscado el imposible. Todo lo he apostado en esa jugada. El dado está ya echado; ahí está... y he perdido."
Pentesilea. H.V.Kleist

lunes, 28 de enero de 2008

ALEA IACTA EST

















"Si no sabes a que puerto te diriges ningún viento es favorable"
L.A.Séneca

Ho hem sentit dir als poetes en incontables ocasions; "aprofita el moment", viu l'ara i no pensis massa en el que haurà d'esdevenir-se. Agafa les regnes del teu dia i mira't el món com si estiguessis disposat a deborar segons. Ens ho han repetit desde petits; no malgastis el teu temps, aprofita't del que t'és donat, aprecia el que tens i el que t'envolta com si demà hagués d'extingir-se. Però també ens han ensenyat a traçar rumbs, evitar obstacles, preparar l'estratègia per fer camí sense grans trasbalsos. I al cap del camí correm el perill de trobar-nos amb un menú a la carta per la supervivècia. Així que de vegades, entre tant afònic de consellet precuinat, nomès cal aprendre a escoltar-se a un mateix, atrevir-se a decidir cap a on volem anar, d'on volem fugir o a quins llocs tornaríem. I si és veritat que el caracter és la meitat del destí, si és raonable pensar que desde ben petits hi ha quelcom que condiciona l'estructura de tot allò que arribarem a ser, només cal estar atents per no desatendre les petites pistes que aniran definint si preferim les dreceres o ens enganxarem als revolts; si serem gratacels o torreta de barri. Si és veritat que el caracter és la meitat del destí l'altra meitat depèn d'una infinita combinació de possibilitats sobre les que no ens és donat d'exercir cap tipus de control. Podríem dir que som com un dibuix en tinta xina, ens esforcem per precisar-ne els traços, però nomès l'aigua que xopa el paper estableix la versió definitiva; estrelletes o estrellats. És ben veritat que construim futur; una fita i desprès una altra i encara una altra més. I mentre avancem pas a pas, els daus rodolen sobre la taula.

viernes, 25 de enero de 2008

I SEGUEIX ESPERANT

"Lo que uno es se rompe, Empédocles, del mismo modo que los astros declinan solemnemente. Y ebrios de luz brillan los valles."

Amb any acabat d'estrenar i el cor bastit de bons propòsits engeguem altra vegada el motor del dia a dia. No sé si és alegria el que ara ens empeny al carrer amb ganes de trobar la gent que ens fa falta o si és només la panoràmica oferta de tres cents seixanta cinc dies verges on poder construïr algún fragment de raonable futur. El 2008 regala un farcell de pàgines en blanc on amb més o menys prudència hi hem anat anotant alguna significativa fita; deixar el tabac, tornar als llibres, oferir més temps als que ens estimen. Però de sobte, un s'atura, i un nombre en vermell encapçalant el calendari diu que ja és 25, que un altre gener passa a la història, i allò trencat que tots portem a dins torna rebelar-se punyent i agre. I com sempre, un sap, altra vegada, que la vida és plena de bons propòsits que ens ensenyen a mirar endavant, a mentir-nos de nou, mentre esperem el dia en que ja no calguin més mentides, ni més aplaçaments per estafar els desitjos. I dir 2008 és simplement cedir al caprici de la suma mentre un sent l'anclatge dels dies al portal del temps. I segueix esperant l'esclat de llum sobre les valls dels mesos que encara han de venir.

miércoles, 9 de enero de 2008

LA VIDA ES UNA RUTA REPLETA DE ESQUINAS




EN LA ESQUINA DE LA VIDA

"Cuando el hartazgo de vida y ser nos invade, a escasos pasos de la esquina de nuestra fatiga siempre existe y nos espera un nuevo paisaje.
Sólo es necesario dejar de mirar atrás y darle un hálito de esperanza y optimismo. Olvidar las cuerdas podridas que nos atan, congelar las tristezas que nos oscurecen los sentires, desconectarse de los diálogos sin eco, devolver la dignidad a nuestra capacidad de entrega que quedó afónica de respuestas. Y empezara a caminar con otra actitud y otra mochila, cambiando el paso con el deseo de vislumbrar un nuevo horizonte.
En la esquina de la vida siempre nos aguardan paisajes prometedores y muros agobiantes. Clorofilas de vida y humendades de tristezas, horizontes sin más límite que nuestro optimismo y barreras apiladas sin cemento de amor, atardeceres que alcolchan sueños y despertares a días terrosos de nubes vacías de agua.
No existe el mapa que nos indique la ruta de nuestra vida. Somos nosotros, con nuestra intuición y voluntad, quienes paso a paso la vamos configurando hasta llegar a un punto que, por mucho que lo hayamos imaginado y deseado, siempre es un gran desconocido, esa parada en el camino que cuando contemplamos el viaje hecho llamamos "nuestro destino".
La vida es una ruta repleta de esquinas. Penetras en muros y laberintos o perderse en paisajes sin límites es la historia de los grandes caminantes, es decir, de todos y cada uno de nosotros."

ADN, Miércoles, 9 de enero de 2008.