LA VITA E BELLA

Beautiful that way

Smile, without a reason why
Love, as if you were a child
Smile, no matter what they tell you
Don’t listen to a word they say
'Cause life is beautiful that way

Tears, a tidal-wave of tears
Light that slowly disappears
Wait, before you close the curtain
There’s still another game to play
And life is beautiful that way

Here, in his eyes forever more
I will always be as close as you remember from before.

Now, that you're out there on your own
Remember, what is real and what we dream is love alone.

Keep the laughter in your eyes
Soon, your long awaited prize
Well forget about our sorrow
And think about a brighter day
'Cause life is beautiful that way

Noa - Beautiful That Way (La vita è bella)
Cargado por saltiel

"...VENTANAS HACIA OTRAS VIDAS QUE NUNCA NOS DEJAN DE FASCINAR."

Hauré de parlar-vos més sovint de cinema al llarg d'aquestes pàgines. La veritat és que el cinema m'agrada moltíssim però no puc afirmar que sóc, en cap cas, una cinèfila. A mí el que de veritat m'agraden són els llibres. Aquesta tarda, però, he tingut la sort de poder asseure'm davant d'un film fantàstic, segurament perquè m'ha recordat la prèvia lectura d'un llibre que, en el seu moment, em va semblar fascinant per la seva sencillesa i, alhora, per la seva capacitat de seducció. "84 Charing Cross Road" és sense cap mena de dubte, l'obra més coneguda de Helene Hanff
(1916-1997)però, és també, un d'aquets curiosos casos de paradoxa literària que de tant en tant un es troba en fer recorregut per les històries de la literatura. Paradoxa o ironia, com us plagui, perquè el cas és que la seva autora va passar-se la major part de la seva vida viatjant al llarg de la Costa Est dels EEUU perseguint l'argument que l'havia de catapultar cap a l'estrellat de la cartellera teatral neoyorkina. De fet, Hanff va escriure obres que s'endugueren els elogis d'alguns dels més prestigiosos productors de Brodway però, malauradament, dels elogis no es meja. I, reprenent el que deia, el curiós del cas Hanff és que fos precisament la correspondència que l'escriptora mantingué al llarg de més de vint anys amb Frank Doel, l'encarregat de la llibreria londinense Mark's&Co, la que finalment li aotorgués una parcel.la en les estanteries de les llibreries americanes, -el seu mig metre de glòria. Entre els molts valors que enclou aquesta correspondència jo voldria resaltar-ne particularment un o dos. El text és un excel.lent document històric en tant que ofereix sense dramatismes ni sense farciments gratuits les relacions d'amistat i solidaritat que poc a poc s'estableixen entre l'autora i tot el personal Mark's&Co en el marc de les restriccions del periode de posguerra europea, un exemple de com les relacions personals s'enbranquen i enforteixen als dos extrems d'un oceà. Per altra banda, perquè a ningú pot deixar indiferent "la història d'aquestes dues ànimes solitàries unides per una pasió i per la pasió per la lectura, pels llibres, per aquestes finestres obertes cap a altres vides que mai ens deixaran de fascinar", per dir-ho amb paraules d'un altre dels meus grans referents cinematogràfics com és Isabel Coixet.

Si un ha llegit "84 Charing..." no pot, d'entrada, deixar de preguntar-se com es pot portar una història fonamentada en una correspondència personal a la pantalla sense traïr l'esperit esencial del text, aquella particularitat que el fa únic. Puc dir-vos,que el film no deceb i, contra tot pronòstic, tampoc es fa feixuc; serà que en Hopkins (és el que tenen els grans) i l'Anne Bancroff sabien ben bé qué tocava.

Pel que es veu (coses que té la xarxa!!!), Isabel Coixet va fer (o va participar-hi) una versió teatral de l'obra d' Helene Hanff. Tenint en compte que lamento profundament haber-me-la perdut, intentaré deixar-vos el testimoni de les seves paraules:

"La alegría, el humor, el ingenio, la efervescente personalidad de Helene contrasta con la aparentemente fría corrección británica a ultranza de Frank Doel.
Pero el vínculo que les une, el amor a los libros, es más fuerte que sus diferencias y va haciéndose más profundo cada año que pasa.
La intimidad conseguida por este par de almas solitarias es más rica, más vívida, más real que ese océano que les separa y que ninguno de ambos se atreve a franquear.
El poder de evocación de este texto es fascinante: a medida que avanza la obra, el peso de las palabras no dichas, de las cosas que ninguno de ambos menciona, pero cuya ausencia se hace más y más presente en la obra, es un elemento que juega tierna y hábilmente con el espectador, llevándole más allá de los confines del apartamento de Helene y de ese lóbrego pero luminoso 84 Charing Cross Road, donde consume sus días Frank Doel.

84 Charing Cross Road es la historia de dos almas solitarias unidas por una pasión: la pasión por la lectura, por los libros, por esas ventanas hacia otras vidas que nunca nos dejan de fascinar.[...]

Siempre he contemplado el teatro con el mismo respeto reverencial con el que he considerado a la literatura. Resulta pues paradójico que la primera obra teatral en la que trabajo sea una obra que habla, entre otras cosas, del amor, de la fascinación que ejercen sobre nosotros los libros. Pero desde el momento en que leí (en su formato original) la obra de Helene Hanff, sentí (como han sentido miles de lectores en todo el mundo) que el mundo del que habla “84 Charing Cross Road” estaba asombrosamente cerca de mis obsesiones: el paisaje de los sentimientos ocultos, del amor como proyección, de las cosas que no se dicen porque no necesitan decirse, de la soledad como vocación. Helene Hanff y Frank Doel se escribieron cartas durante veinte años y nunca se conocieron. El espectador de esta obra sólo dispone de una hora y media para conocer a esta pareja insólita y fascinante y para vivir con ellos las dos décadas de un romance en el que nunca se pronunciaron las palabras “te quiero”. Mi único deseo es, que a la salida de la representación, el espectador, parafraseando a la propia Helene Hanff, se diga: “Yo viví aquello. Yo estuve allí. Yo me emocioné.”

Isabel Coixet.

CASUALMENT FELIÇ

Malgrat que procuro mantenir la casualitat a ratlla (amb el que vull dir que prefereixo no desenganxar els peus de terra...) de vegades la casualitat se'm rebel.la i em dòna què pensar. Per exemple aquest matí, mentre rebuscava per les autopistes de la xarxa les darreres notícies sobre les eleccions als Estats Units, i encara no sé per quin curiós tripijoc de l'atzar (pressuposant que realment me'l cregui i sense acabar d'entendre perquè deixo que em deixi perplexa -i que no se'm tingui en compte la redundància) he anat a ensopegar amb una entrada on s'hi conjugàven dos elements que em fascinen: que insisteixi en què sóc una declaradíssima admiradora de la poesia de Joan Margarit em sembla qüasi innecessari, però del Ponte Vecchio... (potser us en parlaré en un altre moment). Tot i que després de la lectura del text on el seu autor aventurava els preparatius per un viatge a la Toscana amb ruta per les excel.lències de l'art italià i, no podria ser d'altra manera, visita florentina obligada i, on tot seguit, feia referència al darrer llibre d'en Margarit, desde ahir mateix a la vostra disposició a les llibreries... deia que... ah! què encara que en un primer moment m'ha sobtat trobar aquestes dues referències al text, després, pal.liant l'impacte de la sorpresa, m'ha donat per pensar que, en definitiva, si poesia i arquitectura ja es donen la mà en algunes de les composicions del poeta de Sanaüja i en pràcticament la totalitat de les seves reflexions metapoètiques; perquè no poden anar de la mà el seus versos amb altres arquitectures? i, ara pensant en mi, i en la ditxosa casualitat i els seus estralls; perquè ha d'anar precisament de la mà, l'arquitectura d'un pont medieval que no he vist mai (però que ha entrat dins el meu imaginari amb tanta contundència que ja em sembla sentir-lo com un vell conegut) i la poesia del meu poeta predilecte? (i ara ja no sé si tinc tant clar de qui dimonis parlo!). En tot cas i com que avui tot sembla confús, casual, misteriosament atzarós, us deixo un fragment de l'anònim company de viatge;


[...] El segon motiu per considerar el d'ahir un matí magnífic va ser l'arribada de "Misteriosament feliç", l'últim llibre de poemes de Joan Margarit.

Al vespre vaig deixar momentàniament de banda la lectura sobre Giotto, Lippi, Botticelli, la Santa Croce i la capella Pazzi i em vaig capbussar en el món càlid i sensible del vell poeta arquitecte:

L'ÚLTIM SENTIT: "Hi ha boira i és de nit. Des de l'insomni veig / tota la fosca que m'està esperant / posada com una au damunt el que he perdut. / He obert la finestra. Es dissipa la boira. / No podria oblidar tot el que et dec: / l'últim sentit de la paraula amor. / Brutal de tan exacte, el cel de nit."

BANDONEÓN: "L'harmònium litúrgic de carrer, / l'orgue alemany més pobre, / va embarcar amb els emigrants, / que el van portar als bordells de Buenos Aires. / Igual que un capellà que ha apostatat, / allà va arrossegar-se per històries / de soledat i de melancolia. / Sempre he estimat els tangos, que escoltava / quan era un nen, les tardes de diumenge, / amb el pare i la mare que els ballaven / amunt i avall pel passadís de casa. / Són la veu d'una èpica perduda, / amb el 'bandoneón' arrossegant / lletres que parlen dels amors culpables. / Els qui ballaven en el passadís / ara ja són dintre d'un tango. / Misteriosament feliç el cantusseja / un vell provant un pas de ball en atansar-se, / amb un somriure, a la Desconeguda."

(Del llibre "Misteriosament feliç", de Joan Margarit, editat per Proa)