Malgrat que procuro mantenir la casualitat a ratlla (amb el que vull dir que prefereixo no desenganxar els peus de terra...) de vegades la casualitat se'm rebel.la i em dòna què pensar. Per exemple aquest matí, mentre rebuscava per les autopistes de la xarxa les darreres notícies sobre les eleccions als Estats Units, i encara no sé per quin curiós tripijoc de l'atzar (pressuposant que realment me'l cregui i sense acabar d'entendre perquè deixo que em deixi perplexa -i que no se'm tingui en compte la redundància) he anat a ensopegar amb una entrada on s'hi conjugàven dos elements que em fascinen: que insisteixi en què sóc una declaradíssima admiradora de la poesia de Joan Margarit em sembla qüasi innecessari, però del Ponte Vecchio... (potser us en parlaré en un altre moment). Tot i que després de la lectura del text on el seu autor aventurava els preparatius per un viatge a la Toscana amb ruta per les excel.lències de l'art italià i, no podria ser d'altra manera, visita florentina obligada i, on tot seguit, feia referència al darrer llibre d'en Margarit, desde ahir mateix a la vostra disposició a les llibreries... deia que... ah! què encara que en un primer moment m'ha sobtat trobar aquestes dues referències al text, després, pal.liant l'impacte de la sorpresa, m'ha donat per pensar que, en definitiva, si poesia i arquitectura ja es donen la mà en algunes de les composicions del poeta de Sanaüja i en pràcticament la totalitat de les seves reflexions metapoètiques; perquè no poden anar de la mà el seus versos amb altres arquitectures? i, ara pensant en mi, i en la ditxosa casualitat i els seus estralls; perquè ha d'anar precisament de la mà, l'arquitectura d'un pont medieval que no he vist mai (però que ha entrat dins el meu imaginari amb tanta contundència que ja em sembla sentir-lo com un vell conegut) i la poesia del meu poeta predilecte? (i ara ja no sé si tinc tant clar de qui dimonis parlo!). En tot cas i com que avui tot sembla confús, casual, misteriosament atzarós, us deixo un fragment de l'anònim company de viatge;
[...] El segon motiu per considerar el d'ahir un matí magnífic va ser l'arribada de "Misteriosament feliç", l'últim llibre de poemes de Joan Margarit.
Al vespre vaig deixar momentàniament de banda la lectura sobre Giotto, Lippi, Botticelli, la Santa Croce i la capella Pazzi i em vaig capbussar en el món càlid i sensible del vell poeta arquitecte:
L'ÚLTIM SENTIT: "Hi ha boira i és de nit. Des de l'insomni veig / tota la fosca que m'està esperant / posada com una au damunt el que he perdut. / He obert la finestra. Es dissipa la boira. / No podria oblidar tot el que et dec: / l'últim sentit de la paraula amor. / Brutal de tan exacte, el cel de nit."
BANDONEÓN: "L'harmònium litúrgic de carrer, / l'orgue alemany més pobre, / va embarcar amb els emigrants, / que el van portar als bordells de Buenos Aires. / Igual que un capellà que ha apostatat, / allà va arrossegar-se per històries / de soledat i de melancolia. / Sempre he estimat els tangos, que escoltava / quan era un nen, les tardes de diumenge, / amb el pare i la mare que els ballaven / amunt i avall pel passadís de casa. / Són la veu d'una èpica perduda, / amb el 'bandoneón' arrossegant / lletres que parlen dels amors culpables. / Els qui ballaven en el passadís / ara ja són dintre d'un tango. / Misteriosament feliç el cantusseja / un vell provant un pas de ball en atansar-se, / amb un somriure, a la Desconeguda."
(Del llibre "Misteriosament feliç", de Joan Margarit, editat per Proa)
