DINS EL PERÍMETRE D'UNS BRAÇOS

“Si mueres, pero no pereces, permaneces.”
(A la memòria de M.M.V)

Res menys estable que el record i pot semblar contradictori. Sovint hem pensat que el record és la plaça oberta a la permanència, el lloc on sobreviuen les ombres del passat. Ben mirat, però, el record sempre ens rebrega al seu caprici; ens bressola o afussella; ens consola o ens corpren. Els records són ocells que ens sobrevolen i només de tant en tant s’acosten a cantar-nos. Vénen i marxen, s’allunyen per tornar, ens miren fit o se’ns regiren. I ens travessen. ¿Què ens els porta o se’ls emporta? Potser només el temps. Saber que tard o d’hora, com un fill pròdig, deixarà la casa de la desmemòria per ser, altra vegada, l’amic que s’acompassa.

Diuen que cada infancia requereix d’un espai mític; agost en el record i al límit sud d’un poble que moria a aquell carrer, tot travessant els camps com una falca, la casa gran dels avis. Potser no era tan gran. Avui la recordo des d’una tarda de ciutat que es reconforta amb la treva dels termómetres i el pas lent de la gent pels carrers de les vacances. Però, ¿qué en sap de mides el record? ¿qué sap del temps i dels espais? Quan es torna imprecís és més exacte. És per això que ens concedeix el tracte; perquè el record s’esforça en recordar i no vol límits: mentides o veritats.
Jo recordo aquella casa tal com ella ha volgut que la recordi: gran, imponentment alta. I recordo espais que no responen a cap sentit de proporció; els camps vastíssim, l’alçada de l’alfals, parcel.les d’avellaners que recollien furtives ombres al migdia i els vells camins que ens portaven al bosquet de les cavanes. Diuen que cada temps té moments irrepetibles: les tardes dels blaus en retirada, el pas lentíssim dels tractors estirant el llençol del vespre i, des de la distància, la veu ronca de l’avi anunciant-nos el sopar. Corríem. Corríem, sobre el blat retut, entre girasols que es rebregaven en mimvar la llum i buscavem aquells braços. Quatre cossos infantils a l’abric d’una abraçada que ens portava dels horts fins a la casa arran dels canyisars on s’enfilaven les roges tomaqueres. En arribar a la planta baixa demanàvem d’acostar-nos als bidons de serradures on les gates alletaven. Mai ens va dir que no. Va viure feliç de veure’ns infantilment feliços.

Quan jo era petita el meu avi acostumava a dir que tombant el quinze d’agost el món es replega. Volia dir que l’oasi de l’estiu comença a semblar més aviat un miratge i que les tardes es retallen anunciant la tornada a la quotidianitat dels horaris i les obligacions. Ben mirat, el que realment volia dir, era que li sabia greu de perdre aquell temps que havia estat només d’ell i nostre: presentia l'arribada d'uns anys en què ja no hi hauria més temps per compartir.

Però si mors i, no te’n vas del tot, romans. Ell es amb mi aquesta tarda mentre deixo que em travessin els darrers dies d'agost. Hi ha gent al carrer i el paisatge d’aquells estius es natura morta als forats negres de la memòria; imatges que es superposen mentre m’esforço en imaginar-ne el moviment, en omplir-les de paraules. Ja no puc recordar la seva veu però, mentre avanço, sento com empeny el gronxador del temps el pes d’un palmell a les espatlles i quatre cossos infantils es remouen i s'apreten al toll d'una abraçada perquè sé que, de vegades, el món sencer batega dins el perímetre d’uns braços.