lunes, 6 de octubre de 2008

LLAVORS SENTIM NOSTÀLGIA

Ara fa uns dies deixava constància en aquestes pàgines del darrer film de Woody Allen. De de fet, d'entrada només vaig voler penjar el trailer de la pel.lícula amb la intenció de dedicar-li unes paraules una mica més endavant. Prudència obliga i com assenyalen els entesos és millor esperar a fer una bona digestió dels plats que més ens agraden no fos cas que la boracitat i la gula acabin empatxant-nos el criteri. En tot cas, aquestes paraules no volen atemptar contra la primera impressió que va causar-me "Vicky i Cristina Barcelona". ¿No diuen que precisament aquestes primeres impressions son les que compten?. El film d'un dels grans del cinema no pretén ser res més que un simple i pur divertimento, una comèdia lleugera que enllaça directament amb altres etapes de la vastíssima producció d'Allen i que reprén el tema de les sempre complexes relacions sentimentals com a motor argumental amb teló de fons de postal barcelonina. I, és que ben mirat, la varietat de l'escenari, ja sigui la lluna a Manhattan o el barri del Rabal, no canvia la forma en que les persones acostumem a interrelacionar-nos, en tot cas, potser les bernissa de matissos diferents. La crítica més destructiva segurament s'avindrà a dir que després de pel.lícules de la catadura de "Delictes i faltes", "Match point" o "Kasandra's dream", "Vicky i Cristina ..." esdevé una recaiguda en la frivolitat d'un Allen al què, en aquest cas específic, li trontolla el diàleg. No puc estar-hi d'acord.

Retrobar el tema de les relacions sentimentals és obrir altra vegada la porta a la quotidianitat més inmediata on a diari una infinitat d'èssers interactuen, es busquen i es refusen, s'estimen per acabar odiant-se o s'odien per acabar adorant-se com deia el poeta al principi dels segles. Perquè si cada persona és un món, cada relació és un univers fet de petites coses que es conjuguen o s'exclouen. Cada relació té uns codis propis, un accés restringit, uns territoris privats. I tornar a la sentimentalitat no vol dir caure en el sentimentalisme. Tots hem habitat l'instant irrepetible en que retopen dos mirades i s'encaixen. Està a les nostres mans la responsabilitat d'apropiar-nos d'aquest moment o deixar que se'ns escapi. Si decidim empendre viatge només podem esperar que el temps ratifiqui o desmenteixi l'alegria amb la que vam atansar-nos a l'andana. Però, fins i tot quan l'amor s'acaba o quan l'amor no arriba, tenim la necessitat de tornar a aquest algú especial, de mantenir-lo a prop nostre. Serà que la solitud arrela als cors i ens fa més vulnerables, o, ben mirat, deu ser que en retrobar-lo sentim altra vegada, aquell moment irrepetible en que l'impossible es movia en el terreny de la possibilitat. Llavors sentim nostalgia.

2 comentarios:

Eira dijo...

hola:)
el text em fa pensar, en una relacio, com as dit, hi pot haver rabia, odi, amor,...el problema es quan ja no hi ha relació, ja no hi ha res, cuan està tot acabat, no queda ni la esperança de pensar que algun dia tot tornara a ser com abans. La gen, senganya mol, no s'en vol adonar de que ja s' ha acabat, que és un relació morta,i que no té cap sentit seguir endevant, no te sentit segir amb la parella cuan ja no hi ha sentiments. Que mentre ha durat, ha sigut bonic, pero ara l' unic que queden són els recors, tan bons com dolents, pero numés recors, i s' ha dacceptar que ha sigut una etapa de la vida, que eu compartit moments, segurament inolbidables, pero que ara ja s' ha acabat.
La gen es nega a acceptar que els dos ja no senten el mateix, que tot son mentides, paralules que no porten enlloc, numés paralules, no són sentiments, pero si es volen segui enganyan, alla ells, bueno, ell, no sera felis, i no i a res mes trist que ser un inflis tota la vida per no saber dir les coses clares d'una vegada per totes.

Eira dijo...

perdo per totes les faltes,esque sino no podia anar més rapit jaja
petons