viernes, 18 de abril de 2008

THE SHOW MUST GO ON


Fa aproximadament quatre setmanes [una altra prova irrefutable de com se'ns esgota el temps] van dir-me que existia la possibilitat de què tingués un tumor a la part esquerra del cervell. Va ser dur, molt dur, encaixar-ho. No diré que no vaig passar por, un por aterridora, però fins i tot aquella por implacable era generosa tenint en compte el sentiment que s'ha anat derivant de tot plegat. Sé que això que diré ara pot semblar fins i tot un tant excessiu; els tumors espanten, espanten i molt, bàsicament perque maten, però son enemics amb cara i ulls i per tant un té a l'abast les armes amb les que combatre. I ja sé que tenir els instruments necessaris per afrontar determinades situacions no és cap garantia per sortir-ne per la porta grossa. Però jo us parlo d'una altra cosa més fosca, més indefinible i tant o més perillosa perquè no sé amb quins ulls em mira ni on deixarà anar el pròxim cop. M'agradaria tenir les eines necessàries per diseccionar també aquest sentiment i oferir-lo amb la mateixa agresivitat en què es manifesta, però només tinc paraules i molt em temo, que de vegades, les paraules són bisturís imprecisos; amaguen enlloc de mostrar. Lamentablement els sentiments no són com els cossos, acostumen a ser més reticents a la dissecció, són bastant més pudorosos.

Que ningú en mal entengui. Ara per ara no tinc ganes de morir-me. També per morir-se cal ser molt valent o molt covard o... no sé... tot és massa confús. En tot cas, només passa que un s'aixeca un dia i tot és abusurdament trist, i tot està inquietantment buit. Malgrat això brilla sol darrera els vidres, i a casa hi són la gent que estimem i que ens estimen i és refutudament encantadora aquesta flaire primaveral que porten les pluges. Precisament perquè aquest sentiment de tristor i solitud extremes s'ha apoderat del meu entorn vaig pendre la determinació de demanar ajuda a algú que desde fora pugués anar pautant els passos que cal seguir per abandonar una situació que em sobrepassa. En realitat la única cosa que ofereix un psicòleg és una perspectiva diferent des de la que mirar la teva pròpia realitat convidante a trobar per mitjà de les reflexions que ell et planteja a partir del propi discurs, les respostes que necesessites per engegar altra vegada el camí que porta fins a un lloc que ara mateix no sé exactament quin és. Al final de la darrera sessió va posar-me deures, es tractava de respondre a una pregunta, en principi, bastant simple; Què faria si no tingués por?. Un acostuma a pensar que per preguntes com aquestes hauria de tenir grans respostes; si és l'alçada el que ens paralitza hauríem de voler practicar la caiguda lliure, si son els viatges o els llocs extranys, hauríem de desitjar ser capaços d'arraconar-nos en el lloc més perdut i inhòspit de la geografia mundial,... En canvi, després d'una setmana anotant tonteria rere tonteria en un quadern, me n'he adonat de què realment de totes les coses que hi havia escrites només en salvaria una: Si no tingués por, li diré aquesta tarda, jo només voldria tornar a ser la persona que era fa quatre anys. Algú que malgrat les seves inseguretats i els seus trontolls no oblidava mai qui era i quines èren les coses que necessitava, algú que sabia que la generositat més honesta comença sempre per un mateix. No sé en quin moment em vaig perdre. No puc dir-vos perquè vaig deixar d'escoltarme. Ara només em busco. I tot és trist. Però brilla sol darrere el vidres. I l'aigua potser pal.liarà tanta sequera.

No em lamento; això és la vida. Senyors, senyores hi son tots convidats passin i vegin les cavernoses profunditats del teatret de l'ànima. Paperets i paperots. Portin ben relligades les màscares per tal de que ningú hi vegi la trampa. Senyors, distingides senyores, això és la vida i l'espectacle ha de continuar.

jueves, 17 de abril de 2008

TODOS SOMOS COLECCIONISTAS DE VIDA...

El amor propio nos fortifica; el interés que podemos despertar en los demás nos masajea.
El aislamiento temporal, buscado y pactado con la propia conciencia, acostumbra a ser buena fuente de energía porque ayda a vernos solos frente a un espejo que potencia la propia imagen. Durante minutos, horas o días bloquemaos ruidos, obligaciones y tensiones hasta conseguir escuchar, en un silencioso vuelo por nuestros rincones más profundos, los latidos de los más íntimos sentires.
Pero salvo estos paréntesis de reflexión, nuestra vida transcurre inmersa en esa corriente imparable, a veces remanso y a veces remolino, que es la relación con los demás.
Si la reflexión es reencuentro, la relación es interés. En libertad, sólo nos relacionamos con quienes nos interesan porque nos aportan algunas de las mil y una energías que necesitamos para alimentar de materia y sentir nuestras vidas: amor, energía, amistad, talento, seguridad, belleza, diversión... ¡hay tantas...! y cada cual se sabe las suyas.
Y al igual que uno busca en otros, hay quienes prefieren nuestra relación porque creen que les aportamos aquello que no tienen y les sirve. Al final, todos somos coleccionistas de vida y momentos memorables. Intercambiamos nuestros cromos con los que más nos interesan de los demás. Cada vez que lo hacemos, tratamos de completar espacios vacíos de ese álbum instranferible llamado "Nuestra popia vida".

Ángela Becerra

miércoles, 16 de abril de 2008

RESSONÀNCIA MAGNÈTICA



A les cinc de la matinada els passadissos de l'hospital s'allarguen com budells farcits de silenci, sense ningú. L'antic pavelló d'urgències, resisteix encara, entre camilles aparcades al fons de velles sales d'espera amb senefa de canalla arrupida a les parets. Busquem els baixos. La part més fosca i més profunda dels murs que aixequen plantes i plantes cap a un cel de malalties dins la son. Allà, prop del dipòsit de cadàvers, els servei de "Diagnòstic per la Imatge": parquet blau i la llum insultant de la mecànica damunt els vidres del mostrador. La bata de paper damunt la pell és una esgarrapada furgant el desconsol. Ara, però, no deixis que t'espanti el ventre obert de la màquina, deixa que t'aculli la seva entranya talment un enemic que ve de cara. I juga. Juaga amb els sons intermitents que endinsen la cavitat i, creixen o decreixen, mentre tu inventes una semblança. El galop d'un cavall que va atansant-se damunt l'empedrat de les lleixes, la onada alta que esclata uns milímetres abans d'escometre la platja, les dents implacables d'una serra mastegant el tou d'un tronc xop d'aigua o aquesta remor de minuteres en l'inaturable degotar del temps. Però, sobretot, no abandonis el joc, no cedeixis a la por que vol portar-te fins la part més lletja d'aquesta història. No pensis. Siusplau, encara no, en què dirà la imatge del cervell al contrallum d'una pantalla. Per si de cas la por t'atrapa... pensa en tot allò que no sabran de tu els que hauran d'interpretar aquestes imatges.