viernes, 18 de abril de 2008

THE SHOW MUST GO ON


Fa aproximadament quatre setmanes [una altra prova irrefutable de com se'ns esgota el temps] van dir-me que existia la possibilitat de què tingués un tumor a la part esquerra del cervell. Va ser dur, molt dur, encaixar-ho. No diré que no vaig passar por, un por aterridora, però fins i tot aquella por implacable era generosa tenint en compte el sentiment que s'ha anat derivant de tot plegat. Sé que això que diré ara pot semblar fins i tot un tant excessiu; els tumors espanten, espanten i molt, bàsicament perque maten, però son enemics amb cara i ulls i per tant un té a l'abast les armes amb les que combatre. I ja sé que tenir els instruments necessaris per afrontar determinades situacions no és cap garantia per sortir-ne per la porta grossa. Però jo us parlo d'una altra cosa més fosca, més indefinible i tant o més perillosa perquè no sé amb quins ulls em mira ni on deixarà anar el pròxim cop. M'agradaria tenir les eines necessàries per diseccionar també aquest sentiment i oferir-lo amb la mateixa agresivitat en què es manifesta, però només tinc paraules i molt em temo, que de vegades, les paraules són bisturís imprecisos; amaguen enlloc de mostrar. Lamentablement els sentiments no són com els cossos, acostumen a ser més reticents a la dissecció, són bastant més pudorosos.

Que ningú en mal entengui. Ara per ara no tinc ganes de morir-me. També per morir-se cal ser molt valent o molt covard o... no sé... tot és massa confús. En tot cas, només passa que un s'aixeca un dia i tot és abusurdament trist, i tot està inquietantment buit. Malgrat això brilla sol darrera els vidres, i a casa hi són la gent que estimem i que ens estimen i és refutudament encantadora aquesta flaire primaveral que porten les pluges. Precisament perquè aquest sentiment de tristor i solitud extremes s'ha apoderat del meu entorn vaig pendre la determinació de demanar ajuda a algú que desde fora pugués anar pautant els passos que cal seguir per abandonar una situació que em sobrepassa. En realitat la única cosa que ofereix un psicòleg és una perspectiva diferent des de la que mirar la teva pròpia realitat convidante a trobar per mitjà de les reflexions que ell et planteja a partir del propi discurs, les respostes que necesessites per engegar altra vegada el camí que porta fins a un lloc que ara mateix no sé exactament quin és. Al final de la darrera sessió va posar-me deures, es tractava de respondre a una pregunta, en principi, bastant simple; Què faria si no tingués por?. Un acostuma a pensar que per preguntes com aquestes hauria de tenir grans respostes; si és l'alçada el que ens paralitza hauríem de voler practicar la caiguda lliure, si son els viatges o els llocs extranys, hauríem de desitjar ser capaços d'arraconar-nos en el lloc més perdut i inhòspit de la geografia mundial,... En canvi, després d'una setmana anotant tonteria rere tonteria en un quadern, me n'he adonat de què realment de totes les coses que hi havia escrites només en salvaria una: Si no tingués por, li diré aquesta tarda, jo només voldria tornar a ser la persona que era fa quatre anys. Algú que malgrat les seves inseguretats i els seus trontolls no oblidava mai qui era i quines èren les coses que necessitava, algú que sabia que la generositat més honesta comença sempre per un mateix. No sé en quin moment em vaig perdre. No puc dir-vos perquè vaig deixar d'escoltarme. Ara només em busco. I tot és trist. Però brilla sol darrere el vidres. I l'aigua potser pal.liarà tanta sequera.

No em lamento; això és la vida. Senyors, senyores hi son tots convidats passin i vegin les cavernoses profunditats del teatret de l'ànima. Paperets i paperots. Portin ben relligades les màscares per tal de que ningú hi vegi la trampa. Senyors, distingides senyores, això és la vida i l'espectacle ha de continuar.

4 comentarios:

Anónimo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
Petitona dijo...

Comparto contigo que no hay nada en el mundo que de más miedo que una fuerza enemiga a la que no le podemos ni nombrar, pues no sabemos con certeza cual es. Pero quizás peor sería si viviéramos ilusamente creyendo haber superado problemas, y que te despiertes un día en el que lo primero que piensas es que te has pasado mucho tiempo mintiéndote, un día llamado lunes o miércoles en que te das cuenta que no has hecho más que vivir por inercia sin darte cuenta de la magnitud de la bola de nieve que llevas en el corazón.
Un día que decide hacer tambalear en mí la firmeza de esa respuesta omnivalente: las respuestas que uno más necesita no están más lejos que en su propio interior...
Aunque lo mejor para combatir a ese monstruo inefable son los momentos que una pasa -y pasará- con personas muy queridas, con seres que sí tienen caras y ojos, y palabras bonitas y consoladoras, que logran saciarte aunque sólo sea por unos breves, pero inolvidables, instantes

Esther dijo...

Llegeixo a María Zambrano i ella em parla de l'explicació que fa Ortega y Gasset sobre el "naufragi" i el conseqüent estat de "pensament". Diu: "Ortega y Gasset ha senyalado la situación del 'naufragio' como la más propicia para que surja ese pensar, el movimiento de pensar, equivalente al NADAR -la majúscula és meva ;)- (¿en dónde?, ¿en qué aguas?, inevitablemente nos hemos preguntado desde el principio) y más originariamente aún, la situación que fuerza a la autenticidad. Lo que quiere decir que el sujeto no la tiene de por sí o que pueda haberla perdido. [...] Y el 'Método del naufragio' podría ser el que Ortega y Gasset se propone. Un método tan asequible para aquellos que hayan naufragado o estén a punto de hacerlo. Y a esta restricción nada tenemos que oponer, ya que todo da a entender que sólo 'in extremis' el hombre piense, y que naufrague por haberse resistido desesperadamente a hacerlo".
Amb tot això, el que vull dir-te és un tòpic que hem sentit molt sovint: cal tocar fons per tornar a aixecar-se. I és mes, en el teu cas, si aquest aixecar-se suposa arribar de nou al que erets i creus haber perdut, em sembla un acte d'autoconsciència molt important, un acte de "pensament" per Zambrano y Gasset. Però recorda, no t'enganyis, mai és pot tornar a ser una cosa que èrem. Les caigudes deixen seqüeles, els sentiments deixen buits, el pensament ens duu a la maduresa.
Ànim, mil petons.

Nausikka dijo...

Això va per les dues; pensaré amb certa calma en els vostres comentaris. Malauradament, haurà de ser dilluns quan el tràfec d'aquestes minivacances desemboqui en algun lloc. Una petita illeta de reflexió? No em desagrada la idea. De moment només puc dir-vos que tant l'una com l'altra heu apuntat alguna cosa prou interessant com per animar-me a pensar-hi. Estic en deute amb vosaltres!!! Em comprometo a contestar-vos (potser amb una nova entrada).