"MY WAY"

To think I did all that;
And may say -not in a shy way,
"Oh no, oh no not me,
I did it my way"

For what is man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things he truly feels;
And not the words of one who kneels.
The record shows I took the blows-
And did it may way!

DINS EL PERÍMETRE D'UNS BRAÇOS

“Si mueres, pero no pereces, permaneces.”
(A la memòria de M.M.V)

Res menys estable que el record i pot semblar contradictori. Sovint hem pensat que el record és la plaça oberta a la permanència, el lloc on sobreviuen les ombres del passat. Ben mirat, però, el record sempre ens rebrega al seu caprici; ens bressola o afussella; ens consola o ens corpren. Els records són ocells que ens sobrevolen i només de tant en tant s’acosten a cantar-nos. Vénen i marxen, s’allunyen per tornar, ens miren fit o se’ns regiren. I ens travessen. ¿Què ens els porta o se’ls emporta? Potser només el temps. Saber que tard o d’hora, com un fill pròdig, deixarà la casa de la desmemòria per ser, altra vegada, l’amic que s’acompassa.

Diuen que cada infancia requereix d’un espai mític; agost en el record i al límit sud d’un poble que moria a aquell carrer, tot travessant els camps com una falca, la casa gran dels avis. Potser no era tan gran. Avui la recordo des d’una tarda de ciutat que es reconforta amb la treva dels termómetres i el pas lent de la gent pels carrers de les vacances. Però, ¿qué en sap de mides el record? ¿qué sap del temps i dels espais? Quan es torna imprecís és més exacte. És per això que ens concedeix el tracte; perquè el record s’esforça en recordar i no vol límits: mentides o veritats.
Jo recordo aquella casa tal com ella ha volgut que la recordi: gran, imponentment alta. I recordo espais que no responen a cap sentit de proporció; els camps vastíssim, l’alçada de l’alfals, parcel.les d’avellaners que recollien furtives ombres al migdia i els vells camins que ens portaven al bosquet de les cavanes. Diuen que cada temps té moments irrepetibles: les tardes dels blaus en retirada, el pas lentíssim dels tractors estirant el llençol del vespre i, des de la distància, la veu ronca de l’avi anunciant-nos el sopar. Corríem. Corríem, sobre el blat retut, entre girasols que es rebregaven en mimvar la llum i buscavem aquells braços. Quatre cossos infantils a l’abric d’una abraçada que ens portava dels horts fins a la casa arran dels canyisars on s’enfilaven les roges tomaqueres. En arribar a la planta baixa demanàvem d’acostar-nos als bidons de serradures on les gates alletaven. Mai ens va dir que no. Va viure feliç de veure’ns infantilment feliços.

Quan jo era petita el meu avi acostumava a dir que tombant el quinze d’agost el món es replega. Volia dir que l’oasi de l’estiu comença a semblar més aviat un miratge i que les tardes es retallen anunciant la tornada a la quotidianitat dels horaris i les obligacions. Ben mirat, el que realment volia dir, era que li sabia greu de perdre aquell temps que havia estat només d’ell i nostre: presentia l'arribada d'uns anys en què ja no hi hauria més temps per compartir.

Però si mors i, no te’n vas del tot, romans. Ell es amb mi aquesta tarda mentre deixo que em travessin els darrers dies d'agost. Hi ha gent al carrer i el paisatge d’aquells estius es natura morta als forats negres de la memòria; imatges que es superposen mentre m’esforço en imaginar-ne el moviment, en omplir-les de paraules. Ja no puc recordar la seva veu però, mentre avanço, sento com empeny el gronxador del temps el pes d’un palmell a les espatlles i quatre cossos infantils es remouen i s'apreten al toll d'una abraçada perquè sé que, de vegades, el món sencer batega dins el perímetre d’uns braços.

DE L'ART I DELS ARTISTES

(D'acord, ja tocava. D'acord no valen excuses ni tirar de tòpics estiuencs per justificar la deixadesa. D'acord, actualitzo per tots aquells que m'ho heu demanat.)

De vegades, se'ns passa per alt la forma en que els noms s'adeqüen a les coses, suposo que serà perquè ens hem avingut massa a creure en la natura arbitraria del llenguatge. La denominació "Costa Brava" em pot servir d'exemple doncs s'adapta perfectament al referent al qual remet; un paisatge marítim sorprés pels roquedars, platges que s'enfonsen a pocs metres de la riba com si tot de sobte una glopada de mar volgués engolir-nos, onades que es creixen i gemeguen abans de fregar l'arena. Hi ha dies, però, en que la Costa brava es lleva més brava que mai. Dies en que la tramuntana arrossega eixams de núvols arran d'aigua i un ja pot oblidar-se de tumbona i parasol. Nosaltres vam aprofitar el parèntisi d'un d'aquest dies per fer una petita escapadeta a Cadaqués. Des de la esplanada davant l'esglèsia gótica amb retaule barroc policromat i, del més excessiu, s'ofereix a la vista un poble de pesacadors en la seva esplèndida autenticitat. Cases enblanquinades i carrers d'empedrat hostil. Arraconat a un extrem de la façana algú hi havia abandonat un sofà de pell negra, estrips i budells de molles. La procaç imaginació d'un turista aventurava alguna relació amb Salvador Dalí... De fet, Dalí, forma part del paisatge ja convertit en santuari pels mitòmans o els que saben fer negoci. És curiòs, l'artista que a mi em va arribar més, però, no estava entre les parets del museu a Figueres, ni a la casa de Port Lligat. Va atreure'm especialment la imatge decadent d'un retall de diari engroguit i doblegat per les filtracions d'huminat en un lloc igual de decadent.

"L'hostal dels intel.lectuals" és ara un casalot que saluda al turista desde les arrugues del temps. D'amunt l'enrajolat del pati on abans devien reunir-se personatges de renom del panorama cultural en nits d'estiu igual que aquestes, ara només s'hi amunteguen cadires d'espart esfilargasades i brutes. A la frontissa de l'entrada dues lloses firmades per l'artista on s'hi pot llegir; SURREALISME. Tot plegat tant surrealista i patèticament trist com les vitrines amb fotografies on ell, l'artista, passeja la seva darrera estampa més enllà de la mort.

El personatge i el creador. La fractura i la disort. Des d'aquest retall Dalí esdevé paradigma de l'home devorat pel seu propi geni. L'home rebregat pel caprici del talent, no el talent al servei de l'home. L'obra és tota una altra cosa. I ara que hi penso tot això m'ha recordat un article d'Enric Sòria que llegia l'altre dia intitulat "Teatre en vers". Amb la lucidesa que acostuma el crític valencià reflexionava sobre la setmana de la poesia de Barcelona en la que s'inclou l'entrega de premis dels Jocs Florals, deia; "Jo volia parlar-vos de poesia, perquè el dels jocs florals no ha sigut més que un entre una pila d'actes, recitals col.lectius, presentacions, perfomances i concerts que tenien a la ciutat literalment envaïda pel vers" [...] I més endavant: "L'assistència a actes com els d'aquesta setmana pot ser molt instructiva. Com és lògic, els poetes amb més èxit no són els millors, sinó els més teatrals. La poesia al carrer, inevitablement, desemboca en la poesia escènica. Triomfen els que criden i gesticulen, els qui acompanyen la paraula amb músiques o accions espatarrants..., en definitiva, els que monten el número.[...] Algún dia, qualsevol poeta amb poca veu o massa vergonya descobrirà que pot contractar un actor, cantant o malabarista amb ganxo perquè diga els seus versos davant un rogle de badocs, i així haurem tornat als orígens, quan els joglars cantaven de plaça en plaça els redolins dels trobadors. Un altre dia, algú, més llest o més recargolat, llogarà una troupe perquè canten i ballen al so del pandero una faula satírica composta per al cas. Així, amb les cendres de la poesia, haurem reinventat el teatre. I si la funció s'ho val, l'aplaudirem."

Lamentablement, n'hi tants d'aquests! Gent que pensa que per ser poeta cal anar pel món amb la disfressa penjada al coll o, en el pitjor del casos, gent que com li passava a l'Emperador de la rondalla, han perdut tant el sentit de la realitat que ja no saben ben bé qui son o en quin punt estan. Sort que també n'hi ha dels altres. Els discrets i seriosos que es dediquen al que s'han de dedicar: a escriure. Ara mateix tinc entre les mans un bon poemari. He sentit dir al seu autor en alguna ocassió amb la modèstia que acostuma, que ell és un poeta que parla amb veu baixeta. Però jo crec que és més aviat un poeta que no s'atreveix a cridar. I quan dic cridar no em refereixo literalment a alçar la veu fins a l'afonia, ja va advertir Auden que no calia deixar-se les cordes vocals per sonar autèntic. En tot cas només volia dir que ell té un valor que no deixa de ser digne d'admiració: no té la necessitat d'anar pel món de figurant.

Ahhhhhhhhhhhhhh, i pel que fa als altres, evidentment, si l'obra s'ho val l'aplaudirem!

VACANCES

Si veiessiu l'enrenou: pilers de roba sobre els llits, el ventre obert de les maletes, el desordre de les bosses de platja. Demà marxem. Per uns dies oblidarem la ciutat i buscarem la conca de costa que traça el Golf de Roses, la geografia escarpada del Cap de Creus. Demà el dia dirà que és més estiu que mai; que no ens cal el rellotge, ni l'entrar i sortir d'aquesta casa sempre amb la pressa de les coses pendents. Demà serà estiu amb ulls de mar, capvespre amb fons de mar, nit de lluna fregant la mar. Si veissiu l'enrrenou; banyadors sobre la taula, tovalloles estampades i xancletes de colors. Avui és tot el que s'anticipa; la càmara digital que ha de retindre el temps d'aquest juliol. Imatges que diran aquesta felicitat de fer i desfer, d'anar per acabar tornant. Fotografies de familia al contrallum del blau. Res més.

Fotografies de família i... algun que altre record.

DECIDE LA INFANCIA

"Todo hombre tiene su lugar natural; no fijan su actitud ni el orgullo ni el valor: decide la infancia. El mío es un sexto piso parisino con su vista sobre los tejados. Durante mucho tiempo me ahogaba en los valles, me agobiaban los llanos; era como si me arrastrase por el planeta Marte, me aplastaba la gravedad; me bastaba con subir a una topera para estar contento otra vez: volvía a estar en un sexto piso simbólico, respiraba otra vez el aire enrrarecido de las Letras, el Universo se escalonaba a mis pies y todo, humildemente, solicitaba un nombre; dárselo era a la vez crearlo y tomarlo. Sin esta ilusión capital, no habría escrito nunca.

Hoy, 22 de abril de 1963, corrijo este manuscrito en el décimo piso de una casa nueva. Por la ventana abierta veo un cementerio, París, las colinas de Saint-Cloud, azules. Cuál no sería mi obstinación. Sin embargo, todo ha cambiado. Aunque de niño haya querido merecer esta posición elevada, habría que ver en mi gusto por los palomares un efecto de la ambición, de la vanidad, una compensación por mi pequeña estatura. Pero no; no se trataba de trepar a mi árbol sagrado: yo estaba allí y me negaba a bajar; no se trataba de situarme por encima de los hombres; quería vivir en pleno éter entre los aéreos simulacros de las Cosas. Más adelante, en lugar de quedar enganchado a los globos, hice lo imposible por hundirme muy abajo: tuve que calzarme con suelas de plomo. Con un poco de suerte, llegué a veces a rozar, en las arenas desnudas, algunas especies submarinas cuyos nombres tuve que inventar. Otras veces no podía hacer nada; había una ligereza irresistible que me retenía en la superficie. Para terminar, se me ha roto el altímetro; unas veces soy ludión y otras buzo, y con frecuencia las dos cosas a la vez, como corresponde a nuestra condición: vivo en el aire por costumbre y husmeo abajo sin demasiadas esperanzas."

Las palabras
Jean-Paul SARTRE

...ANTE ESE GRITO DEL CORAZÓN

"Quiero que me sea explicado todo o nada. Y la razón es impotente ante este grito del corazón. El espíritu despertado por esta exigencia busca y no encuentra sino contradicciones y desatinos. Lo que yo no comprendo carece de razón. El mundo está lleno de estas irracionalidades. El mundo mismo cuya significación única no comprendo, no es más que un inmensa irracionalidad. De poder decir una sola vez; "esto está claro", todo se salvaría. Pero estos hombres proclaman a porfía que nada está claro, que todo es caos, que el hombre conserva solamente su clarividencia y el conocimiento preciso de los muros que lo rodean. [...]En ese punto de su esfuerzo el hombre se encuentra ante lo irracional. Siente en sí mismo su deseo de dicha y de razón. Lo absurdo nace de esta confrontación entre el llamamiento humano y el silencio irrazonable del mundo. Esto es lo que hay que olvidar. A esto es a lo que hay que aferrarse, puesto que toda la consecuencia de una vida puede nader de ello. Lo irracional, la nostalgia humana y lo absurdo que surge de su enfrentamiento son los tres personajes del drama que debe terminar necesariamente con toda la lógica de que es capaz la existencia."

ALBERT CAMUS, El mito de Sísifo

I TU TAMBÉ HAURÀS CAURE

Arrives amb l'alegria desbordant d'un nen que jo vull feliç per dir-me que marxes de colònies. I m'expliques, tot atabalat, que has de passar un parell de nits fora de casa mentre em mostres una llista on hi ha apuntades les coses que et fan falta pel viatge. I jo no puc deixar de pensar que des de que vas nèixer no has deixat de cridar-nos ni una sola nit amb el neguit dels nens que tenen el son fràgil i inquiet. Ara dius te'n vas i, el teu goig consola les meves pors, mentre parles de sortides fins al mar, jocs de nit i una habitació comunitària amb lliteres. I vaig pensant en totes les coses que hauria de dir-te; en primer lloc que t'estimo més que a qualsevol altra cosa d'aquest món, després que vigilis moltíssim, que no et separis mai del grup, que facis bondat, que no t'oblidis d'abrigar-te... Però tu preguntes mentre corres de banda a banda del menjador de casa, si podem comprar una llaterna ben gran i una bossa amb llaminadures per repartir a l'autocar, si pots dormir al llit més alt de la llitera. I et dic que si a tot. Que res condicioni els teus dos dies d'ingenua independència infantil. Que sigui risc el risc, i joc el joc, i alegria neta l'alegria del viatge. De vegades, el nostre afany de cuidar dels nostres ens porta a limitar el seu recorregut. Així que no vull fer teves les meves pors. Em trobaràs aquí a la tornada, feliç de retrobar-te, impacient perquè m'expliquis totes les coses que has viscut. I després, si tot va bé, seguiré al teu costat sempre que em necessitis, fins i tot quan creguis, i ho creuràs, que et sóc prescindible.

Escolta a aquest algú que ha entés per fi el que és de veritat la por; saber que pots perdre fins i tot allò que no has tingut mai; una absurda seguretat. Per tant, procura disfrutar de tots el moments que el teu temps disposi i viu-los sense demanar més del que poden oferir-te però sense reticències ni falsos pretextos. Recorda; no deixis que t'entabanin mai els que van vestits de moralistes i desconfia de tots aquells que et voldran tallar les ales. Tria, tria tu, el que està bé i el que no ho està . Però sobretot, gaudeix tant com puguis perquè, al cap i al fi, quan caiguis, i tu també hauràs de caure de ben alt, ningú podrà amortir-te el cop.