Tan lluny i tan aprop les meves dues cares no simpatitzen. S'inclouen doncs dins un mateixa realitat? O també s'ha anat formant una fractura dins l'espai indefinible d'allò que en diem "el real"?
Quan dic "nosaltres" el món és un mar de calma que retorna les olors de casa nostra i ens aferra a un lloc concret. Quan dic "jo" uns núvols de tempesta aixequen les ires de l'onada i tot es tambaleja. Seré capaç d'harmonitzar tot aquest batibull de contradiccions o hauré de cedir altra vegada a l'imperatiu de la renúncia? Qué he de sacrificar i on em portarà aquest sacrifici no ho puc saber. Però allò que decideixi ara, no serà pas una decisició més, sinó que haurà de condicionar tot allò que encara puc arribar a ser o determinarà tot allò que ja no seré mai. Si bé és cert que l'experìència ens dóna més perspectives per encarar les coses que ens increpen, no és menys cert que cada nova situació està condicionada per un munt de factors que ens sorprenen per la seva novetat i ens converteixen en atrafegats inexperts. Així que no ho tinc clar; si dic "jo vull", fujo de les meves responsabilitats o més aviat fujo cap a elles?
Diuen que el temps i les distàncies actuen com a catalitzadors que neutralitzen el catastrofisme de l'inmediatesa. Així, d'aquí uns anys, si és possible fer un balanç objectiu de la pròpia subjectivitat, m'agradaria poder dir que he estat una persona que ha tingut tot el que volia, no algú que volia més del que tenia al seu abast. Això segur haurà de consolar-me. Però ara, només vull el coratge necessari per tal de creure que la vida pot ser tan fantàstica com em pensava que seria quan èrem nens i corríem pels camps de blat al capvespre buscant la casa dels avis.
És el dubte el que ens mata i segurament tot seria més fàcil si tinguessim algú que decidís per nosaltres minimitzant els riscos. Arriscar-se a rendir afectes se'm fa una muntanya. M'espanta massa la meva vida per enfrontar-me a res, així doncs quan et nego, és la teva la que defenso.
No hay comentarios:
Publicar un comentario