jueves, 15 de mayo de 2008

NO RENUCIÏS


Hospital de dia Miquel Martí i Pol. Avui hi he vingut sola. Ha estat la primera vegada. Ho he vist tot diferent tot i que només fa una setmana que vaig ser-hi per darrer cop. Ha estat diferent, vull dir avui. A una de les parets, enfront de les consultes de neurologia, hi ha un mural amb una fotografia del poeta; un primer pla, només la cara, un esbós de somriure. Ja l'havia vist abans, la fotografia, és clar, però... avui ha estat tota una altra cosa. Avui he llegit els versos que l'acompanyen, un petit fragment de poema;

"Tu que em llegeixes,
si ets gran com jo, recorda-ho:
no renunciïs;
mentre el somni et desvetlli
la vida continua."

Desde la cadira a la petita sala d'espera, els he llegit i rellegit fins a memoritzar-los. No m'ha costat gaire, però mentre ho feia he pensat que tenia la seva gràcia que m'haguessin passat tan desapercebuts. Llavors he mirat al meu voltant i he descobert (pot semblar una completa tonteria) que les sales d'espera estan precisament per això; per esperar. I malgrat el neguit i la impaciència de veure com el temps s'alenteix mentre esperem que ens cridin pels altaveus, he vist que mai esperem sols. Hi son els altres. Gent sense nom, inquiets i preocupats, que també esperen i esperen. I de tant en tant busquen la complicitat d'un comentari, de vegades, que suscrivim una queixa, sovint, una banal referència climatològica per esbarriar el pes del silenci. Avui me n'he adonat que fa molts dies que em limito a mirar cap endins sobretot quan vinc a aquest lloc. No sé que hi havia al fons de la meva no mirada, potser el rebuig al que de vegades ens condemana el nostre estúpid amor propi, potser només la por de mirar i sentir compassió o llàstima i descobrir que en realitat és per nosaltre que tenim aquests sentiments. Avui he obert els ulls i me'ls he mirat i no hi hagut rebuig ni llàstima ni por. Perquè avui he pensat, que ells eren jo i jo podia ser ells. Que ells i jo èrem tots nosaltres.

Està assegut en una cadira de rodes i amb prou feines articula els mots quan intenta expressar-se. Està enfadat, ja fa massa estona que espera. Apreta els punys i acompanya cada eixam de mots indesxifrables amb un gest brusc d'indignació. Alguns se'l miren de reüll i tot seguit giren la cara, i fan veure que no hi son. I jo que no sóc en res millor que ells, li miro els ulls i li somric i ell ja no crida; es deixa riure. Avui tot és una altra cosa. Queden somnis. La vida continua.

No hay comentarios: