GRÈCIA

Grècia és un lloc al mapes enmarcat de blau mar, un retrat de pedres nobles al llibres d'història de l'art. Grècia és ahir que sobreviu al fris d'un temple contrapuntejat de temps. Mite i logos. El curs d'un riu per on flueix el pensament i les corrents secretes que un dia van desembocar en l'escriptura i van tornar el món racional. Escriure és posar en ordre, ja se sap. Però Grècia és també literatura, mentides que se m'han tornat veritat. La desesperació d'Aquil.les a la platja de Troia, la solitud d'Helena i, Ulisses, el sense nom. Grècia és l'Odissea: el viatge inacabable de retorn vers cap lloc. Així, com ara, Grècia és el record d'Esquèria, aquest tres cants (Odisea V-VIII) que he d'explicar als companys de classe el proper dilluns. Grècia és doncs l'atzar: perquè aquests tres entre tants d'altres?- li he volgut preguntar al mestre mentre m'empassava un glop amarg de café. Què diré? Diré que Grècia és Carles Riba i les Elegies de Bierville, que Grècia estava en Goethe i la seva obra imperfeta, que Maragall va cantar-la. Diré tantes coses per no dir res. Seré silenci. Com una albada de llum justa a cap Sounion. Com un anar i tornar d'onades en la terrible infinitud del món. Com allò latent que roman sota les runes esperant el valor per ser reconstruït.