ELS DIES BLAUS I EL SOL...

Aquell estiu vam abandonar definitivament els Beatles. No va ser pas cap gran pèrdua, només ens feiem grans. Creixiem segons els manaments d'un món que, als disset anys, encara s'ofereix com un torrent de vida desbordada que ofega els límits. Creixíem ben al marge de certeses absolutes i veritats inapel.lables, sabent, però, que alguna cosa se'ns perdia ben endins d'un fons d'estius creuats pels dies blaus i el sol de la infantesa i ens miravem el temps amb l'alegria del qui no sap, o no vol saber res, d'un futur amarrat a les lleis de la maduresa i la resposabilitat. Jugàvem a rendir les hores en aquella casa de les tardes, la darrera casa del poble enfilada al turonet. Pujant el camí des de la reixa a la part baixa, arribavem a la terrassa emporxada de l'entrada principal. Allà vam gaudir del goig d'un temps que ens oferia dins l'alçada el quadre d'un Vallès creuat pels horts i els corriols d'aigua de la riera que s'allunyava apamant els metres .

Havíem deixat els Beatles com qui deixa al fons de l'armari una peça de roba que s'ha quedat massa petita o que ja no està prou de moda. Sonàven altres veus aquell agost. Jo, tenia la sensació, que els ritmes fàcils i els acords que tant m'havia costat d'apendre s'anaven endintsant dins del temps de l'alegria neta i desbordada dels jardins amb les piscines i les escapades de cap de setmana a Calafell o Llançà però em perdíen les lletres en anglès i la innocent rebel.lió de deixar escapar els dies bebent coca-cola i fumant d'amagat. Ens enganxaven Bob Dylan, Van Morrison, Tom Petty i, sobretot, l'Sprin
gsteen i no recordo si vaig arribar a dir mai que, per sobre dels altres, preferia la veu aspra i la fosca melangia urbana de Lou Reed. El capvespre portava l'aroma net de les plantes i una extranya barreja d'olors que venia de les cuines i es barrejava amb el lleu brogit dels espersors banyant la gespa. Quan ens acomiadàvem a prop de les escales, el Vallès era una estora lilosa amb petits cercles de llum i, al lluny, Barcelona i la línia fosca del mar. Aquell setembre va oferir-me la possibilitat d' una vida nova a una altra ciutat. Mai més vaig desitjar tornar. Però, de vegades, m'interpel.la el record d'aquelles tardes i retorna el paisatge d'un Vallès rendit als peus de la terrassa de l'adolescència.

No he tornat a escoltar els Beatles, però he aprés que hi ha cançons que ens acompanyen sempre, no només perquè permeten viatjar en el temps fins espais de la memòria que creiem haver oblidat, sinó també perquè ens ensenyen a enmirallar-nos en un ara que les resignifica. Aquestes no les perdrem mai. A la minicadena Lou Reed canta lent, "It's such a perfect day I'm gonna...", No crec que sigui ben bé pel que ens diuen, perquè cap dia serà ja tan perfecte com els que romanen dins el temps intocable del que ja no pot tornar.