viernes, 25 de enero de 2008

I SEGUEIX ESPERANT

"Lo que uno es se rompe, Empédocles, del mismo modo que los astros declinan solemnemente. Y ebrios de luz brillan los valles."

Amb any acabat d'estrenar i el cor bastit de bons propòsits engeguem altra vegada el motor del dia a dia. No sé si és alegria el que ara ens empeny al carrer amb ganes de trobar la gent que ens fa falta o si és només la panoràmica oferta de tres cents seixanta cinc dies verges on poder construïr algún fragment de raonable futur. El 2008 regala un farcell de pàgines en blanc on amb més o menys prudència hi hem anat anotant alguna significativa fita; deixar el tabac, tornar als llibres, oferir més temps als que ens estimen. Però de sobte, un s'atura, i un nombre en vermell encapçalant el calendari diu que ja és 25, que un altre gener passa a la història, i allò trencat que tots portem a dins torna rebelar-se punyent i agre. I com sempre, un sap, altra vegada, que la vida és plena de bons propòsits que ens ensenyen a mirar endavant, a mentir-nos de nou, mentre esperem el dia en que ja no calguin més mentides, ni més aplaçaments per estafar els desitjos. I dir 2008 és simplement cedir al caprici de la suma mentre un sent l'anclatge dels dies al portal del temps. I segueix esperant l'esclat de llum sobre les valls dels mesos que encara han de venir.

2 comentarios:

Esther dijo...

Lamentablement, és cert que vivim esperant; ens obliguem a viure posant "potsers" al futur però, el més sorprenent és que aquestes possibilitats, sovint, arrelen al passat. I entre aquest mirar endavant i endarrera ens oblidem d'allò realment important: l'ara. Realment necessitem disfressar-lo de demà??? Cal que sigui tant important tot allò que no tenim i volem?? Jo, aquest any, aposto per valorar el que sóc i el que tinc, aposto per viure, pel present sense condicionals.

Abe dijo...

Creo que el presente está sobreestimado. Para mí el presente bien aprovechado es el que se utiliza como reflexión. El único realmente importante fue el primero, en el mismo momento de nacer.
Cuando dices que: "Realment necessitem disfressar-lo de demà??". Creo que sí. Es innato, pura supervivencia. Es la vida la que exjije al ser humano a sentir la necesidad de preguntar "por qué". Sin esa exijencia no seríamos más que polvo.