Aquest matí, gairebé de forma casual, me n'he adonat de que ja fa un any que escric aquestes pàgines. De vegades amb més o menys fortuna, de vegades amb més o menys fidelitat, però malgrat tot, sempre retrobo aquest espai. Avui, però, mentre hi escribia, m'ha assaltat de nou una idea que fa dies que em volta pel cap: suprimir-lo. N'estava ben decidida, però... després m'he dit: "ja ho faré des de casa" i ara que estic a casa... suposo que simplement em demano què és el que em reté aquí. Així que m'he dedicat una estoneta a viatjar a través del temps a partir de les meves pròpies paraules; he buscat l'origen d'allò que feia que l'existència d'aquest espai tingués un sentit i m'he qüestionat si valia la pena seguir-hi apostant, si encara queda alguna cosa dins meu que s'identifiqui sincerament amb la veu que es deixava sentir ara fa un any. I he llegit, i he escoltat algú que parlava de fugides impossibles i retorns inevitables. I una veu que fa molt temps que no escoltava però que no sé per quina extranya raó s'ha ressistit a abandonar-me m'ha preguntat ben baixet; ¿quan temps fa que corres? ¿saps cap a on vas?. I li he sentit repetir; "fugis del que fugis bé sigui d'un lloc, de les circunstàncies, del destí o d'una altra persona, sempre, sempre, et caldrà tornar". És una veu espavilada, sap que una fugida mai pot ser un final, només una porta mig tancada, de la mateixa manera que sap que el mur està dins nostre però també hi és la capacitat de saltar-lo.
Sovint només veiem el mur i sentim fustració i ens espantem molt. En aquest sentit els murs s'assemblen a les persones; ESPANTEN!!! De tant en tant resulten fustrants i no les volem a prop nostre. Després, però, reunim el valor per agafar embranzida i saltar l'obstacle. Després, però, deixem d'estar enfadats i ens diem que el fet que algunes persones no puguin estar en la nostra vida de la manera en què nosaltres voldríem que hi fossin no vol pas dir que no hi tinguin cap lloc. De vegades és obvi que ni tan sols sabem que volem de nosaltres mateixos i és molt difícil saber amb precisió que esperem dels altres. Jo ara penso en algú concret. Penso que ens hem fet costat en un moment de la vida en que sense saber-ho ens hem necessitat i penso que aquest moment ha de marcar-nos. Sabeu què? no puc assegurar que hagi estat exactament així, tot i això, sempre està d'una manera o una altra al meu costat, m'acompanya, i el meu afecte creix a diari.
2 comentarios:
Perque pots mirar enrera i llegir-te, perque pots saber què pensaves en un moment concret, què llegies, què senties, què t'amoinava... perque aquest blog és un calendari amb dies marcats.
Perque ens ajuda a saber de tu quan no ens veiem o quan estem lluny, perque és un punt de trobada.
Perque ens agrada identificar-nos: tornar a una conversa, tornar a una platja d'una tarda d'agost, tornar als somnis, a les sorpreses; perque aquest blog és una porta oberta que ens duu al record i al temps compartit.
I perque ets tu, i perque les paraules formen part del que ets, per tot això, jo vull continuar llegint-te.
Moltes, però moltes, gràcies. Una altra vegada has aconsseguit emocionar-me. Avui ja tinc dos molts bons motius per continuar vetllant per aquestes pàgines. De fet, sou realment molt pocs els que teniu notícia de l'existència d'aquest espai i, de vegades, em pregunto perquè no n'he parlat amb la resta. Suposo que va estar pensat per un petit comité i això tampoc ha canviat. Vull dir que no he sentit mai la necessitat de fer-ne propaganda. Prefereixo que hi arribin desconeguts ocasionals; navegants de la xarxa. Però sobretot vosaltres, ELS IMPRESCINDIBLES.
Segueixo treballant en el poema que et vaig prometre. Crec que t'agradarà moltíssim.
Publicar un comentario