Estem acostumats a envoltar-nos de gent perquè no sabem estar sols. A vegades, creiem que el fet de tenir moltes persones al nostre costat, compensa de la terrible solitud que ens assetja en moltíssimes ocassions. A vegades, fins i tot pensem, que d'amics en tenim molts, però jo penso que d'amics dels bons, se'n tenen més aviat pocs. Malgrat tot això em considero especialment afortunada perquè sempre allà on he anat he trobat persones a les que m'agradaria seguir tenint a prop. És veritat, que moltes d`aquestes relacions són circumstancials; coincidim a un lloc durant un temps i sabem, que un dia o un altre, els nostres camins hauran de separar-se. Però quan un afecte és sincer cap distància pot negar-lo. En realitat el que passa és que les relacions van perdent intensitat i es matitzen, però una trucada, o un viatge, o un simple encontre casual les torna a vernissar del color intesíssim del temps compartit. Jo tinc alguns bons amics. Ells acossegueixen que fins i tot en els dies més grisos sigui possible la rialla o el somriure. Ells fan que tot plegat es signifiqui. Cadascun d'una manera diferent, cadascun d`ells d'acord amb una forma de ser i amb una forma de donar, són elements imprescindibles de la meva geografia personal.
Darrerament ha arribat a la meva vida una persona. Es va guanyar la meva admiració el dia que em va fer veure que havia de ser sincera amb mi mateixa; que m'havia de fer unes quantes preguntes fonamentals. Li dono la benvinguda a la "troupe" i li agraeixo ja tantes converses, tantes cerveses, unes quantes nits. A ser possible, voldria que es quedés una estona més.
jueves, 14 de junio de 2007
miércoles, 13 de junio de 2007
EL BENEFICIO DE LA DUDA
De bon matí mentre faig el rigurós primer cafè del dia acostumo a fullejar el diari. Avui m'he topat amb un article que m'ha cridat força l'atenció. Serà que a vegades necessitem que els altres verbalitzin algunes de les coses que ens inquieten. Necessitem trobar en les paraules del altres els argument que ens ajudin a endreçar el desordre de la nostra experiència. L'article deia;
"La razón es un logaritmo, el sentimiento es una brisa, el instinto es un vendaval. En el mejor y preferible de los casos nos movemos entre los tres. [...] ¡Cuánta grandeza hay en la duda íntima, profunda, sentida y razonada! ¡Cuánto talento evidencia el no saber y el penetrar con humildad en el "quizás"!!Cuánta seguridad da irse a dormir con la inquietud y despertarse con la duda, sabiendo que la única verdad que configura nuestra ruta es la que sabemos construir nosotros mismos.
Es nuestra única condición: la humana. Siempre oscilaremos entre el instinto, el sentimiento y la razón. Los iremos combinando y dosificando, dependiendo del instante, de nuestras fuerzas, potencias, temores y debilidades.
Y al final, cuando se nos acaban todos los paisajes, surge y nos penetra el de nuestra rasante supervivencia."
Raó, sentiments, passions o instints són els tres eixos que configuren la nostra humana condició. Estúpid aferrar-se de forma exclusiva als extrems; més estúpid encara obviar que per viure amb certa plenitud no es pot renunciar a cap dels tres. Simple qüestió de supervivència.
"La razón es un logaritmo, el sentimiento es una brisa, el instinto es un vendaval. En el mejor y preferible de los casos nos movemos entre los tres. [...] ¡Cuánta grandeza hay en la duda íntima, profunda, sentida y razonada! ¡Cuánto talento evidencia el no saber y el penetrar con humildad en el "quizás"!!Cuánta seguridad da irse a dormir con la inquietud y despertarse con la duda, sabiendo que la única verdad que configura nuestra ruta es la que sabemos construir nosotros mismos.
Es nuestra única condición: la humana. Siempre oscilaremos entre el instinto, el sentimiento y la razón. Los iremos combinando y dosificando, dependiendo del instante, de nuestras fuerzas, potencias, temores y debilidades.
Y al final, cuando se nos acaban todos los paisajes, surge y nos penetra el de nuestra rasante supervivencia."
Raó, sentiments, passions o instints són els tres eixos que configuren la nostra humana condició. Estúpid aferrar-se de forma exclusiva als extrems; més estúpid encara obviar que per viure amb certa plenitud no es pot renunciar a cap dels tres. Simple qüestió de supervivència.
martes, 12 de junio de 2007
SEMPRE QUAN ESTEM LLUNY VOLEM TORNAR
No és pas cap gran descobrmient; sempre quan estem lluny volem tornar. Sembla ser que la distància, els quilòmetres i el fet d'estar sols, fan que sentim més que mai, que som d'un lloc determinat i que tenim ganes de tornar-hi. Crec que la nostàlgia és molt positiva en aquest sentit, sobretot si serveix per recordar-nos qui són aquelles persones que estimem i trobem a faltar i ens fa veure que mai hem desitjat realment el viatge. I tan de bo tornem a un lloc en calma des d'on no haguem de preguntar-nos perquè estàvem lluny. Tan de bo fos possible desteixir l'ordit dels dies i ser més feliços que els protagonistes del poema d'Ángel González :
ILUSOS LOS ULISES
Siempre, después de un viaje,
una mirada terca se aferra a lo que busca,
y es un hueco sobrío, una luz pavorosa,
tan sólo lo que tocan los ojos del que vuelve.
Fidelidad, afán inútil.
¿Quiés tuvo la arrogancia de intentarte?
Nadie ha sido capaz
-ni aun los que han muerto-
de destejer la trama
de los días.
A vegades els viatges tenen molt a veure amb les fugides. Però fins i tot les fugides impliquen un retorn.
ILUSOS LOS ULISES
Siempre, después de un viaje,
una mirada terca se aferra a lo que busca,
y es un hueco sobrío, una luz pavorosa,
tan sólo lo que tocan los ojos del que vuelve.
Fidelidad, afán inútil.
¿Quiés tuvo la arrogancia de intentarte?
Nadie ha sido capaz
-ni aun los que han muerto-
de destejer la trama
de los días.
A vegades els viatges tenen molt a veure amb les fugides. Però fins i tot les fugides impliquen un retorn.
lunes, 11 de junio de 2007
...YA QUE PREFIERO ESCOGER MIS DERROTAS
En un dels seus poemes inclosos al recull "Diario cómplice" el poeta Luis García Montero escriu:
"Y a mí, ya que prefiero escoger mis derrotas,
quiero que me recuerden derrotado,
como quien algo espera
más allá de los tiempos y los hechos.
Quizás porque haga falta haberlo presagiado
o porque, en todo caso, nadie sabe
dónde acaban los sueños."
I té molta raó en la seva apel.lació als presagis. Alguns cometen el terrible error de creure en un somni. Però els somnis són el que són. I no sé si és possible escollir les pròpies derrotes, jo diria que més aviat no. No sé perquè acostumem a cometre l'error de pensar que en renunciar a alguna cosa, en realitat el que estem fent és una tria voluntària en favor de la pèrdua. Així deixem crèixer la nostra autocomplaença i ens vanagloriem; no he perdut només he triat. Segurament hi ha gent afortunada que pot decidir sobre la seva vida i la vida dels altres; serà que tenen estrella. Altres simplement han d'estar disposats a encaixar. I si les derrotes tenen un punt de dignitat, jo prefereixo menysprearlo, i voldria que em recordessin derrotada i indigna, sense nord. Inevitablement perduda al fons de fosca on viuen els que han somiat massa.
"Y a mí, ya que prefiero escoger mis derrotas,
quiero que me recuerden derrotado,
como quien algo espera
más allá de los tiempos y los hechos.
Quizás porque haga falta haberlo presagiado
o porque, en todo caso, nadie sabe
dónde acaban los sueños."
I té molta raó en la seva apel.lació als presagis. Alguns cometen el terrible error de creure en un somni. Però els somnis són el que són. I no sé si és possible escollir les pròpies derrotes, jo diria que més aviat no. No sé perquè acostumem a cometre l'error de pensar que en renunciar a alguna cosa, en realitat el que estem fent és una tria voluntària en favor de la pèrdua. Així deixem crèixer la nostra autocomplaença i ens vanagloriem; no he perdut només he triat. Segurament hi ha gent afortunada que pot decidir sobre la seva vida i la vida dels altres; serà que tenen estrella. Altres simplement han d'estar disposats a encaixar. I si les derrotes tenen un punt de dignitat, jo prefereixo menysprearlo, i voldria que em recordessin derrotada i indigna, sense nord. Inevitablement perduda al fons de fosca on viuen els que han somiat massa.
LASCIA CH'IO PIANGA
Lascia ch'io pianga
mia cruda sorte,
e che sospiri
la libertà;
e che sospiri...
e che sospiri...
la libertà.
Només un fons de música trista i aquest espai des del que escrius. Potser només el acords de Haendel valguin per recordar-te que també a vegades tu plores. No t'enganyis ,només per plorar has vingut fins aquí; només per amagar les llàgrimes has vingut fins aquí.
Quantes vegades has amparat dins la fredor aquest sentiment tant teu de suficiència? I mira't ara, amb llàstima si cal. Llàstima d'estar plorant davant d'una pantalla. Saps que seria més fàcil despenjar el telèfon, compartir el dolor, fer extensible el desengany i cercar la complicitat de l'abraçada. Però no saps fer-ho. Per què en el fons, ¿què els diries? Parlaries d'un poema d'aeroport, del temps mort, del diví atzar? Se'n riurien, no és propi de tu.
Així que resta aquí: recolza en el buit la teva suficiència, creix en la teva fortalesa i recorda el que tens i el que et toca: no res. D'això va el joc i perds. Ja és igual que ploris, tant se val que et vegin. És el mateix.
mia cruda sorte,
e che sospiri
la libertà;
e che sospiri...
e che sospiri...
la libertà.
Només un fons de música trista i aquest espai des del que escrius. Potser només el acords de Haendel valguin per recordar-te que també a vegades tu plores. No t'enganyis ,només per plorar has vingut fins aquí; només per amagar les llàgrimes has vingut fins aquí.
Quantes vegades has amparat dins la fredor aquest sentiment tant teu de suficiència? I mira't ara, amb llàstima si cal. Llàstima d'estar plorant davant d'una pantalla. Saps que seria més fàcil despenjar el telèfon, compartir el dolor, fer extensible el desengany i cercar la complicitat de l'abraçada. Però no saps fer-ho. Per què en el fons, ¿què els diries? Parlaries d'un poema d'aeroport, del temps mort, del diví atzar? Se'n riurien, no és propi de tu.
Així que resta aquí: recolza en el buit la teva suficiència, creix en la teva fortalesa i recorda el que tens i el que et toca: no res. D'això va el joc i perds. Ja és igual que ploris, tant se val que et vegin. És el mateix.
viernes, 8 de junio de 2007
COM TU EN LA MEVA VIDA
L'equip de l'assassí
Entre els desastres apilats com sacs,
la vida m'ha deixat el teu amor.
Tant se val el silenci de la nit,
el cotxe negre que ha apagat els fars
i el saxo que se sent, fluix, a la ràdio.
El que ha de ser impecable és el dispar:
perillós i certer. Com tu en la meva vida.
JOAN MARGARIT
Entre els desastres apilats com sacs,
la vida m'ha deixat el teu amor.
Tant se val el silenci de la nit,
el cotxe negre que ha apagat els fars
i el saxo que se sent, fluix, a la ràdio.
El que ha de ser impecable és el dispar:
perillós i certer. Com tu en la meva vida.
JOAN MARGARIT
martes, 5 de junio de 2007
"VOLEM QUE L'AMOR ENS FACI IRREALS"
En un dels textos del seu Diari sense dies (1998-2003) el poeta Pere Rovira ens diu:
"L'amor és una de les coses més divertides que hem inventat. També és una de les més impossibles, perquè no podem, ni en els millors moments, deixar de somiar-lo. Com si no fos prou estrany que dues persones necessitin mirar-se, tocar-se, parlar, donar-se el temps i la bondat, volem que l'amor ens faci irreals. ¿Per vanitat, per orgull, per por? Res no ens torna més covards i més valents alhora."
De totes les històries que s'inclouen a l'Odissea homèrica jo en trio una; la de Nausika. Gràcies a la seva intervenció, l'heroi homèric, té la possibilitat de tornar a la terra natal després d'un llarg periple d'aventures. Però la història de Nausika és també l'assupció d'una renúncia; perquè malgrat que s'enamori d'Ulisses, sap que està obligada a deixar-lo marxar; sap que la seva missió consisteix en facilitar-li els mitjans que el permetin tornar a casa i que només
d' aquesta manera pot participar de la vida de l'altre. És doncs una història que acaba només començar. Potser si que, vista des de lluny, podríem considerar-la una gran història d'amor... però tornant al text de Rovira;
"Els amors literaris, curts i tràgics, amb més desig que plaer, solen exigir un mal final. ¿De quin pecat ens parlen? ¿De l'excés de passió o de la falta d'intel.ligència? ¿Per què ens els creiem tant, si neguen el que els amants demanen més?: estar junts per sempre, sense l'estúpid dolor, còmplices de la vida bona, fins arribar a aquell final en pau que només troben els que han estimat molt".
I té molta raó. La vida es feta d'històries estranyes, d'amors impossibles o poc convencionals; per què l'amor no té un temps o està fet de tots els temps. Si busquem en els llibres un lloc on enmirallar la nostra història, un lloc on justificar la forma en la que s'està desenvolupant o el final cap al qual ha de dirigir-se, correm el risc d'oblidar el que hauria de ser el més important. A vegades les històries vénen fins a nosaltres, no cal sortir a buscar-les, i només ens exigeixen que siguem prou valents per viure-les. I no hi veig cap pecat en la necessitat d'estar junts, de viure la vida bona, de ser fidels a nosaltres mateixos. Tant de bo Nausika ho hagués tingut més present!
"L'amor és una de les coses més divertides que hem inventat. També és una de les més impossibles, perquè no podem, ni en els millors moments, deixar de somiar-lo. Com si no fos prou estrany que dues persones necessitin mirar-se, tocar-se, parlar, donar-se el temps i la bondat, volem que l'amor ens faci irreals. ¿Per vanitat, per orgull, per por? Res no ens torna més covards i més valents alhora."
De totes les històries que s'inclouen a l'Odissea homèrica jo en trio una; la de Nausika. Gràcies a la seva intervenció, l'heroi homèric, té la possibilitat de tornar a la terra natal després d'un llarg periple d'aventures. Però la història de Nausika és també l'assupció d'una renúncia; perquè malgrat que s'enamori d'Ulisses, sap que està obligada a deixar-lo marxar; sap que la seva missió consisteix en facilitar-li els mitjans que el permetin tornar a casa i que només
d' aquesta manera pot participar de la vida de l'altre. És doncs una història que acaba només començar. Potser si que, vista des de lluny, podríem considerar-la una gran història d'amor... però tornant al text de Rovira;
"Els amors literaris, curts i tràgics, amb més desig que plaer, solen exigir un mal final. ¿De quin pecat ens parlen? ¿De l'excés de passió o de la falta d'intel.ligència? ¿Per què ens els creiem tant, si neguen el que els amants demanen més?: estar junts per sempre, sense l'estúpid dolor, còmplices de la vida bona, fins arribar a aquell final en pau que només troben els que han estimat molt".
I té molta raó. La vida es feta d'històries estranyes, d'amors impossibles o poc convencionals; per què l'amor no té un temps o està fet de tots els temps. Si busquem en els llibres un lloc on enmirallar la nostra història, un lloc on justificar la forma en la que s'està desenvolupant o el final cap al qual ha de dirigir-se, correm el risc d'oblidar el que hauria de ser el més important. A vegades les històries vénen fins a nosaltres, no cal sortir a buscar-les, i només ens exigeixen que siguem prou valents per viure-les. I no hi veig cap pecat en la necessitat d'estar junts, de viure la vida bona, de ser fidels a nosaltres mateixos. Tant de bo Nausika ho hagués tingut més present!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)