No és pas cap gran descobrmient; sempre quan estem lluny volem tornar. Sembla ser que la distància, els quilòmetres i el fet d'estar sols, fan que sentim més que mai, que som d'un lloc determinat i que tenim ganes de tornar-hi. Crec que la nostàlgia és molt positiva en aquest sentit, sobretot si serveix per recordar-nos qui són aquelles persones que estimem i trobem a faltar i ens fa veure que mai hem desitjat realment el viatge. I tan de bo tornem a un lloc en calma des d'on no haguem de preguntar-nos perquè estàvem lluny. Tan de bo fos possible desteixir l'ordit dels dies i ser més feliços que els protagonistes del poema d'Ángel González :
ILUSOS LOS ULISES
Siempre, después de un viaje,
una mirada terca se aferra a lo que busca,
y es un hueco sobrío, una luz pavorosa,
tan sólo lo que tocan los ojos del que vuelve.
Fidelidad, afán inútil.
¿Quiés tuvo la arrogancia de intentarte?
Nadie ha sido capaz
-ni aun los que han muerto-
de destejer la trama
de los días.
A vegades els viatges tenen molt a veure amb les fugides. Però fins i tot les fugides impliquen un retorn.
No hay comentarios:
Publicar un comentario