PÍDEME, SI TE PLACE, LAS MÁS INDIGNAS PRUEBAS

Aquí estás otra vez, Amor,
visita siempre inesperada,
endemoniado ángel de mis días;
aquí llegas de nuevo con tus alas traidoras
por cuyo torvo filo abandonan los hombres
su fe y sus pertenencias.

Funda tu extraño infierno irresistibles
en el centro arrasado de mi casa,
y rompe el corazón de los que amo
mientras yo quemo incienso ante tu imagen.

Una vez más quisiera convertirme
en tu obediente siervo, y por lograrlo
me someto a tu imperio en cuerpo y alma.
Pídeme, si te place,
las más indignas pruebas, y contempla
cómo entierro con cal mi libertad,
como doy a los perros mis deberes.

Aquí tienes el mundo
que a mi medida alcé para pedirle amparo,
arráncame de él
y clávame en la cruz de tu capricho,
porque alcanzo a saber que no habré de gozarte
si no logro entregar, postrado, mi gobierno.

Caer quiero en tu tierra por merecer el yugo
de quien me hace sentir, mi voluntad quebrando,
el aliento más hondo del dolor,
que es el más hondo aliento de la vida.

Porque sé que no eres generoso,
ni constante, ni noble,
porque conozco bien, Amor,
tus bárbaras costumbres,
la ordalía insensata a que me emplazas,
te maldigo y te ofrezco, una vez más,
mi entusiasmo salvaje, mi voluntad rendida.

Ofrecimiento, [Santa deriva]
Vicente Gallego

LUEGO, LOS TRENES SIGUEN SU CAMINO...

"Algunos trenes circulan muy despacio, abandonan con pereza los confortables andenes de las estaciones, juegan a sembrar fantasías en los ojos crédulos de sus pasajeros, parecen quietos, inofensivos, pacíficos, pero se mueven, y antes o después alcanzan a esa ingenua liebre que creía correr más aprisa que ellos y le pasan por encima para destrozarla en silencio, con la eficacia de un golpe que rompe sólo por dentro. Un trabajo limpio, rápido, económico, sin huesos triturados, sin gritos de dolor ni el sucio inconveniente de las manchas de sangre. Luego, los trenes siguen su camino, pitando alegremente para llamar la atención de los transeúntes [...] y olvidan pronto a la liebre que se yergue sobre sus patas quebradas para avanzar despacio, el cuerpo torcido, la nuca humillada, la cabeza vuelta en un grotesco garabato que pretende elevar lo que ya está hundido en un desesperado y vano intento de proclamar que no ha sufrido daño alguno. Ése es su carácter, su naturaleza. La condición de los trenes. La condición de la liebre."

Los aires difíciles
Almudena Grandes

JUST FORGET THE WORLD

Diuen que els principis fan por, que els finals acostumen a ser tristos i, així doncs, que el què de veritat importa és tot allò que hi ha entremig. I deuen tenir molta raó els que ho diuen, perquè si ens ho parem a mirar, un tant per cent bastant considerable del que és la nostra vida, transcorre en aquest espai intermig de l'anar fent diari. Plantem fonaments el més profunds possible, cimentem parets, aixequem teulades on resguardar-nos dels canvis climàtics, fins que un dia, ens despertem sabent que el preu de la nostra seguretat és la intensitat rebaixada amb la que hem aprés a viure. Llavors tot es complica. Volem tornar a sentir l'impuls del cos en aixecar-nos, volem plantar cara al temps mentre ens sedueixen uns ulls i de tant temeraris ens tornem un pel ridículs. Ridiculs per què la por del primer principi ens sembla ben ridícula i, esquifida, enfront la que ara ens paralitza. Ara és la mateixa por la que ens aterra: tenim por de la por. I en el fons, estem cansats per què ja hem caminat tant que pesa massa cada fragment de recorregut, cada parada, cada nova acceleració, i recordem allò que hem sentit tantes vegades; els finals sempre són tristos i tornar a començar fa molta mandra i... Així que si malgrat tot decidim jugar, ho fem tal i com vivim, a mig rendiment, sense arriscar. I de sobte em pregunto: més enllà de les sentències del món, com és que no recordem, que no hi ha res pitjor que desaprofitar la oportunitat que ens pot canviar la vida?

NÁUFRAGOS METÓDICOS

Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería.

Autobiografía
Luis Rosales

SEDUCCIONS D'ESTIU

Els vespres d'estiu busquem sempre aquest jardí de torreta convertit en bar de copes. Ens acull, provocant-nos, l'ofertori de taules que l'atzar disposa sota el brancatge dels arbres. I les olors de les heures que enfilen les parets fins al mural on s'insinua l'anatomia verda d'un camp de golf. L'encant d'aquest lloc, segurament remunta el temps, i ve d' allò que va ser un dia i ja no és; un jardinet discret de torreta a un barri de ciutat. Potser llavors, amb crits de canalla, acomiadava els vespres dels estius, mirant un carrer sense asfaltar i la nit s'insinuava des del silenci que avui destorba el trànsit i l'entrada i sortida de la gent que ocupa les taules. Però manté encara el perfil discret del que és autèntic a força de ressistir l'embat dels canvis i, mentre es transforma, conserva l'amabilitat dels llocs petits; el misteri d' allò que de tant normal ha esdevingut curiosament estrany. Potser, és també per això, que els vespres d'estiu busquem sempre aquest racó on explicar-nos, aquest refugi on compartir el gust de tornar als temes del dia i remenar les històries que ens inquieten, sense alçar la veu, perquè la música acompanya i mai destorba. I tant se val, que s'adigui més o menys, als cànons dels que ara en diuen locals de moda. Ens és ben igual, que enlloc d'una sala gran i decoracions exhuberants, ens acullin quatre murs amb reixes i parets blanques. Perquè aquest lloc ens pertany en la mesura que l'hem volgut fer nostre. Tan nostre com el temps que regalen les nits d'aquest estiu, seductor des dels ocres de la pell i les samarretes de tirants estampades amb tots els colors del món.

[Per la Maria i per totes les estones al Garden]

...AUNQUE SEA INVISIBLE

"¿No sabes escuchar bajo la voz
los coros primordiales de las voces?"
[CARLOS MARZAL]

Ens hem fet a les veus. A tots ens agrada reconèixer el to indiscutiblement personal que anticipa un rostre, que suggerix un gest. Sabem interpretar els matissos que el nostre nom va adquirint d'acord amb el so de la veu de qui l'enuncia. I ens son especialment amables uns timbres. Recordem les veus i, per això ,quan deixem de sentir-les o se'ns obliden, ens neguiteja un record mut; imatges que s'allunyen o s'atansen sempre en silenci, fotografies amb ulls que miren sense saber ben bé que dir-nos.

Però, entre tantes veus, tots creiem que per sobre de les altres, ressona propera, una veu única; la nostra. Ha estat amb nosaltres des del principi, i potser només és per això, que creiem saber com s'articul.la, el color que la defineix, l'accent que la vernissa. El més curiós és que si ho pensem bé, la nostra veu és també una presència extranya que des de la multiplicitat del cor profund de veus que ens interpel.len, aprén a modul.lar-se fins que s'enuncia. La veu que ens anticipa, la que un dia algú lamentarà no recordar, no diu en realitat gran cosa de nosaltres. Ve d'un pols llarg i duríssim amb totes les altres veus que en silenci parlen. I a vegades, tot i que siguin invisibles en la seva no expressió, es deixen sentir quan xiuxiuegen.

GIRLD... YOU'LL BE A WOMAN SOON

Estem sotmesos a les insobornables lleis del canvi. I ara no parlo pas de grans transformacións. Em refereixo més aviat a les variacions diàries; modificacions d'un entorn tan nostre que amb prou feines són sentides i que només la perspectiva prudent del temps anota i evidencia, i fa que ens preguntem encuriosits, com és possible no haver-les registrat. Llavors mirem enrrere amb la incertesa del qui busca, entre una instantània antiga i aquesta imatge inèdita de l'ara, un espai de temps viscut on poder assenyalar els revolts que s'enfilen fins al lloc des d'on es mira. El més sorprenent de tot, però, és que molt sovint els canvis de dins ens passen qüasi més desapercebuts que els canvis de fora. I amb prou feines advertim que ens transformem a un ritme esfereïdor que ens fa avaçar en l'escala dels tallatges cada cop que s'atança l'hivern, cada vegada que un nou estiu despunta. Ens han parlat del canvi i l'hem fet nostre sense aprendre a interpretar-lo i anem creixent a la deriva d'una llei incontestable que ens transforma perquè els anys sumen o, de sobte, ja resten. Podríem dir que creixem sense consciència d'estar creixent.

Malgrat tot, i molt de tant en tant, advertim ben al fons d'allò que som un esclat íntim que ens trenca o ens afiança. Un breu instant de lúcida consciència que ens fa saber que quelcom dins de nosaltres s'ha modificat. I despertem a aquest nou estadi del nosaltres com qui ha mudat una pell bruta, i de sobte és més portable el cansament, i de sobte som molt més forts. Per exemple València amb nit de juny i sense lluna. L'estrenada complicitat amb dos grandíssims poetes com són Carlos Marzal i Vicente Gallego. Em demanen un poema, i a mesura que m'esforço en relligar versos de memòria, sé que alguna cosa ha canviat. No sabria dir que és exactament però intueixo una seguretat creixent que m'afiança sobre el terra i no vol el trontoll de l'admiració. És ben cert que no sabria dir perquè, però, a vegades, creixem de sobte i tot està ja massa lluny.

[Pel Vicente, el Carlos i per suposat per l'Esther, en record de la nit del 26 de juny del 2007. Celebro haver-hi estat!]