JUST FORGET THE WORLD

Diuen que els principis fan por, que els finals acostumen a ser tristos i, així doncs, que el què de veritat importa és tot allò que hi ha entremig. I deuen tenir molta raó els que ho diuen, perquè si ens ho parem a mirar, un tant per cent bastant considerable del que és la nostra vida, transcorre en aquest espai intermig de l'anar fent diari. Plantem fonaments el més profunds possible, cimentem parets, aixequem teulades on resguardar-nos dels canvis climàtics, fins que un dia, ens despertem sabent que el preu de la nostra seguretat és la intensitat rebaixada amb la que hem aprés a viure. Llavors tot es complica. Volem tornar a sentir l'impuls del cos en aixecar-nos, volem plantar cara al temps mentre ens sedueixen uns ulls i de tant temeraris ens tornem un pel ridículs. Ridiculs per què la por del primer principi ens sembla ben ridícula i, esquifida, enfront la que ara ens paralitza. Ara és la mateixa por la que ens aterra: tenim por de la por. I en el fons, estem cansats per què ja hem caminat tant que pesa massa cada fragment de recorregut, cada parada, cada nova acceleració, i recordem allò que hem sentit tantes vegades; els finals sempre són tristos i tornar a començar fa molta mandra i... Així que si malgrat tot decidim jugar, ho fem tal i com vivim, a mig rendiment, sense arriscar. I de sobte em pregunto: més enllà de les sentències del món, com és que no recordem, que no hi ha res pitjor que desaprofitar la oportunitat que ens pot canviar la vida?