Els vespres d'estiu busquem sempre aquest jardí de torreta convertit en bar de copes. Ens acull, provocant-nos, l'ofertori de taules que l'atzar disposa sota el brancatge dels arbres. I les olors de les heures que enfilen les parets fins al mural on s'insinua l'anatomia verda d'un camp de golf. L'encant d'aquest lloc, segurament remunta el temps, i ve d' allò que va ser un dia i ja no és; un jardinet discret de torreta a un barri de ciutat. Potser llavors, amb crits de canalla, acomiadava els vespres dels estius, mirant un carrer sense asfaltar i la nit s'insinuava des del silenci que avui destorba el trànsit i l'entrada i sortida de la gent que ocupa les taules. Però manté encara el perfil discret del que és autèntic a força de ressistir l'embat dels canvis i, mentre es transforma, conserva l'amabilitat dels llocs petits; el misteri d' allò que de tant normal ha esdevingut curiosament estrany. Potser, és també per això, que els vespres d'estiu busquem sempre aquest racó on explicar-nos, aquest refugi on compartir el gust de tornar als temes del dia i remenar les històries que ens inquieten, sense alçar la veu, perquè la música acompanya i mai destorba. I tant se val, que s'adigui més o menys, als cànons dels que ara en diuen locals de moda. Ens és ben igual, que enlloc d'una sala gran i decoracions exhuberants, ens acullin quatre murs amb reixes i parets blanques. Perquè aquest lloc ens pertany en la mesura que l'hem volgut fer nostre. Tan nostre com el temps que regalen les nits d'aquest estiu, seductor des dels ocres de la pell i les samarretes de tirants estampades amb tots els colors del món.
[Per la Maria i per totes les estones al Garden]
2 comentarios:
Arriba el bon temps i les terrasses s'omplen de gom a gom. De totes maneres no totes són iguals, sempre n'hi ha una que sense saber perquè es converteix en especial. És ben veritat que sempre hi ha algun lloc que sigui pels motius que sigui l'acabem fent nostre. És curiós com els llocs, igual que les persones ens permeten identificar-nos-hi. Curiosament és l'estiu l'època en què acostumen a refugiar-nos més que mai en algun raconet o espai màgic que s'acaba convertint en un espai vital en les nostres vides. Aquest any n'hem triat un d'idílic: les seves heures, les seves fonts i els seus arbres ens deixen oblidar-nos per una estona del bullici de la ciutat i evadir-nos en un món que, a través de mil i una converses, ens permet desitjar o imaginar el que esperem que algun dia es faci realitat. Quan aquest dia arribi haurem fet el cim i per fi podrem plantar aquesta bandera tan desitjada.
Ànims, que ja queda poc per assolir-lo!!!!
Hola guapíssima!!!!!!!!!
M'encanta el comentari! I no saps com agraeixo i celebro la trobada d'aquest lloc que tal i com dius ens està resultant idíl.lic i, potser també, una mica catàrtic???? Potser sí que ens hi sentim tant bé en aquest espai que comencem a incorporar-lo al nostre itinerari vital, però està clar que sense tu no seria el mateix o perdria gran part del seu encant. Pel que fa al repte de l'escalada i als objectius amb bandera inclosa, t'agraeixo els ànims i et prometo no perdre les ganes!!!! Ara ja saps que et necessito esgarrapant pedres al meu costat! Vam inventar un somni gran, no et preguntes com ens el mirarem des de dalt?
Seguirem temptant els metres, hi pots comptar!!!! Perquè malgrat tot nosaltres no som de les que abandonen el vaixell.
Publicar un comentario