"TE CONFIESO QUE BUSCO DIRECCIÓN..."

"Es la ausencia una orilla de preguntas:/ ¿por dónde vas amor, qué traje llevas?,/ ¿en qué lugar del puerto estás sentada?,/ ¿conoces para mí palabras nuevas?,/ ¿qué almacena la ley de tu mirada?"[...]

"Novela de un deseo discrepante,/ mi vida es el camino que se trunca...", "te confieso que busco dirección/ casi siempre en la izquierda, pero nunca/ más a la izquierda de mí corazón."

Además, L.G.M

I RECORDO ALTRES SETEMBRES...

L'estiu s'acomiada amb pell de tempesta. I els dies grisos, amb calor encara, delaten aquesta forma estranya d'un agost que ja és setembre. Caldrà tornar a la marea d'hores exactes i deixar que s'allunyin les tardes llarguíssimes de llum oferta. Suposo que hi ha formes diferents de tornar. Alguns comencem retrobant els llocs; edifici del Rectorat, dos mesos després. Amb certa incomoditat travesso passadissos fins a la biblioteca, deixo passar les hores per sobre dels apunts. Però de sobte algú arriba amb l'alegria dels dies blaus i arrossega aquest principi mar endins del temps mentre m'explica com ha gastat les hores creuant la geografia del pais. Jo parlo de la calma i recordo altres setembres; llibres nous, bates d'escola, la pressa dels matins dins el rellotge. I sé que res no recomença, només canvia el ritme mentre les coses continuen. Cap al vespre sortim als claustres a fumar. La llum ataronjada de les faroles s'endinsa al fullatge de les heures i es va perdent la tarda cap al fons d'un temps que s'esgota. Res a fer per retenir-la, ni aquest desig secret d'un agost amb vuit setmanes. Agost és ja setembre, i em pregunto que se n'ha fet de l'alegria que abans precipitava la tornada.

LA MEDIDA DE NUESTRA HISTORIA PERSONAL

[Cuando la vida y sus relaciones no sólo se "entienden" de otra manera, sino que también se "viven" de otra manera, cuando el sentimiento de la patria no sólo cambia, sino que desaparece y se convierte en un sentimiento internacionalista, cuando el sentimiento de la paternidad desaparece porque no se entiende la sociedad falocráticamente, ni las relaciones amorosas o filiales como una moral, sino como un modo de enfrentarse al mundo con mucha ternura, cuando el amor no es un sentimiento abstracto con debe y haber, sino una realidad que se vive y sólo así se explica, cuando el tiempo no es un decurso abstracto al final del cual nos agurada la culpa y la muerte, sino simplemente la medida de nuestra propia historia personal y colectiva, entonces puede hablarse de otra sentimentalidad, de otra poesía.]

Álvaro Salvador

BIENVENIDA

Sonava estrany i és per això que tots t'anomenavem Mia [i mia, en aranès, significa àvia]. Ara ja no hi ets, i quan penso en tú i en el temps en què he pogut acompasar les meves pases amb les teves, em dic que sis anys són massa pocs. Però del temps viscut l'important és el que ens deixa més enllà de la tristor pel que ja és irrecuperable. De tú m'enduc la certesa de saber que hi ha persones càlides com una llar de foc a l'hivern; el blau dels ulls com un mar a l'albada d'un estiu radiant; i l'alegria que regalen les persones "bones" en el més bon sentit de la paraula que va escriure el poeta. En dies com aquest tot convoca el record i el que vas ser esdevé, més que una indefinida i vaga freqüència de moments, presència. I em fa falta tot el que era net del teu somriure, l'abraçada sostinguda que sempre em va fer sentir com a casa. I crec, profundament crec, que si hi ha un lloc per les persones nobles hi deus tenir un seient de primera fila. És per això que quan recupero el teu nom, refuso qualsevol sentiment que pugui assemblar-se a la llàstima, i el dic amb veu altiva desafiant tot allò que diuen que té d'arbitrari el llenguatge. Quan arribo a les portes del teu nom, tot és amable i càlid, com una benvinguda.

LA MARGARITA DIJO...

Molt sovint, el que més desitgem és allò que no podem tenir. I no importa el fet de saber-ho el que compta és el risc d'aventurar una possibilitat. El dubte. El sí i el no. Potser es tracta de negar l'evidència deixant la tria en mans d'un joc d'atzar; la bona o la mala sort. Com per exemple, de nens; ¿Qui de nosaltres no ha cercat una resposta en l'aleatori desprendiment dels pètals d'una flor? Qui de nosaltres no ha buscat inmediatament una segona flor si la resposta ha estat poc favorable? En realitat el que hi ha sempre darrera d'aquests rituals és la voluntat d'el.ludir la resposabilitat d'una tria. La por. Per què ens espanta massa l'error; per què ens l'han connotat massa negativament. Una mala tria sembla enfrontar-nos al pitjor de nosaltres mateixos i és per això que restem inmòbils, a la espectativa. I entre tants advertiments ningú sembla recordar el perill de deixar que el temps se'n vagi desfullant il.lusions fins a marsir-nos. Ningú sembla tenir present que la vida és complexa i plena de subtileses. Que entre el blanc i el negre existeix tota una gama de tonalitats en gris; que entre el guany i la pèrdua existeix la contradictòria experiència del perdre guanyant. Posem per cas, una caseta de tir i el repte de fer caure els escuradents per aconsseguir el premi a la punteria; imaginem que després dels dispars la meitat dels escuradents encara són drets i, malgrat tot, la bona voluntat d'algú oferint-nos l'obsequi ens fa adonar que la felicitat està en les coses que no planifiquem, en les que no veiem venir. De vegades la vida és més generosa del que ens pensem. Llavors creiem en els miracles i el no es torna si. Perquè, de vegades, contra tot pronòstic, contra tota lògica, creuem l'abisme amb les mans, i atemptant contra els imperatius absurds de la culpa, toquem a qui volem.

NO SOMOS LO QUE SOMOS

Crec que aquest és l'aforisme que intentaves recordar ahir al cotxe de tornada. L'he buscat aquest matí i m'ha semblat molt adient. L'anoto aquí, doncs:

"Borrón y cuenta nueva, tábula rasa, partir de cero. El consuelo verbal pretende ocultarnos que no somos lo que somos, sino las sucesivas encarnaciones de lo que queda de aquel que fuimos."

De totes maneres em sembla una sentència massa escèptica doncs planteja, si no l'entenc malament, una identitat que es reconstrueix sempre a partir d'una resta. Rellegint tot l'apartat de "Arquitecturas del aire", n'he trobat un altre que cito tot seguit perquè m'agradaria que hi donesis una ullada. A veure què et sembla:

"En casi todos los asuntos de la existencia -y en el arte esto se hace dolorosament diàfano-, la obtención de nuestros objetivos está en relación directa con los sacrificios que queramos hacer para lograrlos. Las preguntas son: ¿Qué estás dispuesto a hacer? ¿Qué vas a dejar en el camino? ¿Hasta dónde estás dispuesto a llegar?"

Em semblen tres preguntes molt encertades, i penso que ens les hauríem de fer més sovint. Si malgrat tot, però, acaben convergint en aquesta altra: ¿què puc fer?. Llavors, sincerament, el millor és aferrar-se a les coses viables i mirar endavant. Només mirant endavant ens és donat d'avançar. Darrerament hi he estat donant voltes i crec que les persones intel.ligents són aquelles que no deixen que els seus sentiments vagin més enllà que la pròpia situació. La periodista nord-americana Djuna Barnes va escriure: "ella volia ser el motiu de tot i per això no va ser la causa de res", no voldria caure en un error tan estúpid. No hi caiguis tu tampoc.

DESPUÉS DE TI, LA PARED

El transcòrrer de les hores sempre ens porta fins la nit. I avui, la nit, ens porta fins aquí: Avinguda Rovira Roure a frec de matinada. La pressa ens acomiada a les portes del teu cotxe i al buit nocturn del carrer només resta la remor de l'accelerada i aquesta veu esgarrapada que s'escapa des de les finestrelles repetint: "y el deseo gira en espiral porque..."

Res estava previst malgrat que tot era possible. Fa dotze hores la tarda era promesa de viatge i, potser sense saber-ho, mentre travessaven quilòmetres destexiem dies. Mira; veus el quadrant exacte de les dates? Veus com recul.len els fulls del calendari i es deturen en un punt: primera setmana d'agost, estiu de 2005? És estrany el joc del temps. Avui no és la línia projectada endavant fins l'infinit d'un punt que nosaltres no haurem de conèixer, sinó la juganera perpendicular que l'atzar disposa fins que convergeixen els dies sobre el parèntesi de dos anys. Tu i jo sabem que aquest no és l'estiu de la mar calenta ni de la platja estreta tocant unes vies de tren. No és l'aventura de la medusa la que convoca el batec del cor en la tornada. Però l'obertura d'un estiu menys propici al somni ens retorna al poble on vaig nèixer. I malgrat la desavinença de les causes tot és resol en la complicitat dels efectes.
No sé que dir-te, altra vegada nouvinguda a la casa de la nostra infancia. Només que entenc la nostalgia que destila aquest present viscut en clau de passat i que la tarda se'n vagi en la impresissa anotació de temps inconscientment viscut. Però has estat aquí, un cop més, entre nosaltres. Asseguda a la taula de familia; partícep de les nostres bromes. I sé que si estàs lluny, massa callada, un pel distant, no és per què t'aclapari la complicitat fàcil d'una conversa entre cosins. És més aviat que, de vegades, les coses que haurien de ser simples són també les més difícils. Com el teu neguit davant d'uns ulls que t'interroguen convidant-te a parlar; com el desig que insisteix per tal de que sigui tacte la mirada, abisme la cordialitat, temps rendit l'insignificant temps possible. Quan tornem reconforta el fet d'haver-nos endut la lluna per negar l'evidència de dos cents quilòmetres a l'oest.

I al final nomès una veu de dona, esgarrapada, un tant aguda. Els darrers trams de carretera que has de fer sola fins a casa. I aquesta cançó que només parla d'un no rotund quan el cor arrisca, altra vegada, la jugada d'un potser. La deserta amplada de l'avinguda que retorna, desde els fars del teu cotxe en la distància, fragments d'una cançó tot repetint: "después de ti la pared, no me faltes nunca, no me faltes nunca, no me faltes nunca..."