lunes, 30 de julio de 2007

NO SOMOS LO QUE SOMOS

Crec que aquest és l'aforisme que intentaves recordar ahir al cotxe de tornada. L'he buscat aquest matí i m'ha semblat molt adient. L'anoto aquí, doncs:

"Borrón y cuenta nueva, tábula rasa, partir de cero. El consuelo verbal pretende ocultarnos que no somos lo que somos, sino las sucesivas encarnaciones de lo que queda de aquel que fuimos."

De totes maneres em sembla una sentència massa escèptica doncs planteja, si no l'entenc malament, una identitat que es reconstrueix sempre a partir d'una resta. Rellegint tot l'apartat de "Arquitecturas del aire", n'he trobat un altre que cito tot seguit perquè m'agradaria que hi donesis una ullada. A veure què et sembla:

"En casi todos los asuntos de la existencia -y en el arte esto se hace dolorosament diàfano-, la obtención de nuestros objetivos está en relación directa con los sacrificios que queramos hacer para lograrlos. Las preguntas son: ¿Qué estás dispuesto a hacer? ¿Qué vas a dejar en el camino? ¿Hasta dónde estás dispuesto a llegar?"

Em semblen tres preguntes molt encertades, i penso que ens les hauríem de fer més sovint. Si malgrat tot, però, acaben convergint en aquesta altra: ¿què puc fer?. Llavors, sincerament, el millor és aferrar-se a les coses viables i mirar endavant. Només mirant endavant ens és donat d'avançar. Darrerament hi he estat donant voltes i crec que les persones intel.ligents són aquelles que no deixen que els seus sentiments vagin més enllà que la pròpia situació. La periodista nord-americana Djuna Barnes va escriure: "ella volia ser el motiu de tot i per això no va ser la causa de res", no voldria caure en un error tan estúpid. No hi caiguis tu tampoc.

3 comentarios:

Esther dijo...

Bé, anem per ordre. Pel que fa al primer aforisme... penso que fa referència a una resta en un sentit positiu. És a dir, allò que ens emportem en el nostre canvi o, tan sols, en l'acte de viure i tirar endavant, és allò més important del que hem viscut, per tant, és com vint segles després, tornar a Roma i caminar pel Coliseu. No tornarem mai a la ciutat soberana del mediterrani tal i com era llavors, com no tornarem mai a ser allò que vam ser, després d'haver decidit no ser-ho o després d'haver assolit una etapa vital. Però, en el fons, serem fruit d'allò que vam ser, perquè la nostra identitat o el nostre caràcter es va conformant a partir d'allò que ens va passant. No crec que parli de reconstrucció a partir d'una resta, sinó, més aviat, d'una acumulació de sediments, quelcom que es va sumant.
Pel que fa al segon aforisme, per desgràcia, no sempre tens les respostes a les preguntes. Seria molt fàcil arriscar per un objectiu sabent tot allò que pots perdre, però mai pots estar segur de com aniran les coses, i mai saps fins on pots arribar, perquè no sempre tot depén només d'un mateix.
Pel que fa a la frase de la periodista... motiu, causa??? em perdo. Me l'hauràs d'explicar millor.
Parlem.

Nausikka dijo...

Sí i no. Óbviament la lectura que tú en fas no és errònia. Per això, he mantigut com a títol de l'entrada "no somos lo que somos". Evidentment el que som no és fruït de la casualitat i per això quan diem que tornarem a començar de zero ensopeguem amb la paradoxa del que és només un consol verbal. No és pot començar de nou per què el que tenim darrera és precisament aquesta acumulació de sediments a la que tu fas referència. Però tal i com ho planteja Marzal al text, aquest darrer estat del "jo" és conforma a partir d'allò "que queda" del que hem estat. I el que queda, no és una resta en sentit positiu, sinó més aviat les restes d'un naufragi. El que queda del Coliseu són runes que testimonien una glòria en pretèrit perfecte. A part, tú planteges una estratificació del jo en funció de les decisions que un va prenent (dius, "després d'haver decidit no ser-ho"), però oblides que aquestes decisions són sempre a posteriori del que ens passa; després de restar creus sumar o d'acord, sumes. Segurament el Coliseu voldria continuar tenint totes les pedres a lloc, però cada desplaçament és conseqüència d'una erossió. Quan diem que sóm el que queda del que vam ser, estem dient el mateix: som el que queda del desgast. Això no vol dir que el que queda no tingui valor, en té, i moltíssim, no sé si hi ha res que tingui més valor. El que em rebenta és haver d'estar sempre mirant enrradera enlloc de fer-ho endavant. En definitiva el que importa és el que encara podrem ser, perquè per aquest sí es pot apostar.

Les preguntes són tramposes. L'objectiu és el pretext. Les preguntes et parlen directament a tu i la resposta només és vàlida per tu. Perdre, guanyar? Tonteries, el que compta és fins a on estàs disposat a jugar-te-la. Ara, el que jo volia dir, és que cal jugar quan hi ha joc de pel mig; qüestionat tot el que estàs disposat a oferir d'acord amb una situació que sigui real, que et permeti apostar. Quan les coses no depenen només de tu, quan la única pregunta és què puc fer? i la resposta és sempre RES, cal mirar endavant i saber valorar tot el que hem après de nosaltres mateixos en l'intent. No té sentit entestar-se en ser motiu (i recorda que un motiu és allò que indueix a fer una cosa) cal desitjar ser causa, raó de ser, perquè de les coses.

uffffffffffffff, estic saturada.

Abe dijo...

yo tmb...:)