El transcòrrer de les hores sempre ens porta fins la nit. I avui, la nit, ens porta fins aquí: Avinguda Rovira Roure a frec de matinada. La pressa ens acomiada a les portes del teu cotxe i al buit nocturn del carrer només resta la remor de l'accelerada i aquesta veu esgarrapada que s'escapa des de les finestrelles repetint: "y el deseo gira en espiral porque..."
Res estava previst malgrat que tot era possible. Fa dotze hores la tarda era promesa de viatge i, potser sense saber-ho, mentre travessaven quilòmetres destexiem dies. Mira; veus el quadrant exacte de les dates? Veus com recul.len els fulls del calendari i es deturen en un punt: primera setmana d'agost, estiu de 2005? És estrany el joc del temps. Avui no és la línia projectada endavant fins l'infinit d'un punt que nosaltres no haurem de conèixer, sinó la juganera perpendicular que l'atzar disposa fins que convergeixen els dies sobre el parèntesi de dos anys. Tu i jo sabem que aquest no és l'estiu de la mar calenta ni de la platja estreta tocant unes vies de tren. No és l'aventura de la medusa la que convoca el batec del cor en la tornada. Però l'obertura d'un estiu menys propici al somni ens retorna al poble on vaig nèixer. I malgrat la desavinença de les causes tot és resol en la complicitat dels efectes.
No sé que dir-te, altra vegada nouvinguda a la casa de la nostra infancia. Només que entenc la nostalgia que destila aquest present viscut en clau de passat i que la tarda se'n vagi en la impresissa anotació de temps inconscientment viscut. Però has estat aquí, un cop més, entre nosaltres. Asseguda a la taula de familia; partícep de les nostres bromes. I sé que si estàs lluny, massa callada, un pel distant, no és per què t'aclapari la complicitat fàcil d'una conversa entre cosins. És més aviat que, de vegades, les coses que haurien de ser simples són també les més difícils. Com el teu neguit davant d'uns ulls que t'interroguen convidant-te a parlar; com el desig que insisteix per tal de que sigui tacte la mirada, abisme la cordialitat, temps rendit l'insignificant temps possible. Quan tornem reconforta el fet d'haver-nos endut la lluna per negar l'evidència de dos cents quilòmetres a l'oest.
I al final nomès una veu de dona, esgarrapada, un tant aguda. Els darrers trams de carretera que has de fer sola fins a casa. I aquesta cançó que només parla d'un no rotund quan el cor arrisca, altra vegada, la jugada d'un potser. La deserta amplada de l'avinguda que retorna, desde els fars del teu cotxe en la distància, fragments d'una cançó tot repetint: "después de ti la pared, no me faltes nunca, no me faltes nunca, no me faltes nunca..."
Res estava previst malgrat que tot era possible. Fa dotze hores la tarda era promesa de viatge i, potser sense saber-ho, mentre travessaven quilòmetres destexiem dies. Mira; veus el quadrant exacte de les dates? Veus com recul.len els fulls del calendari i es deturen en un punt: primera setmana d'agost, estiu de 2005? És estrany el joc del temps. Avui no és la línia projectada endavant fins l'infinit d'un punt que nosaltres no haurem de conèixer, sinó la juganera perpendicular que l'atzar disposa fins que convergeixen els dies sobre el parèntesi de dos anys. Tu i jo sabem que aquest no és l'estiu de la mar calenta ni de la platja estreta tocant unes vies de tren. No és l'aventura de la medusa la que convoca el batec del cor en la tornada. Però l'obertura d'un estiu menys propici al somni ens retorna al poble on vaig nèixer. I malgrat la desavinença de les causes tot és resol en la complicitat dels efectes.
No sé que dir-te, altra vegada nouvinguda a la casa de la nostra infancia. Només que entenc la nostalgia que destila aquest present viscut en clau de passat i que la tarda se'n vagi en la impresissa anotació de temps inconscientment viscut. Però has estat aquí, un cop més, entre nosaltres. Asseguda a la taula de familia; partícep de les nostres bromes. I sé que si estàs lluny, massa callada, un pel distant, no és per què t'aclapari la complicitat fàcil d'una conversa entre cosins. És més aviat que, de vegades, les coses que haurien de ser simples són també les més difícils. Com el teu neguit davant d'uns ulls que t'interroguen convidant-te a parlar; com el desig que insisteix per tal de que sigui tacte la mirada, abisme la cordialitat, temps rendit l'insignificant temps possible. Quan tornem reconforta el fet d'haver-nos endut la lluna per negar l'evidència de dos cents quilòmetres a l'oest.
I al final nomès una veu de dona, esgarrapada, un tant aguda. Els darrers trams de carretera que has de fer sola fins a casa. I aquesta cançó que només parla d'un no rotund quan el cor arrisca, altra vegada, la jugada d'un potser. La deserta amplada de l'avinguda que retorna, desde els fars del teu cotxe en la distància, fragments d'una cançó tot repetint: "después de ti la pared, no me faltes nunca, no me faltes nunca, no me faltes nunca..."
No hay comentarios:
Publicar un comentario