LOST IN TRANSLATION

És un bon moment per tornar a veure aquesta pel.lícula. Ahir, mentres donava voltes a una idea, la història del film va tornar des d' algún racó de la memòria. De fet, la memòria ja les té aquestes coses; acostuma a fer-se la distreta i de sobte quan menys t´ho esperes i, sorprenentment, quan més ho necessites, et retorna a un lloc, a una anècdota o a un relat. Vivim i ens movem en un món que teòricament ofereix una enorme xarxa de comunicacions, un espai transitable o es pressuposa la facilitat dels intercanvis. Però aquesta és una terrible falàcia, perquè en realitat vivim "perduts en la traducció", exactament igual que els protagonistes del film. Per fer-ne una aproximació i molt de passada, diré, que se'ns exposa l'encontre entre dues persones molt diferents (un home madur i una noia molt més jove) en un pais estrany amb l'afegit de no ser parlants de la llengua del país d' acollida. Instalats al bell mig de la més absulata incomunicació s' estableixen entre ells uns vincles afectius evidents. És un encontre propici per mirar enrrere i des de la perspectiva de present; recapitul.lar sobre el que son, sobre el que van ser, sobre el què els ha portat al lloc on es troben. També és una història que es viu intensament desde la consciència d' estar perduts, des de la consciència del desencaix. Però crec que si li he de trobar un mèrit que destaqui per sobre dels altres diré que m'entusiama el plantejament de final obert, o relativament obert. La història d`amor entre els dos personatges és un història enunciada però que no es fa mai explícita del tot, és una història que només comença. El relat dóna marge perquè siguem nosaltres els que anem omplint els buits, els que anem connotant els significats possibles. I al cap i a la fi el missatge del film és prou clar; és molt difícil triar quan s'està perdut del tot. Per això hi ha dos finals. Malgrat que desitjar alguna cosa ens pot fer patir molt, cal tindre present que els que més pateixen, són sempre aquells que no saben el què volen.