"ESTACIÓN ABIERTA, RETORNO."

El 27 de març del 1948, el poeta Cesare Pavese va escriure al seu diari: "Yo, y creo que muchos, buscamos no lo que es verdadero en absoluto, sino lo que nosotros somos. En estos pensamientos, tú tiendes con indolencia a dejar aflorar tu ser verdadero, tus gustos fundamentales, tus realidades místicas. No sabes qué hacer de una realidad que no tenga un vínculo con tu esencia, con tu subconsciente." [...] "Pero ¿por què te aceptas -ese cualquier tú que te sucede ser? No creo que sea por ambición. ¿Tal vez por pereza?¿ O por la convicción de que no sirve de nada apoyarse en otra cosa -cultivar cualidades que no tienes, tratar historias que no sientes? Quizá el defecto se debe precisamente a tu educación poética, que te ha avezado a creer solamente en tu verdadera naturaleza."

Un tema inquietant el de les esències. De fet jo en desconfio. No sé si en el més fons de nosaltres mateixos existeix algún element inalterable i determinador que està en la base del que som i que, per tant, ens defineix i ens oposa a la resta dels homes. Del que sí n'estic convençuda és que posats a acceptar-ne la seva existència haurem d'acceptar-ne també la seva inaccessibilitat. Diuen que cada home arrossega durant el seu trajecte vital a tres homes diferents i potser complementaris: el que ell creu que és, el que els altres creuen que és i, el que és en realitat. La primera de les definicions remet a una imatge filtrada desde l'experiència personal d'un jo subjectiu i per tant no massa objectivable; la segona respon a la imatge d'un tu filtrada per la múltiple subjectivitat d'un nosaltres ¿podem parlar d'objectivitat en aquest cas?; la tercera remet a allò que és essencial, allò que la persona en qüestió és, allò que només intuirà però mai arribarà a posseïr conscientment. Penso que aquesta impossibilitat d'accedir a la nostra suposada essència es deriva d'un fet fonamental: sóm una estació oberta, animals en peremne construcció. I crec no només que l'essencial és invissible als nostres ulls i, per tant, no podem tenir-ne una experiència, sinó que fins i tot, és més mutable del que en principi podríem pensar. Molt paradoxic tot plegat. A la vida no hi ha retorns, ni llocs inalterables on tornar, i si hi son el que importa és com tornem, desde quina experiència els retrobem. Jo no crec en el determinisme, m'atavalen les essències. Jo crec en la durada dels viatges i en la capacitat de transformar-nos a cada pas, en la constant variable del que som, en funció de les espectatives del que volem ser, d'acord amb les lliçons del que ja hem sigut. Jo aposto per la caducitat de les essencies, jo aposto per la constància en els redescobriments. I pel que fa a les educacions poètiques, jo sincerament prefereixo les que em facin tocar de peus a terra, mirar sense reserves les possibles cares del món, les que portin a encalçar una imatge del que sóc o del que crec ser -no sé si d'acord amb la meva vertadera natura- tangible al cap i a la fi. En la desposessió està l'essència.