Lascia ch'io pianga
mia cruda sorte,
e che sospiri
la libertà;
e che sospiri...
e che sospiri...
la libertà.
Només un fons de música trista i aquest espai des del que escrius. Potser només el acords de Haendel valguin per recordar-te que també a vegades tu plores. No t'enganyis ,només per plorar has vingut fins aquí; només per amagar les llàgrimes has vingut fins aquí.
Quantes vegades has amparat dins la fredor aquest sentiment tant teu de suficiència? I mira't ara, amb llàstima si cal. Llàstima d'estar plorant davant d'una pantalla. Saps que seria més fàcil despenjar el telèfon, compartir el dolor, fer extensible el desengany i cercar la complicitat de l'abraçada. Però no saps fer-ho. Per què en el fons, ¿què els diries? Parlaries d'un poema d'aeroport, del temps mort, del diví atzar? Se'n riurien, no és propi de tu.
Així que resta aquí: recolza en el buit la teva suficiència, creix en la teva fortalesa i recorda el que tens i el que et toca: no res. D'això va el joc i perds. Ja és igual que ploris, tant se val que et vegin. És el mateix.
3 comentarios:
Tens raó, no saps fer-ho, no saps mostrar-te dèbil davant els altres. Però, has pensat en les persones que llegiran això i que haguéssin preferit estar "al sur de las fronteras telefònicas"?
Moltes gràcies pel toc d'atenció. Perdona'm la suficiència. En qualsevol cas jo sé que sempre puc comptar amb tu i que tu saps que sempre estic a la teva disposició. Ets la meva taxista salvadora!! i una amiga entranyable. Gràcies per la companyia, gràcies pel comentari, gràcies en definitiva per ajudar-me a veure que només cal allargar la mà per trobar un lloc on aferrar-se. Ens veiem eh???
Publicar un comentario