Surto de la biblioteca una estona, a fumar, i el veig, vora la porta, fumant també, nerviosament, com si tingués pressa per acabar-se el cigarret. [...] "Sigui el llibre que sigui, ells sempre l'estan rellegint. I ara jo li pregunto: vosté creu que un gran llibre s'acaba de llegir mai?" Quan diu llibre, tanca els ulls violentament, com si tingués un tic nerviós, i estira la boca fent una ganya de granota. Deu ser una paraula, penso, entendrit, que el fa crèixer dos pams per dins. Com si em veiés els pensaments, continua: "Jo he hagut de desixar-ho tot pels llibres. No he tingut dones ni diners. No he viatjat, fa molts anys que no em miro un quadre, que no escolto música, que no tinc cap amic. Llegeixo dia i nit, i li ho juro: encara no he arribat a entendre una sola pàgina". I amb una de les expressions més tristes que he vist mai, conclou: "Potser per això, perquè no he parat de llegir, o potser perquè sóc un imbècil." El pobre home se'n va sense dir res més, i jo em quedo com si m'hagués topat amb una d'aquelles aparicions que només trobem en els llibre inoblidables.
Lectors, Diari sense dies [1998-2003]
Pere Rovira
No hay comentarios:
Publicar un comentario