POUS DE MENYSPREU

El voler i l'atzar que ens han dut fins aquí
F. PARCERISAS

Ho donem tot, o donem tot el que podem donar. Ens conformem amb el que ens donen o demanem més del que podem demanar. Estem més o menys contents, som més o menys feliços però al cap i a la fi, encara que a vegades ens dolgui, acceptem de les persones que estimem el temps i l'afecte que ens regalen en la mesura que volen o poden oferir-lo. Per això, el que més mal pot fer-nos és el rebuig, la indiferència i l'anar sentint com s'afiança el rencor al bell mig del que havia estat alegria, goig, temps possible. Llavors els llocs es resolen en la incomoditat de trobar-se, de passar de llars sense mirar-se, de saber que tot canvia sense entendre quina és la causa, on està el detonant per tanta diferència. Desde la més perplexa desorientació ens anem convertit, potser sense voler-ho, en pous de menyspreu. I costa encaixar el cop, costa posar en marxa els arguments que convecin de què millor així, de què ja n´hi ha prou, costa omplir-se la boca de nos quan la memòria de les mans travessa una esquena i vol encara un centímetre més, un milimetre més.
I dóna igual que aixequem ben alt el braç, que en la tensió dels muscles calculem la força i l'impacte que puguin ofegar tanta memòria en el més profund i fosc del mar; que volguem vestir-nos l'impermeable de la suficiència. A la superfície plana de l'aigua, rebota el record; plou ben endins. Ens sentim tant bruts que volem estar lluny però ens hi quedem del tot, enfangats fins al fàstig. Preguntant-nos com hem arribat fins aquí. Per què res justifica el menyspreu, tret la covardia d'aquells que mai han sabut posar-se al lloc dels altres.