Hem arribat tard, ja cap al vespre. La serp grisa de la carretera, a dos hores de viatge, desemboca en cinc quilòmetres de túnel. Al travessar-lo miro les parets cobertes amb plaques gruixudes de metall per retenir els desprendimens, i el degotar d'aigua que llisca pel parabrisa desde la corba del sostre, massa baixa i mal il.luminada. A vegades, els caps de setmana d'hivern, ens hi hem hagut d'estar parats llargues estones per deixar que el travessin els camions. I nosaltres, dins del cotxe, neguitosos i en silenci, sentim com xiula el vent apoderant-se del buit del formigó, tallant la pàtina fosca de l'aire, mentres espeteguen els caramells de gel del sostre embestits per l'alçada dels remolcs. Els darrers metres els fem preguntant-nos qui temps hi trobarem a l'altra banda. La llum bruta de l'obertura prediu que més aviat fred. I de nou ens sedueix el caprici climàtic d'aquesta regió de muntanya que obre les portes al final d'un túnel que curiosament separa, a un extrem, el sol feixuc de darrera hora (la calor d'un juliol que desperta tard a les exigències dels termòmetres d'estiu), i a l'altre extrem, la precoç tardor que ens saluda des de les boires baixes i el descens vertiginós de les temperatures. I tot fa pensar que és possible saltar de tres en tres els mesos del calendari.
Et truco per dir-te que ja he arribat, que encara he de desfer les bosses, que hauria de dutxar-me i canviar-me. I tu dius que t'en fas càrrec però que passaràs a buscar-me i que no tinc excusa per no coincidir. Reconec l'alegria amb la que parles i aquesta forma tan teva d'encadenar un plan darrera un altre, com si el que ens sobrès fos precisament el temps. I no sé negar-m'hi. Al peu del Montarto, el restaurant del Parador és elegant i sobri, i ens conforta la tranquilitat de taules buides que ho fa tot més íntim. Els teus amics són gent amable, parladors, d'una simpatia neta i evident i de seguida m'hi trobo còmoda. Tres hores més tard, tinc la certesa de què ja he xerrat massa però em deixo endur per la complicitat que es deriva d'aquests moments en bona companyia. Em deixo seduïr pel desordre en què ara plats i copes s'amunteguen, despreocupadament, al marge de la taula, i els cendrers, massa plens, es desborden sobre les estoballes. I res resulta incòmode. No hi ha trasbals ni emocions fortes en aquests sopars que de tant en tant ens obliguem a compartir. De vegades, però, la nit ens surt tan rodada que el cafè vol que encara hi hagi històries sobre la taula i el perfil de les coses se'ns torna dòcil. Llavors ve quan les dues ens esforcem en recordar en veu alta els anys a la primera residència d'estudiants, les repetides fugides i l'expulsió. L'habitació del segon lloc on vam viure plegades; parets folrades de postals i sobres de sucre amb marques de cafè; l'escriptori amb dues taules que es miraven i una pissarra de suro on hi teníem, ampliada, una fotografia de les dues en un dels racons dels Quatre Gats. Quan ens decidim a marxar, una bafarada d'aire fred ens fa còrrer fins al cotxe. El Montarto al vértex de la Vall és una taca fosca contra el cel d'estiu mentre deixem errere les hores per tornar fins a casa. A la ràdio la veu trencada i greu de Van Morrison cantant en anglès acompanya els quilòmetres. I penso que sí, que per què no, que aquest podria ser el final d'un dia perfecte.
Et truco per dir-te que ja he arribat, que encara he de desfer les bosses, que hauria de dutxar-me i canviar-me. I tu dius que t'en fas càrrec però que passaràs a buscar-me i que no tinc excusa per no coincidir. Reconec l'alegria amb la que parles i aquesta forma tan teva d'encadenar un plan darrera un altre, com si el que ens sobrès fos precisament el temps. I no sé negar-m'hi. Al peu del Montarto, el restaurant del Parador és elegant i sobri, i ens conforta la tranquilitat de taules buides que ho fa tot més íntim. Els teus amics són gent amable, parladors, d'una simpatia neta i evident i de seguida m'hi trobo còmoda. Tres hores més tard, tinc la certesa de què ja he xerrat massa però em deixo endur per la complicitat que es deriva d'aquests moments en bona companyia. Em deixo seduïr pel desordre en què ara plats i copes s'amunteguen, despreocupadament, al marge de la taula, i els cendrers, massa plens, es desborden sobre les estoballes. I res resulta incòmode. No hi ha trasbals ni emocions fortes en aquests sopars que de tant en tant ens obliguem a compartir. De vegades, però, la nit ens surt tan rodada que el cafè vol que encara hi hagi històries sobre la taula i el perfil de les coses se'ns torna dòcil. Llavors ve quan les dues ens esforcem en recordar en veu alta els anys a la primera residència d'estudiants, les repetides fugides i l'expulsió. L'habitació del segon lloc on vam viure plegades; parets folrades de postals i sobres de sucre amb marques de cafè; l'escriptori amb dues taules que es miraven i una pissarra de suro on hi teníem, ampliada, una fotografia de les dues en un dels racons dels Quatre Gats. Quan ens decidim a marxar, una bafarada d'aire fred ens fa còrrer fins al cotxe. El Montarto al vértex de la Vall és una taca fosca contra el cel d'estiu mentre deixem errere les hores per tornar fins a casa. A la ràdio la veu trencada i greu de Van Morrison cantant en anglès acompanya els quilòmetres. I penso que sí, que per què no, que aquest podria ser el final d'un dia perfecte.
No hay comentarios:
Publicar un comentario