"¿No sabes escuchar bajo la voz
los coros primordiales de las voces?"
[CARLOS MARZAL]
Ens hem fet a les veus. A tots ens agrada reconèixer el to indiscutiblement personal que anticipa un rostre, que suggerix un gest. Sabem interpretar els matissos que el nostre nom va adquirint d'acord amb el so de la veu de qui l'enuncia. I ens son especialment amables uns timbres. Recordem les veus i, per això ,quan deixem de sentir-les o se'ns obliden, ens neguiteja un record mut; imatges que s'allunyen o s'atansen sempre en silenci, fotografies amb ulls que miren sense saber ben bé que dir-nos.
Però, entre tantes veus, tots creiem que per sobre de les altres, ressona propera, una veu única; la nostra. Ha estat amb nosaltres des del principi, i potser només és per això, que creiem saber com s'articul.la, el color que la defineix, l'accent que la vernissa. El més curiós és que si ho pensem bé, la nostra veu és també una presència extranya que des de la multiplicitat del cor profund de veus que ens interpel.len, aprén a modul.lar-se fins que s'enuncia. La veu que ens anticipa, la que un dia algú lamentarà no recordar, no diu en realitat gran cosa de nosaltres. Ve d'un pols llarg i duríssim amb totes les altres veus que en silenci parlen. I a vegades, tot i que siguin invisibles en la seva no expressió, es deixen sentir quan xiuxiuegen.
3 comentarios:
És molt veritat que molts cops la nostra mateixa veu és una presència estranya. Per què com dius tu, sempre hem de modul·lar-la?Per què no podem mostrar-la tal i com surt del nostre interior?Segurament si no ens haguessin ensenyat a modul·lar-la avui en dia la paraula hipocresia no apreixeria a cap diccionari, però que seria la vida sense aquesta crua i malsonant paraula?Segurament bastant avorrida, i més tenint en compte que la vida en sí es fonamenta en falses aparences i el que és molt pitjor, en falses amistats i fins i tot falsos amors. De totes maneres, crec que no és només la hipocresia la que ens ens fa amagar la nostra pròpia veu,també hi ha una altra paraula que els lexicògrafs farien bé d'esborrar de qualsevol diccionari: la por. Sí, aquestes tres lletres tan temudes (valgui la redundància). Des de que naixem, la nostra existència es fonamenta de pors i ens costi o no reconèixer-ho, la por regna cada instant de les nostres vides. Ens invalida la nostra personalitat i en conseqüència la nostra veu. Hem d'aprendre a perdre la por, només així aconseguirem que la nostra veu flueixi des del nostre interior i ens permeti arribar a assolir els nostres projectes i objectius, que en definitiva no són sino mers instruments per poder arribar alguns dia a la paraula més buscada i anhelada de la humanitat:LA FELICITAT.
Uffffffffffff... t'has despatxat a gust, eh??? Crec que estic molt d'acord amb tot el que dius però, la veritat, és que m'he quedat una mica perplexa al llegir el teu comentari i necessito un ratet per pair-lo i contestar-te'l. OK? Doncs fins ara mateix.
Hola,
com t'he promès he estat pensant en el que dius al teu comentari. Tens raó quan dius que moltes vegades és la por la que invalida algunes de les veus que ens parlen des de ben endins. Però la por està en nosaltres i no sempre és fàcil saber controlar-la. Jo crec que no deixa de ser lícil el tenir por. Ara bé, si com tu dius, aquesta por atenta contra el que podríem dir-ne els nostres projectes de felicitat, penso que hem de ser valents per tal què siguem nosaltres els que controlem les nostres pors, no elles les què ens controlin a nosaltres.
Publicar un comentario