ME QUEDO CON LO POCO QUE QUEDA ENTERO EN EL CORAZÓN

"No importa el problema, no importa la solución,
me quedo con lo poco que queda entero en el corazón"
A. CALAMARO

Hi ha dies en els que un s'aixeca amb la imperiosa necessitat de posar ordre. Potser, per què a la taula s'amunteguen torres de llibres, i a les estanteries els CDs semblen conjurar-se i hi ha massa papers als calaixos. De sobte, un mira al seu voltant i és conscient que l'aparent rebel.lió en què es barregen les coses és simptomàtica del caos profund que arrossega a nivell personal. És per això, que també un sap, que el més convenient és operar amb prudència. Contraactacar primer redreçant lloms de llibre, embestint piles de caràtules buides, arrassar tots els papers del món i, desprès, convenir amb l'enrevessat desastre dels embolics íntims un lloc acceptable per cada emoció o una reacció justa per cada malentès. Un dels racons on jo més detecto les revolucions és, sense cap mena de dubte, el meu correu. A l'obrir-lo em surten a l'encontre infinitats de missatges on es barregen les dates. Vistos en conjunt, s'assemblen a els grups de gent corrent que un acostuma a trobar-se a determinats llocs; rostres amb fisonomies diferents que acaben resultant-nos familiars tot i que encara no podem precisar-ne els trets, i ens els mirem encuriosits perquè sabem que cadascún té una història que explicar-nos, sempre una diferent. Així que, inevitablement, no me'n puc desfer sense tornar a llegir-los, individualitzar-los. I em sento com si tot de cop, una col.lecció de vells coneguts hagués tornat, inesperadament, a la meva vida i ara el difícil fos decidir si cedir a la cordial indiferència de la trobada per oblidar; si una renovada simpatia propiciarà un nou encontre o si la incomoditat de saber que ja no tenim res a dir-nos m'obligarà a prèmer, sense pensar-m'ho dos vegades, la tecla de l'oblit definitiu. La veritat, és que aquest matí, he passat una bona estona revissant el meu correu. Sistemàticament he eliminat els que s'envien de forma encadenada tot pensant, però, què està molt bé que algú en rebre'ls ens trii com a destinataris i que també nosaltres sabrem triar altres receptors dins l'agenda de les nostres preferències. Amb la resta ha estat més difícil; una felicitació d'any nou desde l'altre costat de l'Atlàntic, una estrella regalada al firmament nadalenc de Barcelona, ofertoris de consells o demandes de suport, poemes evocadors amb subratllats i comentaris, la curiositat d'algú pels meus dies o la meva curiositat pels dies d'algú. Però els que més se'm ressisteixen són els que van prometre un encontre perquè llavors el text va ser només pretext volent pressència. En rellegir-los, encara que estic molt lluny del temps en què van ser possibles, es renova la impaciència que em va saber portar fins a un lloc, el neguit de les trobades, el precipici dels plans. Segurament també la inevitable nostàlgia pel que ja és passat; cafès favorables, la teva forma precipitada d'abandonar la taula o la punxada de les espectatives insatisfetes. I això em porta a pensar en que hi ha gent que mesura els esdeveniments en funció de com acaben les històries que enceten. Un bon final les revesteix de cert estatut noble al que definitivament mai podràn optar els finals desafortunats. Si he de ser franca, al final d'un parell d'hores davant la pantalla, el nou ordre és més relatiu que real. Però n'estic ben contenta, per què, de fet, més enllà del record amable o trist que em retornen tots aquests correus, dels problemes amb sortida o dels maldecaps que s'espeteguen contra l'inevitable mal final de les causes perdudes, la única cosa que importa de veritat és els correus què he volgut conservar. De la mateixa manera que procuro celebrar les històries en les que m'embolico, d'acord amb la possibilitat d'haver-les pogut viure, que penso, que és la forma més gratificant de fer balanç. Per què? Serà que són restes d'algunes de les poques coses senceres que he tingut al cor.

[Per la Maria, que sé que em llegirà. No els borris eh?]